L'esperança de canvi històric a la terra de Pablo Escobar

Sergi Sol, periodista

Gustavo Petro esgota els últims dies de campanya batallant cada vot i en olor de multituds. Colòmbia fa dècades que està en mans de governs dretans que han sumit en la pobresa la major part d'un país que gaudeix d'uns recursos naturals sense igual a Amèrica del Sud. Per contra, més de la meitat de la població viu per sota del salari mínim interprofessional, 1 milió de pesos colombians. Això és, al canvi, 250 euros mensuals. El PIB per càpita és de poc més de 5.000 dòlars pels 27.000 d'Espanya.

La victòria de Petro sacsejaria tota l'estructura d'un estat controlat per aquesta dreta que ha flirtejat històricament amb aquests paramilitars que segueixen actius. Sense donar treva i amb una impunitat que fa por. Petro porta als mítings una guàrdia pretoriana, armilla antibales i fins i tot es dirigeix als seus simpatitzants darrere d'un vidre antibales. No n'hi ha per menys, cada vegada que un candidat progressista ha tingut l'oportunitat de presidir Colòmbia ha estat assassinat.

Les FARC es van desarmar, l'esquerra va apostar per sortir de l'atzucac i aconseguir la victòria a les urnes. Aquest desarmament el va aprofitar l'extrema dreta per caçar-los com a conills. Des de l'Acord de Pau (26 de setembre de 2016) han assassinat prop de 1.200 militants de l'esquerra, molts líders locals o regionals.

Petro, exalcalde de Bogotà i exguerriller de l'M19, arriba a la recta final de campanya amb les enquestes molt ajustades, encara que lleugerament a favor. La dreta ha pres partit en bloc per un candidat de caire populista, Rodolfo Hernández, més difícil d'identificar amb la dreta clàssica colombiana. Ja l'anomenen el Trump colombià. Un paio que no es presenta a cap debat electoral i que fins i tot va cometre la relliscada d'alabar la memòria d'Adolf Hitler.

Hi ha nervis a la caserna electoral de Petro, acaricien la victòria però en aquesta recta final els mitjans dretans han anat amb tot per tal de desacreditar l'esquerrà Petro, agitant tots els fantasmes. Des del passat guerriller i la connivència amb les guerrilles que segueixen actives -com l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN) o les escissions de les FARC que van reprendre les armes- fins a l'evocació de Veneçuela com a presumpte referent de l'esquerra colombiana.

L'últim espantall és la presència del català Xavier Vendrell a l'equip de confiança de Petro. A l'empresari i exconseller de la Generalitat li atribueixen la seva antiga vinculació amb Terra Lliure als seus anys joves i la seva recent detenció pel cas Volhov. Vendrell, entre d'altres, està acusat de ser un dels arquitectes de Tsunami Democràtic, grup que va convocar accions i mobilitzacions de protesta contra la sentència del judici del Procés.

Però la veritat és que qui pateix la violència és la gent de Petro, el conglomerat Pacto Histórico que ha reunit en coalició el gruix de l'esquerra colombiana.

Els pengen la llufa del terrorisme pel seu passat guerriller. Però qui està enterrant companys -dia sí, dia també- són els de Petro, també en aquesta campanya electoral, assassinats a trets pels paramilitars.

Un altre enemic declarat de Petro i de l'esquerra colombiana és la influent Església evangèlica amb els seus 10 milions de seguidors. Li atribueixen ser feminista i tolerar l'homosexualitat, qüestions que no són menors a la terra de Pablo Escobar. El masclisme més recalcitrant impera arreu en bona part d'aquesta societat. O l'avortament, un altre dels retrets a Petro en un país on es prohibia avortar. Una sentència d’aquest mateix any va despenalitzar l’avortament fins a la setmana 24.

Tot i que, sens dubte, hi ha canvis. A Medellín, bressol del ‘Patró’ Escobar, l'alcalde (independent i antic membre del Partit Conservador) ha demanat públicament el vot per a Gustavo Petro.