La guerra de Trump a l'Iran acaba mostrant el taló d'Aquil·les de la indústria militar dels EUA

N'hi ha hagut prou amb tres mesos de campanya militar a l'Iran perquè les advertències del Pentàgon es materialitzin. L'exèrcit nord-americà ja ha disparat més de 1000 míssils Tomahawk, així com entre 1500 i 2000 sistemes de defensa antiaèria, inclosos els Patriots i els sistemes THAAD, segons l'últim informe del CSIS. Unes quantitats que ara l'administració de Donald Trump pretén reposar amb un nou pressupost de defensa d'1,5 milions de dòlars. Però el problema real no són els diners, sinó el temps. Encara que s'aconsegueixi aprovar l'increment de la despesa militar, fabricar un míssil Tomahawk requereix almenys dos anys.

Una de les grans raons per les quals el cap de l'Estat Major, el general Dan Caine, va desaconsellar a Trump atacar l'Iran era el minvat arsenal del Pentàgon. Una de les raons per les quals Caine subratllava aquest fet és pel llarg temps que es triga a fabricar la majoria de l'armament central per a l'exèrcit nord-americà. La rapidesa amb què es consumeix la munició i la lentitud amb què es fabrica és un problema que fa anys que el Pentàgon evitava confrontar. Però ara la guerra de l'Iran està obligant a mirar-lo de cara.

Ja a principis de 2000 el secretari de Defensa de George Bush Robert Gates, advertia que les armes que constitueixen el pilar central de la supremacia militar nord-americana necessitaven anys per construir-se i, en conseqüència, demanava invertir en una nova generació d'armes que representessin el "75% de les solucions" però que es poguessin fer més de més solucions.

La bretxa que assenyalava Gates s'ha accelerat en els últims anys amb l'aparició dels drons barats. Primer es va veure a Ucraïna i ara s'ha vist a l'Iran. Els aiatol·làs han estat enviant eixams de drons Shahed –barats i ràpids de produir– contra els THAAD, que són cars i més lents de reposar. L'alto el foc ha donat una lleu treva als sistemes de defensa i atac de l'exèrcit nord-americà, però ni de bon tros resol els dos o tres anys mínims que necessitarà per reproveir part de l'arsenal.

La perspectiva de poder tornar a reposar al complet l'arsenal de munició als nivells previs de la guerra es dibuixa complicada. L'any passat, la marina va comprar només 55 Tomahawks. I aquest any, el Pentàgon en vol comprar 785, un increment de més del 1000% segons destaca Instituto Cato.

L'última anàlisi elaborada pel departament de Defensa el 2025 sobre el panorama dels proveïdors del Pentàgon subratllava el següent: "La DIB [Base Industrial de Defensa] s'ha consolidat passant de 51 proveïdors que hi havia després de la Guerra Freda a només cinc grans contractistes que avui desenvolupen els sistemes d'armes més crítics. Mentrestant, segueix depenent de peces obsoletes, processos de fabricació antiquats i una innovació estancada".

Al març, Trump es va reunir amb els directors executius de les principals companyies armamentistes dels EEUU per acordar quadruplicar la producció d'armament. Les companyies que es van comprometre amb els nous objectius eren BAE Systems, Boeing, Honeywell, L3 Harris, Lockheed Martin, Northrop Grumman i Raytheon.

Poc després, el Wall Street Journal treia un titular que semblava propi de la Segona Guerra Mundial: l'administració nord-americana ha estat temptejant a fabricants de cotxes i altres companyies manufactureres per ajudar a accelerar la producció d'armes. Des d'abans de la guerra, alts càrrecs de Defensa ja havien conversat amb executius de diferents empreses, com General Motors i Ford, segons revelaven fonts coneixedores en el mitjà.