Laura Fernández, una 'Bukele' per a Costa Rica

Laura Fernández (Puntarenas, 1986), del dretà Partit Poble Sobirà, serà la propera presidenta de Costa Rica després d'arrasar en les eleccions celebrades aquest diumenge 1 de febrer al país centreamericà. Autoproclamada "liberal en l'econòmic i conservadora en el social", Fernández és admiradora declarada del president salvadorenc Nayib Bukele i promet seguir l'estela del populista Rodrigo Chaves, president sortint a qui la Constitució impedeix la reelecció immediata però que previsiblement formarà part del govern de la seva deixebla i exministra.

Fernández, de 39 anys, va obtenir un 48,3% dels vots en una primera volta marcada per la participació electoral més gran de les últimes dues dècades (69,08%). A gran distància, i amb una diferència de 16 punts, va quedar en segon lloc l'economista socialdemòcrata Álvaro Ramos, candidat de l'històric Partido Liberación Nacional (PLN).

L'autodenominada "candidata de la continuïtat" ha promès traslladar al país tico l'enfocament de seguretat impulsat per Nayib Bukele a El Salvador. "Pot estar segur que en el govern de la continuïtat la seguretat seguirà sent una de les més altes prioritats", va afirmar durant la campanya prometent donar continuïtat el discurs punitivista de Rodrigo Chaves.

Relacionat amb aquest tema

La candidata de la derecha anuncia un cambio político "profundo e irreversible" en Costa Rica tras ganar las elecciones

Fernández ha promès concloure el Centre d'Alta Contenció del Crim Organitzat (CACCO), una megapresó impulsada originalment pel seu predecessor i inspirada en el CECOT salvadorenc. El projecte, presentat com la joia de la corona de la militarització impulsada pel govern, preveu albergar uns 5.100 reclusos, el que suposaria un salt significatiu en la capacitat penitenciària d'un país el sistema actual va ser dissenyat per menys de 14.000 interns.

Entre les mesures més controvertides figura la possibilitat de declarar estats d'excepció en zones "dominades pel narcotràfic" i suspendre garanties individuals per facilitar detencions i operatius policials. "No dubtaré a prendre les decisions que hàgim de prendre. Hem proposat l'aixecament de garanties constitucionals", ha afirmat la dirigent davant els seus seguidors. Aquestes iniciatives, presentades com a resposta a l'augment de la violència, han estat qüestionades per organitzacions i sectors polítics que veuen en elles una deriva autoritària en la qual històricament s'ha denominat com "la democràcia més estable d'Amèrica Llatina".

El triomf presidencial de Fernández va estar acompanyat per una majoria absoluta a Asamblea Legislativa -un parlament unicameral de només 57 escons- on l'oficialista Partido Pueblo Soberano (PPSO) va obtenir 31 diputats -dreta populista-, enfront dels 17 de la moderada oposició socialdemòcrata del PNL, set del progressista Frente Amplio i dos representants de forces minoritàries. La distribució converteix l'oficialisme en la bancada més gran des del 1982 i li permet aprovar lleis ordinàries sense dependre de l'oposició.

Relacionat amb aquest tema

Daniel Ortega ahonda en el autoritarismo en Nicaragua con una profunda reforma constitucional

Néstor Prieto Amador

Aquesta majoria legislativa aplana el camí per impulsar bona part de la seva agenda, encara que no arriba als 38 vots necessaris per a reformes constitucionals o canvis profunds en el Poder Judicial -al qual l'oficialisme responsabilitza de l'augment de la violència-, el que obligarà Fernández a negociar suports addicionals si pretén tirar endavant les seves propostes més ambicioses.

Crisi de l'"única democràcia plena" d'Amèrica Llatina

La victòria de Laura Fernández ratifica la crisi de la institucionalitat costa-riquenya i l'auge de les polítiques punitivistes i de mà dura que han guanyat terreny a la regió, amb el model de Nayib Bukele com a principal referència. Primer amb Rodrigo Chaves i ara amb la seva successora política, el país ha vist consolidar-se un lideratge de dreta populista construït sobre un discurs antielits, crític amb els partits tradicionals i el poder judicial, als quals responsabilitzen de l'augment de la violència i del desgast del sistema polític.

Històricament, Costa Rica s'havia consolidat com un referent d'estabilitat democràtica a Amèrica Llatina: després de la guerra civil de 1948 i la promulgació de la Constitució de 1949, va abolir permanentment l'exèrcit, va reforçar un sistema judicial autònom i va mantenir un model d'alternança pacífica entre partits que li va permetre projectar-se internacionalment com una "democràcia sense exèrcit" i un exemple d'institucionalitat estable. No obstant això, aquest model va mostrar signes d'esgotament i corrupció des de principis de segle que la ultradreta ha sabut capitalitzar amb discursos polaritzants i antielit que responsabilitzen els partits tradicionals i la judicatura com a responsables de la situació del país.

Als lideratges ultraconservadors de Costa Rica i El Salvador se suma la qüestionada victòria electoral de Nasry Asfura a Hondures, candidat d'extrema dreta recolzat explícitament per Donald Trump, la proclamació del qual com a president es va produir malgrat les irregularitats denunciades durant el recompte d'actes. El mapa polític centreamericà es completa amb l'autoritarisme a Nicaragua, on Daniel Ortega i Rosario Murillo van modificar recentment la Constitució per consolidar el seu control de l'Executiu; i la fràgil democràcia guatemalenca, on el progressista Bernardo Arévalo compleix dos anys de govern amb èxits limitats davant la resistència de les elits tradicionals i una fiscalia assenyalada per corrupció.