La memòria oblidada del genocidi gitano que l'Estat espanyol mai va reparar

A Catalunya viuen unes 90.000 persones gitanes, el que representa entre un 11% i un 12% dels 750.000 que resideixen a Espanya, segons el darrer informe anual de la Fundación Secretariado Gitano. Un poble que, gairebé tres segles després del projecte d'extermini estatal que pretenia erradicar-lo, continua patint les conseqüències de l'antigitanisme estructural, manifestat a través de la marginalitat, la pobresa i la discriminació.

"Estem exclosos del món laboral i som invisibles en l'àmbit cultural i educatiu. Només fan polítiques perquè trobem feines precàries. Som un grup marginal que no existeix per a l'Estat", afirma a Públic Pedro Casermeiro, membre de l'entitat cultural Rromane Siklǒvne i coordinador del Museu Virtual del Poble Gitano a Catalunya. Malgrat que no hi ha dades actualitzades sobre la taxa d'atur o alfabetització del poble gitano a Catalunya, s'estima que les xifres són similars a les globals espanyoles: mentre el 86% viu per sota del llindar de la pobresa, només al voltant del 40% dels alumnes gitanos acaben l'educació obligatòria.

Aquesta segregació, tanmateix, no és casual. El seu origen es remunta a l'època dels Reis Catòlics, que van voler controlar políticament la població a través de l'homogeneïtzació. "El poble gitano quedava al marge de la societat, era una nota discordant amb una cultura, una llengua i uns oficis propis. Com que no van poder categoritzar-nos o expulsar-nos amb la mateixa facilitat que els moriscos, van convèncer la gent que érem perillosos i es van guanyar la seva complicitat", recorda Paco Vargas, vicepresident del Consell Municipal del Poble Gitano de Barcelona.

Els punts àlgids de l'antigitanisme

Vargas també és comissari de l'exposició en curs al Palau Robert Baró Estardipen. Presó general de gitanos i gitanes, que narra el primer intent d'extermini físic i cultural del poble gitano a través d'una Ordre Reial dictada per Ferran VI el 1749. L'ideòleg d'aquesta operació ―que es calcula que va afectar unes 12.000 persones gitanes― va ser el marquès de l'Ensenada, "descrit als llibres d'història com un gran estatista de la política espanyola i no com el que era, un genocida", segons Casermeiro.

L'objectiu d'aquesta mostra, que es pot visitar fins al 10 de desembre, és compartir uns fets desconeguts per a la majoria de les persones, formin part o no de la comunitat gitana. El Palau Robert vol recuperar la memòria històrica d'aquest poble, posant sobre la taula el racisme i la violència que va patir per part de les administracions públiques i els perjudicis que encara afronta en l'actualitat. 

Amb el vistiplau de l'Església, les autoritats espanyoles van separar els infants de les seves famílies i se'ls va obligar a aprendre oficis o a servir. A les nenes se les va enviar a cases de misericòrdia fins que tinguessin edat per treballar com a criades i es va ordenar l'empresonament massiu d'homes i dones adultes. La persecució es va aplicar sense excepció d'edat ni sexe i sense importar si es tractava de població nòmada o assentada.

"Baró Estardipien en la traducció en romaní de Gran Batuda. Vam triar aquest nom per donar-li dignitat a aquest episodi, però per a nosaltres era molt important canviar-li la denominació. Hem de deixar de dir batuda i deixar de relacionar el poble gitano amb l'ombra de la sospita, no eren delinqüents", afegeix Vargas. El comissari de l'exposició i Casermeiro coincideixen a etiquetar l'esdeveniment amb el nom de la pragmàtica que es va decretar aleshores: Presó General de Gitanos.

Més enllà del Baró Estardipien, el franquisme va ser un altre "clímax" de l'antigitanisme a Espanya. Casermeiro explica que, amb l'èxode rural del segle XX i el fenomen del barraquisme, el règim de Franco "va reubicar els paios a les grans ciutats i va expulsar els gitanos". Aquesta política de segregació ha perdurat en el temps, condemnant la comunitat gitana a viure en "barris amb menys oportunitats econòmiques, educatives i culturals", perpetuant així la seva exclusió social.

S'ha reparat correctament el projecte d'extermini?

Vargas respon amb rotunditat: "Aquest genocidi no s'ha reparat de cap manera. No pot ser que, actualment, la societat encara ens digui que no volem avançar ni integrar-nos perquè continuem aferrats a la nostra cultura. Caram, aquesta ha estat el nostre salvavides davant les més de 300 lleis antigitanes que es van aprovar". Per a ell és imprescindible demanar perdó, però també difondre aquest episodi per canviar la percepció sobre la comunitat gitana. 

Tot i que el Ministeri d'Educació va anunciar que l'estudi de la història del poble gitano seria obligatori en el currículum escolar, aquesta continua sent ignorada arreu de l'Estat. "Cal parlar-ne a les classes de l'ESO. La societat continua pensant que som culpables, que en el fons ens ho mereixem", afegeix. L'historiador que va descobrir el Baró Estardipien va ser Antonio Gómez Alfaro, amb la publicació de la seva tesi doctoral L'expedient general dels gitanos per la Universidad Complutense de Madrid el 1992.

Casermeiro, per la seva part, té clar com es pot reparar els familiars de les víctimes gitanes del franquisme, però considera que la reparació del projecte d'extermini del segle XVIII és essencialment "simbòlica". "Ara per ara, ningú coneix el parentesc amb les persones que van ser perseguides i torturades durant la Presó General. La millor reparació és fer-ne difusió i fer entendre que la nostra situació actual és fruit de tot això", lamenta. 

En aquest sentit, critica el discurs "deshumanitzant" que difonen les xarxes socials i els mitjans de comunicació, que sovint presenten la comunitat gitana com si estigués exclosa per pròpia voluntat. L'activista rebutja completament aquesta idea, així com la pressió per assimilar-los a la resta de la ciutadania. Es nega a renunciar a la seva identitat, però aspira a trobar un encaix per al seu poble dins de la societat. "Cal crear una comissió de memòria amb experts que puguin establir quines són les mesures concretes de reparació. Necessitem investigació i recerca. Sabem els noms dels represaliats durant el segle XVIII, però no durant el franquisme", conclou.