Les Guerrilla Girls, la revolució de les dones artistes

L'any 1989, un grup de dones amb caretes de goril·la irrompien al Metropolitan Museum de Nueva York i hi col·locaven una pancarta on hi apareixia la icònica Gran Odalisca de Dominque Ingres amb una màscara de mico. En lletres negres i estridents hi deia: "Han d'estar nues les dones per entrar al MET? Només al 5% de les col·leccions d'art contemporani hi ha dones artistes exposades. Això sí, un 85% dels cossos nus exposats són de dones".

Les seves estadístiques incontestables i les seves agudes i intel·ligents performances van fer de les dones amb careta de goril·la -les Guerrilla Girls- (Guerilla i Goril·la es pronuncien igual en anglès) abanderades d'un moviment feminista que denunciava la poca presència de dones en el món de l'art.

Corrien els anys 80 quan Jeff Koons exhibia als museus novaiorquès aspiradores, utensilis i el seu amor per l'estrella porno Cicciolina. Una apologia constant i descarnada del consumisme, el luxe i la competitivitat sense preocupacions i sense ideologia. L'art pour l'art vuitantè s'anomenava Commodity i East Village es convertia en el barri de moda dels postmoderns nihilistes.

No obstant això, d'un context intel·lectual i militant més laxa que els dels seixanta i setanta, un grup d'artistes que havien estat marginats per qüestions polítiques o racials emergia posant l'accent creatiu en l'activisme social i en accions col·lectives. S'apoderaven del carrer però també de les galeries per fer sentir les seves veus dissidents. Barbara Kruger o el Col·lectiu General Ideal n'eren alguns dels exemples

D'aquest context més polititzat van sorgir les Guerrilla Girls, un grup format per dones amb l'objectiu de combatre el sexisme i el racisme en el món de l'art. Com elles mateixes explicaven: "Les Guerrilla Girls som artistes i activistes feministes. En públic portem màscares de goril·la, i fem servir l'humor i una imatge irreverent i provocadora per denunciar els prejudicis de gènere i de raça, i també la corrupció en la política, l'art, el cinema i la cultura pop."

Autodesignant-se "la consciència del món de l'art", el 1985 van començar una campanya amb cartells que interpel·laven directament els museus, galeries, comissaris, crítics i artistes com a responsables de l'exclusió de les dones i de les persones de color del circuit oficial d'exposicions i publicacions. Imprimien cartells barats i sortien de nit a penjar-los al SoHO de Manhattan. Les Guerrilla Girls s'apropiaren del llenguatge visual de la publicitat per transmetre els seus missatges d'una manera ràpida i accessible. En els seus cartells —habitualment en lletra negreta damunt un fons blanc o de color—, donaven dades i estadístiques compilades per elles mateixes sobre l'absència de les dones en el món de l'art utilitzant recursos com interrogacions, l'element sorpresa i l'humor.

Les dones invisibles de la història

El moviment, encara vigent, segueix sent anònim, les Guerrilla Girls van emmascarades i sempre utilitzen noms d'artistes dones com Kathe Kollwitz, Alma Thomas, Rosalba Carriera, Frida Kahlo o Hannah Höch. Les seves accions tenen un component crític amb el feminisme activista estricte que consideren avorrit, seriós i formal.

Ver vídeo

Darrerament, les dones goril·la reclamen, no només la presència de dones artistes als museus, sinó la recuperació del relat (la herstory) de les dones pintores, escultores i creadores que la història ha oblidat o silenciat. L'actriu Jemima Kirke protagonista de la sèrie de HBO Girls s'ha associat amb la Tate Modern de Londres i les Guerrilla Girls per mostrar en un video, que ja s'ha fet viral, qui eren i que feien les dones a la història de l'art. Des de dones com Lee Krasner que va ser eclipsada pel seu marit Jackson Pollock a Judith Leyster una pintora de l'escola barroca que tothom confonía amb Frans Hals. Tan semblants eren els seus quadres que fins i tot els llibres d'història de l'art van atribuir quatre de les seves obres a Hals i el Louvre va arribar a penjar un dels quadres de Leyster, Happy couple, assegurant que estava pintat per l'artista neerlandès.

On són les dones artistes?

Han passat trenta anys de les primeres accions de guerrilla feminista i no obstant les pressions, la presència de dones artistes als museus segueix essent escassa.

Segons l'Observatori de gènere amb la col·laboració de Mujeres en las Artes Visuales (MAV), només un 14% del que es va exposar als museus de Barcelona l'any 2016 eren mostres de dones. A la Fira Arco de Madrid, aquest any, un grup de dones artistes es va posar diademes al cap amb el símbol del geolocalitzador de Google per demostrar que les dones hi eren -una performance de protesta que va passar bastant desapercebuda. Arco havia exposat un 4% de dones l'any 2016 i un 5% el 2017, unes xifres molt baixes per a la gran fira de l'art contemporani que vol ser. A Barcelona, només hi ha un equipament museístic que dirigeixi una dona, Judit Carrera al capdavant del CCCB des de juliol del 2018.

Els dies 21 i 22 de gener el museu MACBA de Barcelona, que també compta amb una exposició permanent sobre la història i les contribucions al món de l'activisme artístic de les Guerrilla Girls, acollia el Symposium Talking Galleries. Més de 25 professionals de renom internacional d'Europa, Amèrica i Àfrica compartiren taules de debat amb galeristes, col·leccionistes, periodistes d'art, comissaris, artistes i directors amb la voluntat d'aprofundir en la desigualtat de gènere dins del mercat de l'art.

Les dades exposades van ser devastadores, segons The Art Newspaper, de 590 grans exposicions de prop de 70 institucions als Estats Units, en el període 2007-2013, només un 27% es van dedicar a dones artistes. Clare McAndrew, consultora d'Arts Economics, autora d'informes sobre el mercat de l'art i responsable de moderar la taula Dones artistes al mercat de l'art assenyalava que entre 3.400 galeries de tot el món un 48% reconeix que exposen a menys d'un 25% de dones i només un 10% exposen igual o més dones artistes que homes.