Maria Jaume: “No m'agradaria utilitzar sa llengua com un trampolí”

La dedicació per la música et ve des de petita?

Més o menys. A casa meva hem escoltat molta música i amb tres o quatre anyets ja me flipava escoltar discos. Després, amb vuit, vaig fer un any de classes de guitarra molt espontani. Va quedar bastant allà. A vegades d’adolescent tocava versions, però no tenia sa necessitat de fer cançons. M'agradava bastant escriure, però no va ser fins que vaig venir a Barcelona amb 17 o 18 que va sortir aquesta vena, supòs que per estar fora de casa meva i tota sola. La passió venia de petita, però no havia sortit abans.

T'he definit com a cantant, guitarrista i compositora, però moltes vegades també se t'ha etiquetat com a cantautora. T'identifiques amb aquest terme?

Crec que té una connotació una mica antiga, però realment tampoc hauria de ser així. Molts músics actuals estem rebutjant aquesta etiqueta perquè no pareix moderna, fresh, encara que tampoc té cap connotació negativa. Sí que és ver que tampoc estic del tot còmoda. Es lliga amb una cançó reivindicativa, amb Lluís Llach, però això ja no ho feim tant, o si se fa, és diferent. No me nomeno a mi mateixa cantautora, però entenc que se m’etiqueti amb aquesta paraula. També crec que hi ha un tema home-dona. Un home que comença tot sol cantant amb sa guitarra rep el nom de cantant, compositor o guitarrista i no de cantautor. Me pareix curiós.

Era la música d’abans més reivindicativa que la d’ara?

Reivindicativa ho és gairebé sempre. En es meu cas no faig música política, però sí que reivindic sa meva ideologia. Sempre estàs posant sa teva poteta d'alguna manera.

Com has evolucionat des del teu primer LP, 'Fins al maig no revisc', fins ara?

He canviat molt, sobretot perquè quan vaig fer es primer disc no havia gravat mai res, era molt inexperta i no sabia ni sa meitat de coses que sé ara. Anava vomitant tot lo que me venia, anava fent i ja està. Si m'agradava, no pensava en què havia de fer un pont perquè després venia sa tornada. Això també és molt guapo perquè és una cosa que no podré tornar a fer.

Hem perdut sa vergonya, a Mallorca sempre mos infravalorem una mica

Si ara et centres més en la forma que en el contingut, creus que et limita a l’hora d’experimentar?

Tinc més recursos que abans per jugar i fer lo que me vengui de gust. Trob que es meu primer disc és molt tendre per aquesta innocència de fer literalment el que vulgui i no pensar en res.

Pau Vallvé va produir el teu primer disc. Com va ser treballar plegats?

Va ser bastant gros perquè jo l'escoltava moltíssim des de feia temps i el tenia idealitzat. Després veus que és una persona com totes ses altres. El primer disc va ser molt íntim i fàcil. Vam anar al seu estudi unes setmanes, vam definir l’estil de cada cançó i, a partir d’aquí, ell va ficar molt sa mà a nivell de producció.

De la mateixa manera que tu idealitzaves en Pau Vallvé, creus que a tu t'idealitzen ara?

No ho sé. Supòs que molta gent no i segurament qualcú sí. És una mica incòmode perquè em sent supernormal.

I pensar que hi ha persones que t’escolten, que tens un bon gruix de seguidors?

Això també me costa de creure. És molt guai pensar-ho, però crec que és important tocar de peus a terra, perquè si en aquest nivell ja m'estic pujant pels núvols, no anam gaire bé.

Ara vius a Barcelona, però ets de Mallorca. Com ha influenciat les teves lletres?

Ha estat important. Ser de Mallorca, tenir sa cultura, es paisatge i sa música mallorquina. Tens uns elements a sa vora i és inevitable no tenir influències.

Com valores el panorama musical en català a les illes?

Està creixent, però sempre ha estat ben potent. Fa anys que hi ha grups a Mallorca que ho peten molt, però que ha costat que arribin fins a Catalunya. Hem perdut sa vergonya, a Mallorca sempre mos infravalorem una mica.

Hi ha més grups que van directes al 'mainstream', veuen el que funciona i van cap allà

Per què aquesta vergonya?

No ho sé. No teníem tants referents mallorquins. Quan vaig començar a tocar sa guitarra amb 17 anys, una nina tota sola, hi havia molt poques dones que fessin això. Tenia referents de Catalunya. A Mallorca hi havia gent, però tan jove era difícil. Ara hi ha moltíssimes nines.

Has estat una de les persones d’aquesta nova generació d’artistes de les illes i de Catalunya que canta en català. Com valores aquesta fornada? Tens ganes de col·laborar amb gent d’aquí?

Jo escolt molta música en català i crec que és un molt bon moment. És diferent, s’està popularitzant perquè hi ha molta més música comercial que abans. Hi ha més grups que van directes al mainstream, veuen el que funciona i van cap allà.

Cantar en català ha estat una decisió conscient o mai t'ho has arribat a plantejar?

Quan vaig començar ni m'ho vaig plantejar perquè era sa meva llengua natal. Sempre he viscut així i era impensable expressar-me en una altra llengua. Després ho he pensat i tampoc m'agradaria cantar en un altre idioma perquè estic molt còmoda expressant-me en una llengua que em representa.

Penses que et limita?

Evidentment te limita si vols ser internacional. Potser sí que hi pots arribar, però és ver que hi ha precedents que han començat en català i després han fet es gir quan ho han volgut petar. Personalment, no m’agradaria utilitzar sa llengua com un trampolí.

Últimament molts artistes no s’acaben d’encasellar. Tu et sents còmoda fent pop?

Estic còmoda amb es terme des pop, però també és una cosa molt àmplia. Potser es primer disc és una cosa més folky, però el que estic traient últimanent no s’hi encasella gens. Tampoc m'agrada tancar-me perquè m'agrada molt provar coses noves. Estic jugant i no sé què estaré fent d’aquí a un any.

Sents que has d'experimentar per atrapar nous públics i seguir creixent?

És més per trobar realment lo que m'agrada. Amb es meu primer disc no sabia si volia fer aquell estil de música, estava molt influenciada pel que escoltava i pel meu moment vital. Ha estat un procés d’anar-me trobant i no me sent gens obligada. Antònia Font ha estat un exemple clar de fer lo que vulguis en qualsevol moment.

Fa no gaire vam viure el retorn d’Antònia Font i tu els vas fer de telonera. Com ho vas viure?

Molt heavy. Encara record i no m’ho crec. Va ser un somni molt estrany i emocionant. Estàvem mig flotant. Vàrem fer un concert que tampoc estàvem nerviosos i vàrem poder gaudir.

A banda d'Antònia Font, quins referents tindries? No només mallorquins.

Són molt amplis i diversos. Julia Jacklin és de les meves artistes tops. També Courtney Barnett. Escolt molt Bad Bunny. Me flipa també la música mainstream, crec que sempre en pots treure alguna cosa.

Projectes a llarg termini? Què t’agradaria estar fent?

Lo mateix, però sempre en un escaló més. Sempre que m'imagin un disc nou o un directe nou vull millorar. Inclús a mitja gira m’he reinventat una mica. Sempre estic pensant en com puc millorar. Està bé conformar-se amb el que tens, però si no hi estàs a gust és guai pensar coses diferents perquè tothom gaudeixi més, tant es públic com tu.