El dol col·lectiu pels atemptats del 17-A ha de ser per 24 morts, no per 16 com s'ha dit

Joseba Achotegui

Psquiatra. Psicoterapeuta. Secretari General de la Secció de Psiquiatria Transcultural de l'Associació Mundial de Psiquiatria

iEn els actes oficials del 17 A s'ha parlat per activa i per passiva de fer el dol per 16 persones mortes violentament. No obstant això, com és sabut, en els atemptats de Barcelona i Cambrils de l'any passat va haver-hi 24 persones mortes de manera violenta: 16 pels atemptats, 2 en l'explosió d'Alcanar i 6 terroristes el mateix dia dels atemptats. Els números no quadren.

Com a societat, el dol col·lectiu per les morts violentes és molt complicat. Hi ha una barreja de sentiments molt difícil de gestionar i d'integrar:

1- Sentiments de ràbia davant tota mort violenta d'éssers humans ja sigui per terrorisme o contra-terrorisme, per guerres neocolonials, per neteges ètniques o per altres motius. Com és ben sabut avui des de la psicologia evolucionista els humans, de la mateixa manera que altres espècies animals, tenim un sentit innat de la justícia i som molt sensibles davant tot el que té a veure amb el grau de moralitat de les nostres accions.

2- La tristesa per les pèrdues de sers estimats, veïns o simplement conciutadans, que mobilitza l'instint de l'afecte, molt important no només en els humans, sinó fins i tot en tots els mamífers.

3- La desesperança sobre el bon funcionament de la nostra comunitat i les possibilitats de convivència davant l'ús de la violència en la vida social.

Tots aquests sentiments són molt difícils de controlar i suposen prendre consciència de l'alt grau de destructivitat que podem arribar a tenir els éssers humans. Els humans compartim l'agressivitat amb les altres espècies animals, però el nostre gran desenvolupament de les funcions simbòliques fa que a l'agressivitat s'afegeixi l'odi, la venjança, l'enveja destructiva i tot un seguit de sentiments molt difícils de gestionar i integrar.

Davant una situació tan dolorosa i complexa com el dol per les morts violentes s'utilitzen habitualment, tal com ens mostra la psicologia cognitiva i la psicoanàlisi, dos mecanismes de defensa molt bàsics:

- La dissociació (dividir en dues parts), que separa radicalment el que és bo del dolent, de manera que no es toquin, no tinguin cap relació. D'aquesta manera els terroristes, i els que els defensen, queden radicalment separats de la societat: són la maldat absoluta, inhumana, alguna cosa que solament cal eradicar. Però això no es correspon amb la realitat, perquè , per monstruosos que puguin ser, segueixen sent persones, ciutadans de la nostra societat i ens convertiríem en igualment monstruosos si la nostra actitud fos la d'eliminar-los a qualsevol preu.

- La negació: no es vol veure una part de la realitat. Així en parlar del dol per 16 persones i no per 24, es nega la mateixa existència d'aquestes vuit persones mortes també de manera violenta. Ni es parla d'ells. Mentalment es considera que aquestes persones i els grups que els recolzen, no existeixen. D'aquesta manera a ningú li pot importar saber què poden estar sentint els familiars, amics d'aquestes persones, ni quins factors causals es troben relacionats amb aquesta violència. Així sembla que “màgicament” ja no existeixen quan no pensem en ells.

Aquests dos mecanismes psicològics que he assenyalat, sobretot si s'utilitzen de manera massiva, no són una bona estratègia per resoldre cap problema. Alguna cosa falla en la nostra societat quan es repeteixen aquestes actituds.

La violència posa de manifest problemes de fons de la nostra societat, problemes difícils d'assumir, i molt complexos d'analitzar, perquè són multifactorials i al món d'avui el que es porta és la solució fàcil, màgica, a cop de twit, d'imatge. Però si no analitzem i resolem les causes d'aquests problemes, hi ha molt risc que es cronifiquin.