Condició necessària, no suficient

Joan Carles Gallego i Herrera

Diputat d'En Comú Podem al Parlament de Catalunya

El debat obert sobre els indults als condemnats del procés, extensiu a la modificació de la tipificació del delicte de sedició al codi penal, mostra la complexitat de la situació política i els perills d'instal·lar-nos en la polarització. El debat sembla establir-se entre partidaris del "com pitjor millor" i els que volen portar el conflicte al terreny de la política, d'on mai havia d0haver sortit.

Les posicions de les dretes nacionalistes i l'extrema dreta, tant a Espanya com a Catalunya, coincideixen a criticar la possibilitat dels indults i la inutilitat o no justificació de canvi del codi penal. Uns, PP, Vox i Cs, defensors de formes autoritàries en la gestió de la diferència política i la diversitat territorial, instal·lats en la lògica de "qui la fa la paga", veuen un qüestionament de la sentència del TS, que saben injusta per descontextualitzada i desproporcionada, i temen obrir la porta de la resolució política del conflicte. D'altres, fonamentalment sectors de Junts i l'ANC, hi veuen una possible desinflamació social dels greuges acumulats i un debilitament del recurs al victimisme com a via d'excitació del conflicte, polarització política i mobilització social.

Sens dubte, el ressò que s'està donant al debat evidencia la persistència d'un problema polític, a què cap de les diferents estratègies utilitzades per superar-lo, uns o altres, han aconseguit donar-li sortida. Ni la via de la repressió i judicialització va apagar un conflicte que té les arrels no en un desacord entre líders polítics o un simple xoc d'ideologies sinó, sobretot, en el desajust constitucional del model d'institucionalització del poder territorial, en un país que no es reconeix en la pluralitat nacional d'un estat compost com l'espanyol. Tampoc la via d'institucionalitzar la confrontació i la unilateralitat s'ha mostrat útil per canviar l'estat de coses que s'impugna, al contrari, ha polaritzat la societat catalana en un bucle infinit en el qual l'única evidència és tant l'empat de posicions com la impossibilitat d'aconseguir qualsevol canvi d'estatus per aquesta via.

Per això, tant l'indult com la modificació del delicte de sedició al codi penal poden obrir la porta a un canvi d'estratègies, que fins ara només han servit per enquistar el problema i augmentar la polarització social i política. Ni judicialització, ni confrontació, ni repressió, ni unilateralitat. Cal obrir la porta del diàleg i la negociació. Amb el manteniment dels líders socials i polítics del procés entre reixes, sense reconèixer la necessitat d'operar canvis en un marc jurídic, que s'ha mostrat descontextualitzat i injust, es fa difícil transitar aquest camí, sigui pel recurs al victimisme d'uns o la venjança d'altres.

Sens dubte el dilema està entre la condició necessària per obrir la via de la resolució negociada del conflicte, i la necessitat d'aconseguir un acord suficient que permeti construir la solució. Com en els problemes matemàtics, hem de conèixer i distingir les variables diferencials i variables derivades, reconeixent quina és la condició necessària i quina la suficient per trobar la solució. Que els presos del procés estiguin al carrer ajuda en el procés de constitució de la taula de negociació. Però cal fer-la funcionar, cal abordar, a fons, el conflicte plantejat i donar-li respostes. Per això no és suficient la taula, cal arribar a acords. Per a això s'ha de compartir diagnòstic de el problema i dels temes a tractar, per construir un acord que ha de ser validat per la ciutadania de Catalunya. Sens dubte l'acord ha de ser inclusiu a Catalunya.

En la necessitat hi ha també interessos de les diferents parts que cal tenir presents, doncs poden ser la millor oportunitat per avançar. El govern de l'estat necessita reorientar el conflicte, a la via del diàleg i la negociació, per reforçar la majoria de la investidura i acabar la legislatura. ERC necessita reafirmar la viabilitat i utilitat de la seva estratègia negociadora davant de la via de la confrontació.

A uns i altres se'ls obre una oportunitat. La possibilitat d'afavorir el retrobament de la ciutadania de Catalunya, en un marc de normalització de les relacions institucionals entre Catalunya i l'Estat, passa per construir una proposta que avanci la solució de conflicte i que ho faci de manera inclusiva. Per això, més enllà d'indults, codi penal i taula de negociació, cal que les diferents parts de la negociació construeixin les seves posicions amb els màxims consensos previs, polítics i ciutadans. No és un conflicte entre partits polítics, no és un conflicte entre governs, és un conflicte que expressa l'esgotament d'un model territorial fixat en la Constitució de l'any 78 que sens dubte ha de ser adaptat a una nova realitat.

És possible que, d'entrada, tot i la coincidència en la necessitat, no es refiïn de les veritables intencions d'un o d'un altre. El govern de l'estat pot desconfiar que el govern català no repeteixi la via de la unilateralitat, l'independentisme català pot no fiar-se de la voluntat del govern de l'estat de remoure els murs que impedeixen avançar en el reconeixement de la plurinacionalitat.

Sens dubte estem en una situació complexa. Instal·lats en el conflicte la polarització creix, les institucions es degraden i els greus problemes socials, econòmics i ecològics, als quals hem d'enfrontar-nos amb urgència i des de la cooperació, poden quedar apartats de la centralitat de l'acció política dels governs. I, quan els governs estan absents de la resolució dels problemes socials i materials, aquests els resol la vida, i en ella sense mediació de les institucions públiques i democràtiques, els amants del mercat estaran encantats. Però, mentrestant, la majoria social, la qual necessita d'institucions democràtiques que garanteixin drets i promou canvis, serà la més perjudicada.