"La indústria petroquímica de Tarragona està blindada per l'autocensura del territori i per les administracions"

El 14 de gener del 2020 serà recordat com el dia que es va produir l'accident més greu de la història del polígon petroquímic de Tarragona, el més gran del sud d'Europa. A les 18:37 hores va explotar un reactor de la planta d'IQOXE. Van morir tres persones: dos treballadors de la companyia i un veí del barri de Torreforta que era a casa seva. 

L'accident no només va evidenciar el perill de la indústria petroquímica -IQOXE és l'única fàbrica d'òxit d'etilè, la substància d'origen industrial que mes risc de càncer pot provocar, de la Península Ibèrica-, també va posar en evidència els plans d'emergència i protocols en cas d'accident: no van sonar les sirenes i no es va confinar la població "per no alarmar".

Aquesta setmana s'han complert cinc anys d'aquell fatídic dia, i queden moltes preguntes sense resposta i el judici de la peça principal encara no té data. Què ha canviat en matèria de seguretat des d'aleshores? L'accident va marcar un punt d'inflexió? Com és possible que no s'hagi fet mai un estudi de la qualitat de l'aire del Camp de Tarragona? Parlem amb els periodistes tarragonins Toni Orensanz i Rafa Marrasé, autors del llibre La gran explosió (Folch&Folch), una de les poques investigacions periodístiques -per no dir l'única- de l’explosió mortal d'IQOXE, però també del paper de la indústria petroquímica des de la seva posada en marxa als anys 70.

La vostra investigació periodística sobre la indústria petroquímica del Camp de Tarragona és una de les poques que s'ha fet, per no dir l'única. S'hauria fet igual si el 14 de gener del 2020 no s'hagués produït l'accident?

T.O. Difícilment. Iqoxe deix el rei despullat. L’accident és una oportunitat per mirar què passa realment dins de les empreses, quina és la reacció real davant de tots els protocols i de tots els papers. Et permet fer una foto al moment, una instantània que d'una altra manera era especulativa. És a dir, en el fons, l'accident d’Iqoxe el que et demostra és que no va funcionar absolutament res. La pel·lícula de la primera hora d’Iqoxe és de terror. És a dir, hi ha un accident i ningú posa en alerta les autoritats. La gent comença a trucar al 112 i aquest es tira hores intentant localitzar una cosa tan elemental com on havia estat l’explosió. Quan els bombers arriben ningú sap què ha explotat, i en un acte d’heroisme, o d’inconsciència, els bombers entren a jugar-se la vida. Mentrestant, ningú prem l'alarma de confinament quan ha petat a l'única planta d’òxid d’etilè, que és altament perillós i explosiu, que hi ha a Espanya. És un desastre absolut. La realitat és que l’accident i com va anar tot va ser catastròfic.

Quan es parla de la petroquímica és bastant habitual escoltar "un dia fotrà un pet" o frases de resignació com "què hi farem", "ara ja ho tenim"... La gent del Camp de Tarragona ha normalitzat que algun dia potser sortir volant?

T.O. Sí, ho hem normalitzat, o fins i tot hem decidit no saber o no pensar-hi. És evident que hi ha un problema també en com la ciutadania de Tarragona ha assumit aquesta relació acrítica amb la indústria petroquímica. I aquí pots pensar, d'una banda, que la gent és molt irresponsable perquè hauria de ser més conscient, hauria de ser més activa a l'hora d’informar, etc. Però és clar, si tu t'has tirat tota la vida dient-li que estigui tranquil·la que no passa res, que tot està controlat, que el perill és gairebé inexistent, que quan hi ha l'accident més greu de la petroquímica, el president de la Generalitat, el conseller i les autoritats et diuen que no passa res. Ara, què vols? Que la gent prengui consciència d'un dia per l'altre? Això requereix temps.
​
​És cert que part del problema és que la gent ha assumit que la química no té risc o que si passa alguna cosa serà tan grossa que no val la pena ni preocupar-se. Però és un problema ciutadà en part generat per seixanta anys de dir-li a la gent que no passa res.

La ciutadania de Tarragona ha assumit una relació acrítica amb la petroquímica generada per la mateixa indústria

Un exemple d’aquesta normalització és el Hard Rock, ara que es parla tant del tema. Es critica el seu model, que si crearà ludopatia, que si la precarietat... I oblidem que aquest macrocomplex no s'ha de fer bàsicament perquè està projectat en una zona de risc químic.

Tant la gent que viu al Camp de Tarragona com les administracions han oblidat que la indústria química és perillosa?

T.O. Sí. Per una banda, s’ha de tenir en compte que la indústria petroquímica ha sigut el gran 'amigo americano' que ha fet una política de responsabilitat social generosa. Aquesta gent ha donat diners als castells, a entitats esportives, entitats veïnals… Està bé amb les químiques et comporta beneficis. Però, d'altra banda, hi ha una falta de responsabilitat per part de les administracions a l’hora de prendre’s seriosament el risc químic que realment existeix. En seixanta anys no s’ha fet mai un estudi de qualitat de l’aire ni un estudi epidemiològic serio sobre els riscos de la indústria petroquímica.

L’explosió d’Iqoxe va ser un punt d’inflexió, però realment s’han produït canvis arran de l’incident?

T.O. Pel que fa a estudis sobre la qualitat de l’aire o sobre com afecta l’activitat química a la salut de les persones, cinc anys després, continuem igual. Ara bé, Protecció Civil s’ha posat les piles i ha fet els deures, amb més o menys velocitat, però ho està fent. En aquest cas, l’accident va ser un punt d’inflexió perquè va fallar tot. El sistema d’alertes pel mòbil es comença a estendre arran de l’explosió, han fet més simulacres que mai, han posat més sirenes, es fan reunions amb les entitats veïnals, amb més o menys èxit, perquè la implicació de la ciutadania requereix un treball més profund. Protecció Civil ha tingut una visió crítica sobre com va actuar.

L’accident va ser un punt d’inflexió per Protecció Civil, bàsicament perquè va fallar tot

I la indústria?

R.M. La indústria controla de manera oficiosa els compostos que hi ha dins de l’empresa perquè en principi ha de protegir els seus treballadors. Però el que passa a dins es queda a dins i quan hi ha hagut alguna fuita costa molt que ho comuniquin a les autoritats competents.

T.O. Les químiques no tenen cap obligació de comunicar a les autoritats quin compost estan fent en cada moment. Aquest és el problema.

Les químiques no tenen cap obligació de comunicar a les autoritats quin compost estan fent en cada moment. Aquest és el problema

R.M. Nosaltres sempre posem el focus amb el regulador perquè al final les empreses tenen les llicències autoritzades i ells el que volen és treure el màxim rendiment. Hi ha una doble regulació: la laboral, on hi ha uns límits d’emissions i amb uns equips de seguretat, i la mediambiental, que està deixada de la mà de Déu perquè tenim molt pocs compostos regulats i sobretot mesurats.

No es mesuren les substàncies que s’haurien de mesurar?

T.O. D'una banda, hi ha els compostos que no es mesuren, i per altra, com es mesuren, que sempre és a partir d’uns paràmetres que es consideren d’emergència, i no ambiental.

R.M. Els nous sensors que ha instal·lat la Generalitat per detectar automàticament substàncies molt perilloses mesuren l’òxid d’etilè, una matèria primera que elabora Iqoxe i que és fonamental per a la indústria química. El problema és que els aparells no mesuren per sota d’una quantitat que ja es considera perillosa o acceptable per a la salut de les persones, segons la normativa dels Estats Units.

L’administració ha de controlar més i millor l’activitat química. Ha de vetllar més pels interessos de la ciutadania

T.O. Una de les trampes o errors és que una substància contaminant d'aquest tipus no et pot matar de cop, però estar exposat en petites quantitats durant un període prolongat de temps, et pot afectar a la teva salut. L'òxid d'etilè és una de les substàncies més susceptibles de provocar càncer, segons l'EPA, l'Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units. El debat no és si la química ha de marxar. El debat és la regulació. L’administració ha de controlar més i millor l’activitat química. Ha de vetllar més pels interessos de la ciutadania.

L'administració no ha fet mai un estudi epidemiològic independent per saber quins efectes té la indústria sobre la salut de les persones que viuen al seu voltant. Hi ha autocensura o "por"?

R.M. És una por que s’ha autogenerat la mateixa administració, que és qui hauria de posar sobre la taula un estudi epidemiològic, però no ho fa perquè ja sospita que el resultat podria ser escandalós. Als anys 80 es va estar molt a prop de fer-ne un, però al final no es va fer perquè les administracions se’n van desentendre.
​
​T.O. El llibre fa una revisió històrica del paper indústria des que va arribar i com ha actuat l’administració per fisalitzar-la, i una de les conclusions és que als anys 70 i 80, polítics, científics i entitats veïnals de la zona i en general eren més crítics i reclamaven més controls que avui.

Un altre tòpic de la petroquímica és que "dona feina a molta gent del Camp". Creieu que aquest tòpic ha començat a trontollar en aquests últims anys o arran de l’accident?

R.M. No. Al contrari. És molt difícil que algun treballador vulgui parlar encara que hi hagi vist coses. La indústria petroquímica està blindada per aquesta autocensura pròpia i per la protecció de les administracions. No hi ha aquesta consciència. De fet, les concentracions després de l’accident d’Iqoxe no van ser massives. Les veus crítiques i les mobilitzacions s’han anat diluint. Als anys 80 hi havia unes mobilitzacions bestials, i això ha desaparegut.

Als anys 70 i 80, les institucions eren més crítiques i reclamaven més controls que avui

Però l’explosió va aixecar una onada de crítiques entre les persones que viuen entorn de la indústria. Què queda d’aquella indignació?

R.M. No queda res. De fet, la mateixa nit ja es va dir que no passava res. El mateix conseller d’Interior, Miquel Buch, va fer un tuit dient que era segur sortir al carrer però que millor ens quedéssim a casa. I la veritat és que no se sap la toxicitat de l’aire del dia de l’accident perquè no es va mesurar. I si tornés a passar avui tampoc ho sabríem, perquè els sensors d’emergència no ho podrien mesurar tret que fossin grans quantitats.
​
​S’ha imposat el relat de la indústria. A banda del cas d’Iqoxe, al llibre també expliquem altres casos d’accidents, com la fuita a l'empresa Asesa de Tarragona, dedicada als hidrocarburs. La pudor de nafta va arribar al Maresme. Jo que visc a Tarragona vaig haver d’estar una setmana amb les finestres tancades. Després quan fem la investigació resulta que la Generalitat va tardar 16 hores a enviar equips de mesurament de la nafta a l’aire i la Fiscalia fa una investigació i la tanca de seguida dient que no té constància de cap afectat. I resulta que el Departament de Salut va enviar un informe dient que 90 persones, només de la ciutat de Tarragona, van haver d’anar a un CAP per inhalació de nafta.

Fa cinc anys la gent del Camp no sabia què calia fer en cas d’accident químic, això ha canviat?

R.M/T.O. Volem pensar que sí. Com a mínim sonarien les alarmes, que encara no entenem com no van sonar aquell dia tenint en compte l’empresa que era i el producte que fabricava.  Almenys algú es confinaria a casa. Protecció Civil ha intentat fer didàctica. És cert que el dia d’Iqoxe ningú sabia què fer, però que avui algú digui que si peta alguna cosa no sap què fer, ens costa de creure perquè s’ha fet molta feina.

L'accident d'Iqoxe és una conseqüència de les males polítiques de l'empresa en matèria de seguretat

El judici de la causa principal encara està pendent, per què s’ha allargat tant?

R.M. Cinc anys són molts, però hem de tenir en compte que la instrucció va acabar el 2023. És complicat. La investigació policial és molt bona, però s’estan processant persones que en aquell moment no estaven a la fàbrica: José Luís Morlanes, exdirector general d'IQOXE; Juan Manuel Rodríguez Prats, exdirector de planta; i Gerard Adrio, responsable de seguretat quan es va produir l’explosió. I l'interlocutori del jutge és molt contundent en aquest sentit: l’accident és una conseqüència de les males polítiques de l'empresa en matèria de seguretat. Per tant, el que seria un escàndol és que passessin cinc anys més i encara no hi hagués data de judici.