Les possibilitats que obre la justícia restaurativa davant d'un sistema judicial que no repara les víctimes

Hi ha un desajust entre les expectatives que la societat diposita sobre el sistema penal i l'experiència de les dones que pateixen violències masclistes. Elles saben que denunciar no sempre implica ser escoltades, igual que iniciar un procés judicial no garanteix la reparació. Amb massa freqüència, el propi recorregut institucional es converteix de fet en una nova forma de mal.

A això se suma una distància cada vegada més evident entre el que el sistema ofereix, que sol estar relacionat amb mecanismes associats al càstig, i el que moltes víctimes expressen necessitar: intervencions elaborades des de la comprensió, dirigides cap al reconeixement i que ofereixin garanties de que no tornarà a passar.

En aquest desajust s'ha anat instal·lant una desconfiança cap a l'Estat com a espai del qual se n'espera justícia. Una sospita que parteix del qüestionament de la capacitat del model punitiu per abordar violències que són, en essència, estructurals. En aquest context ve prenent forma la idea de la justícia restaurativa.

La justícia restaurativa serveix per a contextos de violència masclista?

La politòloga i exconsellera de Justícia, Drets i Memòria de la Generalitat de Catalunya entre 2022 i 2024 Gemma Ubasart planteja la justícia restaurativa com una revisió profunda del propi concepte de justícia. En les seves paraules, "es configura al mateix temps com una invitació a reconceptualitzar la idea de justícia en ple segle XXI i com una pràctica concreta que posa al centre la restauració i reparació de la víctima" incorporant, a més, l'assumpció de responsabilitats per part de qui ha causat el dany i el paper actiu de la comunitat.

De manera que forma part, encara que de manera desigual, dels sistemes de justícia contemporanis, també en l'àmbit penal, on pot contribuir al que Ubasart, autora del llibre Contra el castigo, anomena una “deflació punitiva”. És a dir, una reducció del recurs automàtic al càstig sense per això abandonar la resposta davant el dany que hagi causat una determinada situació de violència.

Convé aclarir que la justícia restaurativa, com a tal, no està prohibida al nostre país. Però sí que està vetat l'ús de determinades eines com la mediació o la conciliació en l'àmbit de les violències masclistes dins del sistema judicial. Si bé, com subratlla Ubasart, això no esgota ni defineix el camp del restauratiu.

Existeixen múltiples metodologies més enllà d'aquests formats, algunes de les quals ja s'estan aplicant amb resultats positius quan es donen certes condicions: fonamentalment, la voluntarietat de les parts i l'avaluació per part de professionals especialitzats que estimen si aquest marc és aplicable o no a cadascun dels casos.

Aquest és un aspecte que Sira Peláez, investigadora en estudis feministes i de gènere amb experiència en intervenció amb víctimes, analitza des de la prudència. Per a l'experta és important tenir sempre present que la violència no és un conflicte, "no és una disputa entre iguals, ni un malentès susceptible de mediació. És una expressió de desigualtat estructural, travessada per relacions de poder".

Resulta imprescindible, al seu parer, que aquest matís formi part dels discursos sobre justícia restaurativa. Si no, “es pot tendir a traslladar eines pensades per a conflictes interpersonals a contextos on el que hi ha és violència estructural”.

"Hi ha risc de parlar alegrement sobre justícia restaurativa quan encara no s'ha consolidat un marc de reparació i de reconeixement dels danys", adverteix Peláez, que també deixa clar que no està d'acord "amb el model carcerari, ni amb el sistema de penes". Per a ella, el més complex d'aquest model és mantenir adequadament els equilibris necessaris per no "caure en situacions d'impunitat". Perquè, a la pràctica, un dels grans obstacles és que moltes vegades ni tan sols es compleix la condició bàsica de reconeixement del mal. I sense aquest reconeixement, assenyala, no hi ha procés restauratiu possible.

La violència no s'entén sense entendre el poder

Tal com planteja l'article Violències sexuals: un debat sobre el poder, publicat a Pikara Magazine, reduir aquestes violències a conflictes o a fets aïllats implica despolititzar-les. Doncs parlem d'expressions d'una estructura de desigualtat que organitza les relacions socials. Des d'aquesta perspectiva, qualsevol proposta de justícia (també la restaurativa) ha de partir d'aquesta base. D'una altra manera es corre el risc de reproduir les mateixes condicions que van fer possible la violència.

El mateix article adverteix dels límits de certs discursos que, en nom de la complexitat o de la superació del punitivisme, introdueixen ambigüitats al voltant de la definició, en el cas que analitzen, de la violència sexual. Però és extrapolable a altres tipus de violències contra les dones.

En un context de reaccions antifeministes, "obrir aquest tipus de debats sense ancorar-los en el reconeixement de la violència com a problema estructural" pot, com assenyala l'experta Sira Peláez, "desplaçar el focus cap a interpretacions que relativitzin el dany o que tornin a situar sota una mirada sospitosa la paraula de les víctimes". Per aquest motiu resulta vital la correcta consideració dels contextos per part de les professionals especialitzades.

L'agència de les dones victimitzades

"Estem com a societat preparades per implementar la justícia restaurativa, en un context on no hi ha una definició concreta de la comunitat i de quins agents formen part d'aquesta comunitat per poder implicar-se en aquests processos restauratius?", es pregunta la investigadora. Al centre de tot, insisteix Peláez, hi han de ser les víctimes. Però "no des d'una mirada paternalista". "L'agència no es perd", afirma. El que ocorre és que "socialment la hi hem llevat". Per tant, no es tractaria tant de "retornar" alguna cosa que falta, sinó de reconèixer una capacitat que ja existeix. I, des d'aquí, garantir que les decisions -ja siguin denunciar, no denunciar, participar en processos restauratius o no- siguin veritablement lliures.

Relacionat amb aquest tema

"En el caso de Juana Rivas el sistema judicial español falló estrepitosamente"

María Martínez Collado

Però també aquí l'experta en intervenció de la violència masclista assenyala una sèrie de riscos que cal considerar. Per exemple, la possibilitat que la justícia restaurativa es converteixi en una nova forma de "pressió moral". És a dir, que s'esperi de les víctimes que optin per ella per ser considerades més "avançades", més "feministes". O, en l'extrem contrari, que se les culpabilitzi per no denunciar.

En qualsevol cas, Peláez considera que es tracta d'un debat enriquidor, no per això poc tensionat. I remarca que no és el mateix discutir com reparar la violència que "qüestionar què és la violència": "Barrejar tots dos plans -alguna cosa que està ocorrent en el debat públic- pot generar "confusió" i efectes materials especialment nocius per a les víctimes".

"El càstig és una forma de desresponsabilitzar-se'n"

Per a Laura Macaya, experta en l'aplicació de justícies transformatives i restauratives en l'abordatge de les violències masclistes, l'interessant dels processos de justícia restaurativa és que situa el debat sobre la violència en un marc molt més ampli que l'estrictament judicial.

La justícia restaurativa és, abans de res, “una forma d'administrar justícia i gestionar els danys que es produeixen en la convivència de qualsevol comunitat viva”. És a dir, que formen part de la vida social, encara que s'intensifiquen en contextos travessats per la desigualtat, la precarietat i la manca de condicions materials per sostenir la vida. I que, al mateix temps, reflecteixen l'expressió d'un sistema molt desigual que seguirà reproduint violència mentre no es transformi. Aquesta lectura, de passada, també qüestiona el binarisme tradicional entre innocència i culpabilitat, que obliga constantment les víctimes a demostrar la seva "puresa" per resultar creïbles.

Macaya insisteix a més a desmuntar la idea que la justícia restaurativa és "tova" o limitada al perdó. "El càstig és en si mateix una forma de desresponsabilitzar-se", sosté. Una persona pot passar anys a la presó sense connectar mai amb el dany causat, sense assumir responsabilitats reals i sense fer res per reparar qui ha patit la violència ni per garantir que no tornarà a exercir-la. I precisament aquesta garantia de no repetició, recorda, és una de les principals demandes de moltes víctimes.

El sistema penal clàssic, al seu parer, parteix d'una lògica molt concreta que condiciona tota la intervenció posterior. La primera pregunta que es formula és si el que ha passat constitueix o no un delicte. Però aquest marc deixa fora una enorme quantitat de danys que, encara que no estiguin tipificats penalment, afecten la vida de les persones victimitzades i la convivència col·lectiva.

Relacionat amb aquest tema

El pacto de la 'Manada de Castelldefels' evidencia los límites de un sistema que no está pensado para reparar a las víctimas

María Martínez Collado

Macaya recorda, al seu torn, que allò que una societat considera delicte respon sempre a decisions polítiques i històriques." El sistema penal ni garanteix seguretat, ni produeix reparació, ni estableix condicions reals perquè això passi", explica. Com a exemple, contraposa el fet que robar per menjar estigui penalitzat mentre pràctiques com l'especulació amb l'habitatge, malgrat el seu enorme impacte social, no ho estiguin.

Davant d'aquesta lògica, la justícia restaurativa consisteix a desplaçar completament el centre de les preguntes. Ja no es tracta únicament de determinar quina norma s'ha vulnerat o quin càstig correspon. Es tracta de preguntar-se què ha ocorregut, a qui ha afectat, quines responsabilitats poden assumir-se i què necessita cada part per a reparar el mal i evitar la seva repetició. En aquest canvi d'enfocament, la qüestió de l'agència que esmentava Sira Peláez ocupa un lloc central. I no només la de les víctimes, també la de totes les persones implicades.

"Moltes víctimes de violències greus, quan diuen que volen denunciar, no ho fan necessàriament perquè confiïn en el sistema penal, sinó perquè volen que passi alguna cosa, que hi hagi una resposta, que el que han viscut no quedi sense conseqüències. El problema és que la denúncia és pràcticament l'única via que ens han ensenyat perquè això passi", assenyala.

Per Macaya, reconèixer la capacitat de decisió de les persones que han patit violència és el que permet que la justícia deixi de ser una cosa imposada des de fora i passi a construir-se des de les pròpies necessitats dels que travessen el dany després d'haver patit una situació violenta. En cas contrari, adverteix, la figura de la víctima corre el risc de convertir-se en un instrument legitimador del sistema penal i de determinades polítiques punitives o securitàries.