Els pressupostos que acceleren Catalunya

Un país també es reconeix per la manera com pressuposta. No només per allò que proclama, sinó per allò que decideix finançar; no només pels horitzons que dibuixa, sinó pels instruments que posa damunt la taula perquè aquests horitzons no quedin en retòrica. El pressupost de 2026 parteix d'aquesta idea elemental: Catalunya no pot limitar-se a administrar el present, perquè el present ja no espera. L'habitatge, els serveis públics, la mobilitat, la llengua, l'autogovern, la cohesió territorial o la transició ecològica no són carpetes separades d'un expedient administratiu; són les peces d'un mateix país que vol tornar a confiar en la seva pròpia força.

El pressupost de la Generalitat arriba als 49.162 milions d'euros, un volum que el situa en un màxim històric i que permet reforçar tres grans eixos: serveis públics, habitatge i inversió. Però la dada, per si sola, no explica el sentit polític del moment. La clau és que aquests recursos s'inscriuen en una economia catalana que manté un dinamisme notable en un entorn internacional incert, amb creixement superior al de la zona euro i amb una inflació relativament moderada. És a dir: el país té base econòmica, però necessita convertir aquesta base en capacitat pública, en protecció social i en projecte col·lectiu.

Un pressupost no és neutral. Quan hi és, permet prioritzar; quan no hi és, deixa que la inèrcia decideixi. I la inèrcia, en política, gairebé sempre és regressiva: pesa més sobre els qui esperen una visita mèdica, sobre les famílies que necessiten un ajut al lloguer, sobre els joves que volen emancipar-se, sobre els municipis que reclamen inversions o sobre els serveis públics que acumulen tensions. Per això aquests comptes tenen una virtut principal: transformen el discurs en eina. Fan que l'estabilitat no sigui una paraula abstracta, sinó una condició per actuar.

Relacionat amb aquest tema

El Govern aprova un pressupost de 50.000 milions que vol anar més enllà de 2026

Oriol Daviu

L'aposta social és clara. En salut, educació i drets socials hi ha una voluntat de reforç que no es pot llegir com una simple continuïtat administrativa. Més personal sanitari, més atenció primària, inversions en hospitals i CAPs, més mestres, més recursos per menjador i transport escolar, noves residències i més places residencials: tot plegat dibuixa una idea molt concreta de país. Un país que entén que els serveis públics no són una despesa resignada, sinó la infraestructura moral i material de la igualtat. Allò que permet que el lloc on neixes, la renda dels teus pares o la fragilitat d'un moment vital no determinin tota la teva trajectòria.

L'habitatge ocupa, amb raó, un lloc central. No hi ha projecte de futur si una generació sencera viu amb l'horitzó bloquejat per l'accés a un pis. Per això el pressupost i els acords que l'acompanyen apunten a una política d'habitatge més robusta: més recursos, més rehabilitació, més parc protegit, més disciplina i més capacitat pública per intervenir en un mercat que, deixat només a la seva lògica, expulsa massa gent de la normalitat. L'habitatge és avui una política social, però també una política econòmica, demogràfica i democràtica.

També hi ha una mirada territorial. Catalunya no pot funcionar només com una suma de centralitats desiguals. La inversió en mobilitat sostenible, el Pla de Pobles, el Pla de Barris, les actuacions ferroviàries i el reequilibri dels serveis volen respondre a una evidència: la igualtat d'oportunitats també depèn del mapa. Que un municipi petit tingui connectivitat, que un barri tingui equipaments dignes, que una comarca tingui transport públic útil, no és una qüestió menor; és la manera concreta com un país es manté cosit.

Un altre element rellevant és l'autogovern entès en termes pràctics. Reforçar l'Agència Tributària de Catalunya, impulsar instruments per al seguiment i execució de les inversions de l'Estat, repensar la governança d'espais estratègics com la Zona Franca o avançar en infraestructures com la línia orbital ferroviària no són gestos simbòlics. Són peces d'un autogovern material: menys retòrica i més capacitat efectiva per decidir, executar i respondre.

Relacionat amb aquest tema

Illa falca la legislatura catalana mitjançant l'acord pressupostari amb ERC, enmig de la incertesa política a l'Estat

Ferran Espada

Finalment, aquests pressupostos són també el resultat d'una política d'acords. Incorporen compromisos amb ERC i els Comuns i expressen una majoria progressista útil, capaç de convertir diferències en resultats. En temps de soroll, això té valor. Catalunya no necessita teatralitzar la dificultat; necessita governar-la.

Per això el pressupost de 2026 és més que una suma de partides. És una invitació a recuperar confiança. A dir que Catalunya pot tornar a mirar lluny, sense desatendre el present. Que pot protegir i transformar alhora. Que pot ser prudent sense ser tímida. I que, si vol liderar la pròxima dècada, ha de començar exactament així: amb estabilitat, amb ambició i amb pressupostos.