Al·legat contra la burocràcia

Rectificar és de savis, quin dubte hi ha, però convé que pensadors, estudiosos, ideòlegs o dirigents, quan rectifiquen, diguin que així ho han fet i expliquin els motius. Només d’aquesta manera poden evitar la desorientació o la desconfiança de les persones que els han prestat atenció.

En política assistim sovint a canvis de posició i d’actitud de dirigents que s’esforcen en explicar, malgrat les evidències en sentit contrari, que la seva conducta i els seus objectius no han canviat en absolut i que són coherents amb el que sempre han predicat.

Mutacions polítiques

Ara veiem polítics catalans, independentistes de tota la vida, entossudits en demostrar que el millor camí que es pot triar per aconseguir el reconeixement de Catalunya com a subjecte sobirà és el que va traçar qui va ser president de Catalunya durant 23 anys. No ho diuen així, òbviament, ni passen per alt els afers de corrupció, però defensen, en un context de forta repressió, una política de pactes similar en molts aspectes a la que va defensar Jordi Pujol. Intercanviaven i intercanvien votacions de suport al Govern espanyol a canvi de recursos, competències i promeses d’inversió per a Catalunya. Potser fan el més assenyat, però convindria que reconeguessin que han canviat i expliquessin els motius.

I molts dels que havien estat pujolistes, per la seva banda, parlen de la necessitat de dur a terme una política de confrontació amb l’Estat, de mobilització massiva i de desbordament, sense renegar del “mestratge” d’un personatge que, més enllà de la fortuna que va amagar, dels impostos que va deixar de pagar i del finançament inconfessable del seu partit, va pactar amb el poder central l'articulament de l’autonomia catalana, fos qui fos l’inquilí de la Moncloa. Potser estan carregats de raons per trencar amb l’autonomisme aquests altres independentistes, però caldria que expliquessin detalladament quan i com van descobrir que el llegat convergent i els pactes de la transició eren contraris als interessos de Catalunya.

Convé recordar també el canvi d’aquells socialistes que un dia van deixar de reivindicar el dret a decidir del poble català. No van donar cap explicació i mantenen que les seves línies polítiques estratègiques són les de sempre. Es reivindiquen en alguns moments com a federalistes, sense explicar la diferència que hi ha entre l’Estat federal que defensen de tant en tant i l’actual de les autonomies. Resulta complicat, d’altra banda, saber on es troba el seu federalisme de referència a la resta de l’Estat o què podrien demanar al Govern central en una eventual taula de diàleg, en temes com la fiscalitat, les inversions, la política lingüística o espais de sobirania en àmbits com la salut, la justícia, l’ensenyament o l’ordenació territorial. El més convenient per a tothom seria que expliquessin amb precisió una proposta de solució del conflicte entre Catalunya i l'Estat. No ho han fet mai.

La desaparició de la casta

I una altra metamorfosi ràpida i espectacular, mai reconeguda, és la dels qui es van llançar a l’assalt de les institucions en nom de la “nova política”. Aquells que deien que ens trobàvem a les portes d’una “revolució democràtica”, que havien defensat la necessitat d’un procés constituent [o processos, segons el dia], i que parlaven un cop i un altre de la necessitat de desallotjar “la casta” dels seus llocs de privilegi, per tal de poder impulsar autèntiques polítiques socials, democratitzar l’economia i l’aparell de l’Estat.

Aquest terme, “la casta”, no només s’utilitzava per identificar l’adversari polític instal·lat a l’Administració. Servia també per referir-se a qualsevol defensor “del règim”, el del 78, i en general per parlar dels “poderosos”. “Els de dalt”, deien, per evitar el terme “burgesia”. Es diria que en aquella escomesa contra els privilegiats han tingut un èxit rotund, oi?, perquè “la casta” ha desaparegut gairebé del tot dels seus textos i discursos.

El possibilisme és una actitud política més que respectable, ja que permet algun tipus d’acció social en favor dels més desafavorits, però té poca cosa a veure amb els anhels expressats quan es van presentar com a capdavanters de la lluita per la democràcia econòmica, social, política i ciutadana.

Què els ha fet canviar a uns i uns altres? Les relacions amb el poder econòmic, sense cap mena de dubte. Uns en tenien i prou estretes. Sembla que les han perdut. I altres aspiren a ser tinguts en compte. Però el que també resulta determinant és la influència que té sobre les consciències l’activitat institucional. De vegades impressiona la velocitat amb la qual algunes persones normals canvien de conducta, de costums i d’idees un cop tenen a les seves mans una cartera ministerial, una acta de diputat o entren a formar part de qualsevol organisme de govern.

La funció dels aparells

L’activitat política no existiria sense aparells organitzatius i càrrecs institucionals, és obvi, però també és cert que la burocràcia i les institucions intoxiquen massa sovint les persones que les controlen, perquè les fan oblidar els objectius pels quals van dir que volien treballar des d’elles.

I aquesta toxicitat té efectes especialment nocius per a tota mena de defensors de drets democràtics o d’interessos populars. Entre ells apareixen malalts d’autoritarisme, de passió pel lideratge i d’irrefrenable tendència a la desqualificació, la marginació i l’expulsió dels discrepants, persones que es creuen il·luminades amb un coneixement especial, capacitades per marcar-nos a la ciutadania un camí a seguir, sense consultes ni debats ni processos deliberatius.

La dreta més conservadora o neoliberal té altres motivacions i eines per competir. Manté el seu poder sobre dues columnes, el poder econòmic i l’Administració, i utilitza la segona per no deixar d’afavorir l’acumulació de capital. La política, per qui té diners, es basa en les “oportunitats de negoci” que pot generar, en les possibilitats d’acabar amb el competidor i sempre en el manteniment de l’explotació de qui viu del seu treball. Però qui no compta amb altre suport econòmic que el de la seva feina, si vol ser escoltat i participar en la presa de decisions que l’afecten, necessita organitzar-se, ha de comptar amb un “aparell”, i amb el màxim espai possible dins dels organismes públics de representació popular.

"La política és així"

El problema apareix quan l’acumulació de poder administratiu es converteix en un objectiu en si mateix per un nombre reduït de persones. Es tracta d’un poder limitat, però desperta ambicions apassionades, per petit que sigui. Es mesura en termes de pressupost, metres de despatx i nombre de subordinats, independentment de la utilitat del servei que presta. Això és el que fa que el ciutadà se senti tantes vegades maltractat i defraudat davant d’un poder polític i una burocràcia que no l’escolta, davant d’uns individus que canvien d’objectius i d’aliats sense donar explicacions i que es perpetuen dins les institucions, perquè molts d’ells van decidir fer de la política la seva professió. Amb el pas dels anys, a més, aquestes persones obliden alguna cosa més que els objectius que van proclamar en el seu dia. Enterren també els seus oficis, si en tenien algun, i s’especialitzen en el que han aprés: maniobrar dins dels aparells.

Prenen consciència, això sí, que si consoliden posicions, pugen i guanyen influència, potser podran aconseguir prou complicitat entre qui mou importants xifres de diners, per obtenir algun dia, quan es “retirin de la vida política”, una “direcció”, conselleria o lloc de confiança dins d’alguna gran corporació privada.

Per això es veuen amb tanta freqüència “dirigents” que s’esforcen en trencar o dissoldre el que no aconsegueixen dirigir. Expressen submissió davant qui mana, i intenten atemorir o fer callar a qui no és prou dòcil, expulsen discrepants del seu entorn, traeixen els seus companys, pacten amb “aliats” que en altre moment consideraven execrables, difonen tota mena d’acusacions contra els seus dissidents, i si algú els fa veure la lletjor i la inconveniència d’aquest comportament responen que cal estar preparats per aquestes maneres de fer, perquè “la política és així i sempre es mou”.

Tot s’hi val, venen a dir. Hi ha honorables excepcions, i moltes, és clar que sí, però en aquest temps de COVID19 ha resultat dramàticament ridícul, per exemple, l’espectacle donat per polítics aplicats en la “denuncia” de directrius suposadament irresponsables contra la propagació del virus. Desqualificacions especialment greus, tenint presents, els efectes dramàtics de la pandèmia i la ignorància, la falta absoluta de coneixement científic per part dels polítics que formulaven i formulen aquestes crítiques. Atacs pensats només que per fer mal als rivals i debilitar-los políticament.

Diferencies estratègiques?

Ara s’acosten eleccions, i no deixem de veure sobiranistes que parlen de discrepàncies estratègiques amb altres sobiranistes, sense explicar res de res sobre quines diferències hi ha entre la Catalunya del futur que imaginen uns i altres.

S’escolten més i més declaracions en favor de la unitat o l’eixamplament de l'espai polític comú sense perdre ocasió de llançar-se atacs entre ells i de negociar acords unilaterals amb qui consideren antagònic, sense que importi, sembla, la desafecció que provoquen amb aquestes conductes entre la gent que en altre moment encapçalaven en grans mobilitzacions.

I també hi ha qui no es cansa de fer crides a una aliança entre “forces d’esquerra” per donar suport a un Executiu progressista com el que des de Madrid fa política amb un ull posat en les enquestes i un altre en els mercats financers. Un Govern que ha fet possible l’aprovació de lleis efectivament progressistes, com la d’eutanàsia, o la millora en petita mesura del salari mínim, i que es veu obligat a gestionar en circumstàncies molt difícils les mesures contra la pandèmia, però que diposita les seves esperances en l’arribada de fons comunitaris, sense precisar els subjectes econòmics que “posaran a treballar” aquests diners, no planteja en el curt termini cap reforma fiscal més enllà dels timidíssims canvis introduïts amb la llei de pressupostos, manté la desregulació del mercat laboral imposada pels governs anteriors, no proposa cap mesura per trencar de debò la bretxa salarial entre homes i dones, supedita el dret a l’habitatge als guanys de propietaris i fons voltors, segueix sense fer efectiu el cobrament de l’Ingrés Mínim Vital i no apunta ni de lluny a la possible implantació d’una renda garantida per a tothom, incrementa la despesa en armament, tolera l’agitació ultradretana dins l’Exèrcit, reclama respecte per les decisions d’una cúpula judicial i una fiscalia atapeïda de magistrats filofranquistes, considera utòpica l’aprovació d’una amnistia per a milers de represaliats del procés sobiranista, manté la llei mordassa i els atemptats conseqüents contra la llibertat d’expressió, defensa “valors republicans” buits de contingut, manifesta lleialtat a una institució monàrquica corrupta, augmenta el pressupost de la Corona, es nega a replantejar-se l’estructura radial de l’Estat, vulnera permanentment el dret dels immigrants a tenir drets i assisteix passivament a la degradació de l’espai natural.

Els agents que controlen el Govern espanyol es conformen amb mantenir l’essència del que hi ha i amb vendre com a política “progressista” el pagament entre tots dels costos de la greu crisi econòmica que acompanya la pandèmia. Van deixar enrere com aigua passada el temps d’il·lusió col·lectiva en “un altre món possible”, de reivindicació d’una vida en “democràcia real”, aquell període de repolitització de la societat i de mobilitzacions enormes, reivindicatives de drets democràtics i de possibilitats de viure dignament, solidàriament.

Potser la gent més gran no arribarà a veure un altre procés de contestació com el que es va iniciar amb el 15M del 2011, ni un fenomen social impugnador de l’actual règim com el viscut a Catalunya durant la passada dècada, però caldrà que en algun moment, com més aviat millor, sigui possible una reflexió col·lectiva i ben àmplia sobre el factor polític estructural que tantes vegades al llarg de la història ha frustrat esperances de canvi: la burocràcia.