Entrevista a Ignacio Sánchez Cuenca"L'obsessió del franquisme durant la Transició va ser blindar la monarquia"
Publica juntament amb Robert M. Fishman 'Las huellas de la Transición', on reinterpreten el procés que va des de la mort de Franco fins a l'arribada del PSOE al Govern espanyol
Madrid-
El sociòleg, politòleg i professor universitari Robert M. Fishman ha escrit a quatre mans Las huellas de la Transición (Catarata), on revisa i reinterpreta el procés històric que va des de la mort de Francisco Franco l'any 1975 fins a l'arribada del PSOE al Govern espanyol el 1982, amb l'aprovació prèvia de la Constitució de 1978. Ignacio Sánchez Cuenca, coautor de l'assaig i catedràtic de Ciència Política a la Universitat Carlos III de Madrid, desgrana algunes claus quan es compleix mig segle de la mort del dictador.
La "ruptura pactada": l'oposició clandestina volia una ruptura sense adjectius, però no té prou força davant del règim franquista. Tanmateix, l'esquerra (PSOE i PCE) presenta la Transició com un pacte, que segons vostè no va existir abans de les eleccions de 1977.
En la primera fase de la Transició —la decisiva, perquè és on es juga si hi ha democràcia o no—, el control del procés polític el tenia la dreta, és a dir, les elits franquistes. Aleshores, les esquerres exerceixen una pressió fonamental sobre el sistema, encara que sense formar-ne part. Per tant, no equival a una negociació ni a un pacte. De fet, els pactes comencen quan, després de les eleccions, es descobreix que l'esquerra és tan popular com la dreta. Al principi, l'esquerra té voluntat de ruptura, però veu que li fallen les forces i que no té prou suports, de manera que busca una fórmula que li permeti no quedar malament: la ruptura pactada. Aquesta expressió salva la reputació de l'oposició en no aconseguir la ruptura amb el franquisme.
Si no es va tractar d'una ruptura, hi va haver una reforma des de dins. Podríem qualificar-la com una voladura controlada del franquisme?
Va voler ser una voladura controlada del franquisme, encara que després de les eleccions de 1977 el control es perd. L'ambició o la il·lusió del règim era aconseguir una majoria absoluta de les dretes (UCD, AP, etcètera), poder governar tranquil·lament i crear un bloc hegemònic conservador en la nova democràcia, però això se'ls escapa de les mans.
Relacionat amb aquest tema
Què va provocar el canvi polític?
El canvi social i la protesta que va comportar aquest canvi social. Si la societat hagués estat com als anys cinquanta, no hi hauria hagut Transició. Tanmateix, quan mor Franco la societat civil ja estava molt més avançada i articulada, amb sindicats, universitaris i una oposició que protestaven. En aquell moment, era inviable que sobrevisqués un règim dictatorial aïllat a l'Europa Occidental.
Encara que a vostè no li agrada parlar dels mites de la Transició, quin és el mite —o, si ho prefereix, el fet— més fals d'aquell període històric?
Que va ser una Transició pacífica, és a dir, que n'hi va haver prou amb les negociacions entre les elits per aconseguir un canvi de règim. En realitat, aquest es va produir enmig d'uns nivells de conflictivitat i violència molt elevats. En comparació, són els més alts de tota l'Europa occidental en aquella dècada: no hi va haver cap país amb una concentració tan gran de vagues, manifestacions, tancaments, etcètera.
El vestit li anava massa gran a Adolfo Suárez?
Com va escriure Gregorio Morán, era ambiciós i molt versàtil. Sí, Adolfo Suárez tenia una gran ambició de poder.
Cap tret negatiu?
La seva formació política i els seus estudis eren molt mediocres.
Relacionat amb aquest tema
Guillermo Toledo qualificava l'altre dia Santiago Carrillo com "un traïdor i un home del règim borbònic, perquè va acceptar la monarquia, l'entrada a l'OTAN, el concordat amb l'Església i la desmobilització del Partit Comunista d'Espanya". Hi està d'acord? Cap tret positiu?
Jo tinc una visió positiva del paper de Carrillo en la Transició. Va ser un dels principals líders del moviment eurocomunista que va permetre trencar amarres amb la Unió Soviètica. Això era crucial perquè els partits comunistes occidentals tinguessin una certa credibilitat pública. I després va saber jugar a favor de les reformes democràtiques.
Ha sortit cara la factura del "pacte de l'oblit"?
En aquell moment, tots els partits estan d'acord amb el pacte de l'oblit, incloent-hi el PCE. No hi ha una pressió popular ni dels partits d'esquerra per fer una política d'ajust de comptes i d'exigència de responsabilitats als responsables de la dictadura. Jo crec que és més un fenomen sociològic que polític, és a dir, no és ideològic. Els fills de la guerra civil tenien molta por que, si destapaven l'assumpte, tornessin els odis del passat. Això afecta gairebé completament la generació que participa en la guerra i els seus fills, és a dir, és transversal. Per això es duen a terme algunes exhumacions de republicans víctimes del franquisme, però a títol particular i a nivell local, sense que les cúpules dels partits ni els líders socials enarborin aquesta bandera.
Relacionat amb aquest tema
Tanmateix, parlant de la factura, cinquanta anys després de la mort de Franco encara hi ha desapareguts de la repressió franquista.
És clar, aquest és el cost d'oportunitat [del pacte de l'oblit durant la Transició]. Ara bé, en aquell moment les esquerres no van exigir una política de justícia transicional ni responsabilitats pels fets del passat. Ningú no va plantejar això. No era ni al cap dels líders polítics ni a la societat, ni era factible, perquè el franquisme encara era molt fort. És a dir, aquí no es produeix un col·lapse de la dictadura, sinó una transformació del règim. Conclusió: això no va estar a l'agenda de la Transició i, per tant, el pacte de l'oblit és en bona mesura tàcit, fins al punt que ni tan sols se'n parla.
Al llibre vostè sosté que "l'esperit d'inclusió" de la Transició es va anar diluint amb l'alternança al Govern espanyol entre el PSOE i el PP, l'exclusió d'Esquerra Unida i l'ús del PNB i CiU com a partits frontissa per sumar majories parlamentàries.
Molta gent critica la Transició pel que va passar després: una mena de repartiment del poder per garantir l'alternança entre els dos grans partits. Així, l'esperit inclusiu que hi va haver durant la Transició es perd, i per això és molt important recuperar-lo i utilitzar-lo com a font d'inspiració en moments com l'actual. Aquest llibre no pretén fer una crítica de la Transició, sinó rescatar allò que és valuós d'aquella època, que va ser bastant més radical del que els crítics solen entendre. Al nostre parer, el que s'està criticant no és tant el que realment va passar durant la Transició, sinó el comportament posterior, ja en democràcia, dels dos grans partits.
Relacionat amb aquest tema
La Constitució és massa rígida. En quin aspecte necessita ser reformada? Té solució la qüestió territorial?
L'obsessió de les elits franquistes durant la Transició era protegir la monarquia, i per això la van blindar en una Constitució feta a mida i que no es pot modificar. Això bloqueja o tanca completament el sistema, que esdevé odiós perquè no està a les nostres mans canviar-lo o actualitzar-lo, cosa que genera unes distorsions polítiques enormes.
Caldria canviar el sistema electoral? Recordem que a les eleccions generals del 2015, Esquerra Unida, sota la marca Unitat Popular, només va obtenir dos diputats al Congrés tot i sumar gairebé un milió de vots.
És evident que, al marge de les preferències ideològiques de cadascú, el sistema no funciona bé. I la distorsió més gran que té és la sobrerepresentació de províncies amb molt poca població. Això s'ha de modificar, tot i que no dic que s'hagi de fer d'una manera estrictament proporcional al seu pes poblacional, perquè aleshores algunes es quedarien sense representant.
El rei Joan Carles: un elefant blanc a l'habitació?
Les històries més apologètiques de la Transició s'han de reescriure a la llum del que ara sabem sobre el nivell moral i polític de Joan Carles I. Els autors més conservadors sempre han presentat la Transició com una cosa que, graciosament, ens va donar el rei emèrit. Tanmateix, això cal revisar-ho, perquè ja hi ha molta evidència acumulada que el mateix Joan Carles no va fer fàstics a la solució extraordinària de buscar un Govern de concentració presidit per un militar, encara que fos a través de mètodes constitucionals.
El 23-F va servir per reforçar la monarquia?
Sens dubte.
Tierno Galván: fenomen o bluf?
No ho sé [riu].
Millor Felipe que González?
Amb el González d'ara, la Transició no hauria arribat tan lluny en termes d'inclusió democràtica.
Quin és el líder de la Transició la trajectòria del qual l'ha decebut més?
Felipe González i Alfonso Guerra.
Fa gairebé una dècada, quan va publicar La desfachatez intelectual (Catarata), a la revista Luzes reflexionava sobre la "generació tap". És a dir, els escriptors, intel·lectuals i columnistes que van impedir la irrupció de noves veus en el debat polític i cultural, així com la dretanització que van patir algunes firmes. Encara que molts es resisteixen a jubilar-se, deu haver canviat la situació, oi?
Em temo que no. Va en paral·lel al que ha passat políticament, perquè hi va haver un moment en què molts vam creure que el sistema s'eixamplaria i que es corregirien alguns vicis que s'arrossegaven des de feia dècades. Tanmateix, això no ha succeït. Ingènuament, jo també vaig pensar que això també passaria en el debat públic, i no ha estat així. La meva resposta és melancòlica...
Cinc anys després, quan diverses personalitats intentaven entreveure a la sèrie d'entrevistes Hoy es el futuro com seria el món després de la pandèmia, vostè comentava que "ningú no es pot prendre seriosament que la presidenta de la regió més rica d'Espanya sigui Isabel Díaz Ayuso".
Bé, el 2019 jo vaig ser dels primers a assenyalar que Ayuso representava el trumpisme a Espanya. No te la pots prendre seriosament, però és millor fer-ho.
Encara continua allà, de la mateixa manera que el Govern espanyol de Pedro Sánchez continua sent vist com a il·legítim pel Partit Popular, en aquell moment liderat per Pablo Casado i avui per Alberto Núñez Feijóo, que des de Galícia censurava la "tensió" de la política estatal. Com ha canviat l'estratègia de l'actual líder del PP perquè tot segueixi igual…
Feijóo ha estat absorbit pels pitjors humors del món polític madrileny. De fet, ha anat més lluny que Pablo Casado quan va dir que Pedro Sánchez era il·legítim. De la mateixa manera que el PP es va inventar aquella cosa del constitucionalisme per considerar que els socialistes eren uns traïdors, ara fins i tot afirmen que el PSOE se situa fora dels consensos de la Transició. Quan va ser Aliança Popular, fundada per Manuel Fraga, la que no va voler participar en aquells consensos. Històricament, tot això és un disbarat; no hi ha per on agafar-ho.
Aleshores, vostè acabava de publicar La izquierda: fin de (un) ciclo (Catarata). Si publiqués avui el llibre, com el titularia?
No en modificaria el títol. El pas dels anys demostra que l’esquerra es troba en un retrocés electoral i ideològic a gairebé tots els països occidentals.
Si Vox entra en un Govern del PP, el llegat de la Transició quedarà definitivament triturat
Si el PP vol governar, hauria de fer-ho en coalició amb Vox, que nega "els valors" de la Transició i apel·la a la "manca de legitimitat" dels partits d'esquerra i nacionalistes.
La millor manera d'evitar una victòria electoral en què Vox sigui un actor decisiu és parlar tant com es pugui dels valors fundacionals de la Transició. És a dir, no enfonsar el relat de la Transició, sinó mostrar-ne el costat positiu, encara que es quedés curta: la inclusió política. És a dir, que tothom pugui jugar el mateix joc i amb les mateixes regles, una cosa que Vox vol evitar. El fonamental és reivindicar l'esperit original de la Transició, que l'extrema dreta està traint, alhora que contamina i arrossega el PP cap a una política d'exclusió, ja siguin les minories, els nacionalistes, etcètera.
I com es podria evitar l'arribada de Vox al poder? I, si ho fes, quin seria aleshores el llegat de la Transició?
Insistint en el que va significar la Transició com a moment fundacional de la democràcia espanyola. Perquè si Vox entra en un Govern presidit pel PP, el llegat de la Transició quedarà definitivament triturat. Ara mateix és molt feble i fràgil, però desapareixeria del tot si l'extrema dreta arriba al poder.
Disculpi que insisteixi: com es pot evitar que els joves, que potser no coneixen aquell període històric, votin Vox?
Compte, els joves tenen un grau d'orgull força elevat sobre la Transició, encara que menor que la gent de la meva generació. D'entre tots els mites o relats polítics als quals podem apel·lar a Espanya, la Transició continua sent el més sòlid de tots, fins i tot entre els joves. És l'únic relat capaç de cosir el país i, per tant, d'establir uns valors o unes condicions mínimes perquè funcionem col·lectivament. Cal recordar que aquí hi cabem tots junts i que no cal fer fora ningú, mentre que Vox vol eliminar alguns del joc polític.
Tenien més o menys nivell els líders polítics de la Transició que els actuals, tant al Govern com a l'oposició? Pot incloure-hi Pablo Iglesias, Albert Rivera, Pablo Casado, etcètera.
Jo crec que el nivell era molt semblant. Ara tenen millor formació i estan més viatjats, encara que la seva trajectòria és gairebé similar. La diferència és que, en aquell moment, van haver d'afrontar unes circumstàncies històriques molt difícils i transcendentals. Però aquells mateixos actors —els Suárez, Felipe, Carrillo, etcètera— haurien fet avui el mateix paperot que estan fent els nostres líders polítics, és a dir, negatiu. I, a l'inrevés, si traslladéssim els dirigents actuals a la Transició, haurien brillat com els d'aleshores.
Sobre la firma
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't.