Elisenda Wagenknecht

Sahra Wagenknecht va abandonar el partit alemany Die Linke ("L'Esquerra") per crear una nova formació, amb l'objectiu declarat de treure vots a l'extrema dreta d'Alternativa per Alemanya (AfD) amb una orientació d'"esquerra conservadora", en les seves paraules. Va fracassar: el nou partit es va quedar fora del Parlament i a penes va aconseguir captar exvotants d'AfD, que va obtenir el millor resultat de la seva història. Elisenda Alemany, candidata d'ERC a l'alcaldia de Barcelona, va camí de repetir una errada semblant.

Alamany va publicar el passat dimecres un vídeo on reprodueix la teoria complotista del "gran reemplaçament", que postula que la població autòctona europea s'està veient substituïda per població migrant. L'aplica al suposat reemplaçament dels comerços de barri tradicionals pels supermercats 24 hores i ho afirma davant d'un d'aquests establiments. Qualsevol persona que visqui a Barcelona sap que la major part del personal d'aquests supermercats són d'origen migrant, per la qual cosa la conclusió que provoca el vídeo és clara: els que destrueixen el comerç de barri són els treballadors migrants. Alamany no hi diu ni una paraula sobre les grans multinacionals que fan competència deslleial als petits comerços ni sobre els propietaris dels locals que expulsen les botigues de tota la vida amb pujades astronòmiques de lloguers.

El vídeo no és un accident; forma part d'una aposta política conscient. Fa mesos que Alamany fa una campanya centrada en la identitat, que ara ha travessat una frontera intolerable per a un partit republicà i d'esquerres. L'alcaldable d'ERC s'està centrant en temes molt legítims i compartits amb altres formacions d'esquerra, com el cost de la vida, l'habitatge i el retrocés de l'ús del català a Barcelona. Però ho fa amb una retòrica que ha adoptat un contingut cada vegada més excloent.

Alamany ja va anunciar al febrer que la seva primera mesura com a alcaldessa seria suspendre les llicències dels supermercats 24 hores, les botigues de souvenirs i els salons d'ungles. Es tracta, precisament, de negocis on treballa majoritàriament població migrant que fa jornades maratonianes per arribar a final de mes, i es quedarien sense feina i sense alternativa. Ells i elles no formen part de la "nostra Barcelona"? Aquesta és la mesura més efectiva per protegir el comerç de barri o per activar la passió trista del "de fora vingueren…"?

L'aposta d'Alamany arriba en un context de creixement del racisme i la xenofòbia. Segons el CEO, el 73% dels joves de 18 a 24 anys consideren que "hi ha massa immigració" i 4 de cada 10 catalans pensen que la majoria de la població és migrant (el doble de la xifra real). Aquestes creences no s'estenen en el buit, sinó impulsades per l'extrema dreta i pels partits que reprodueixen parcialment la seva retòrica, fent arribar les postures antiimmigració a públics als quals l'extrema dreta no arriba directament. Sílvia Orriols es deu estar fregant les mans. Potser la candidata d'ERC i els seus assessors pensen que aprofitar per als seus objectius electorals la pujada de les preocupacions identitàries és una jugada mestra discursiva. Possiblement estiguin fins i tot contents de la polèmica. Però, molt lluny dels càlculs electorals, hi ha barcelonins de carn i ossos que pateixen cada dia el creixent racisme social, afegit a les mil formes del racisme institucional.

Alamany faria bé de parlar més amb algunes de les nombroses persones d'origen migrant que viuen i treballen Barcelona. Potser algú li explica com les retòriques del bo expiatori ja els estan fent la vida més difícil, sense necessitat que l'extrema dreta sigui al poder. Als Estats Units, els crims d'odi contra els musulmans es van multiplicar amb la primera campanya electoral de Donald Trump. Els atacs racistes a Torre Pacheco, Salt, Terrassa, Sabadell o Mataró tampoc sorgeixen del no-res; es veuen alimentats pels discursos que assenyalen els migrants, explícitament o implícitament, com responsables dels problemes socials.

Per una altra banda, una anàlisi feta en 12 països europeus confirma que copiar a l'extrema dreta no ajuda electoralment als altres partits. La mateixa Alamany afirma en una entrevista que "quan copies l'original, la gent acaba votant l'original", en referència al gir xenòfob amb què Junts intenta —sense èxit— aturar la sagnia de votants cap a Aliança Catalana. L'alcaldable d'ERC faria bé d'aplicar-se la seva pròpia lliçó i aprendre del fracàs de Wagenknecht.

La majoria de les crítiques a l'ex diputada de Die Linke van ser per la seva retòrica xenòfoba (va arribar a dir que "Alemanya està desbordada"), però Wagenknecht també es va deixar en el seu camí cap a la dreta bona part del discurs econòmic del seu antic partit. Com l'AfD, Wagenknecht es mostra molt més contundent quan culpa la població migrant dels problemes d'Alemanya que quan es tracta d'oposar-se a polítiques neoliberals com la restricció constitucional del dèficit públic, que impedeix construir habitatge públic o apujar el salari mínim.

D'una manera semblant, Elisenda Alemany presumeix que no "li tremolarà el pols" per defensar la identitat de Barcelona, però es mostra menys ferma quan es tracta d'assenyalar als especuladors immobiliaris catalans, les multinacionals que proliferen sense control o els supermercats que multipliquen els seus beneficis a costa d'apujar el preu dels aliments. La força cap als febles sol anar acompanyada de la feblesa cap als forts. La nostra Barcelona es mereix més que això.