"A nosaltres ens prescriuen ansiolítics en lloc de proves diagnòstiques": tot el que la ciència obvia i posa en risc la salut de les dones

Un informe pensat per orientar la salut de les dones durant la menopausa ha acabat posant sobre la taula quant del que la medicina sap sobre elles s'ha construït, en realitat, mirant els homes. Aquesta setmana s'ha conegut que algunes de les recomanacions incloses en un estudi de l'Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (AESAN) es recolzaven en altres estadístiques realitzades exclusivament amb homes. L'Agència ha anunciat que farà una rectificació, però la recollida de cable no ha pogut evitar la sensació de perplexitat que moltes persones han sentit en llegir la notícia de elDiario.es.

El cas ha tornat a dirigir la nostra atenció cap a com s'han estudiat i s'estudien, en ple 2026, els cossos, les vivències i els processos femenins. És a dir, sota quins biaixos tenen lloc les investigacions, i qui i com patim les seves conseqüències. Són diverses les preguntes que han sorgit, tot i que potser la que caldria començar per plantejar és si de cas es pot parlar de metodologia científica si aquesta no comporta aplicar la perspectiva de gènere.

En el cas de la medicina, Teresa Samper –membre de la junta directiva de l'Asociació de Dones Investigadores i Tecnòlogues (AMIT)– explica que la mirada científica ha vingut a establir “que als éssers humans només ens diferenciava l'aparell reproductor, la qual cosa va portar a prendre com a ‘norma' el cos de l'home i a crear una especialitat mèdica per a l'aparell reproductor femení”.

Relacionat amb aquest tema

El Govern crea un servei exclusiu per a informes forenses a les víctimes de violència masclista

ACN / Públic

El problema d'una norma que es presenta com a neutral és precisament que allò que queda fora d'ella corre el risc de convertir-se en excepció. Resulta que les dones som, malgrat representar el 51% de la població mundial, exactament això: una excepció. I “que el cos masculí sigui el marc de referència, sumat a la invisibilització dels processos fisiològics de les dones, ens porta a un deteriorament de la nostra salut, ja que l'atenció serà de pitjor qualitat en no existir coneixement suficient”, com assenyala Elena del Estel, coautora de Señoras, una mirada integral de salut en la menopausa.

L'infart de miocardi constitueix un dels exemples històrics més coneguts d'aquesta tònica. Teresa Samper recorda que ja el 1991 la cardiòloga nord-americana Bernardine Healy va denunciar en un editorial publicat a The New England Journal of Medicine que la majoria d'investigacions cardiovasculars no incloïen dones. Els símptomes observats fonamentalment en homes havien acabat convertint-se en els símptomes de l'infart mitjà, sense cognom, però amb conseqüències mortals per a elles.

Del Estel esmenta el mateix exemple per posar en relleu fins a quin punt es tracta d'un criteri conegudament parcial que, no obstant això, segueix existint en la pràctica clínica: hi ha dones que arriben a Urgències amb un infart i són enviades a casa perquè no presenten el considerat "clàssic símptoma del dolor al braç". En el mateix sentit, la dietista-nutricionista i llicenciada en Farmàcia critica que hi hagi "dones a les quals se'ls descarta una apnea del son perquè el qüestionari està dissenyat per als roncs dels homes". Altres patologies pròpies o més comunes en dones, com la fibromiàlgia, el lipedema o les alteracions de la glàndula tiroide, també triguen anys a ser diagnosticades, ja que no s'ajusten a afeccions pròpies d'ells: els homes cis, blancs, europeus; el cos hegemònic.

"Durant molt de temps, les preguntes considerades científicament rellevants es van formular en institucions fonamentalment masculines", recorda Teresa Samper. Les dones estaven “vinculades a la seua funció reproductiva, mentre que altres processos específics dels seus cossos com la menstruació o la menopausa podien ser considerats secundaris o simplement insuficientment interessants per a convertir-se en problemes d'investigació”, reflexiona la sociòloga de la salut, professora i investigadora de la Universitat de València.

Relacionat amb aquest tema

"Els hospitals han invisibilitzat les patologies cròniques de les dones"

Paula Ericsson

El clítoris és un cas extraordinari d'aquesta miopia patriarcal. Aquí ja no parlem de processos, símptomes ni apreciacions, sinó d'una cosa tan física com un òrgan. Però "el plaer de les dones no és necessari per a la reproducció" i, per tant, no semblava necessari atendre'l. Almenys no fins fa ben poc: ha estat aquest 2026 quan s'ha conegut per primera vegada com eren realment les seves terminacions nervioses.

Amb els dolors passa el mateix: "És més barat dir que som histèriques, que ens queixem molt i que el dolor és normal, que invertir diners en estudis que investiguin sobre la nostra salut", opina Elena del Estel. Passen coses molt estranyes amb les dones i la medicina: quan algun dels seus símptomes "no encaixa en el marc, no es revisa el marc per si és deficient, es patologitza o es tendeix a pensar que és normal que això sigui així, com el mal de regla".

Els anys i anys que milers d'elles es veuen abocades a conviure amb terribles dolors fins que són diagnosticades d'endometriosi no són una experiència que Del Estel consideri excepcional. "Se'ns infantilitza i se'ns tracta d'exagerades", retreu. El cruel és que resulta relativament habitual que determinades demandes de salut relacionades amb el dolor o els canvis en l'estat d'ànim, explica, s'atribueixin amb més facilitat a causes psíquiques: "A nosaltres ens prescriuen ansiolítics en lloc de proves diagnòstiques". I hi ha moments vitals, com el postpart o la menopausa, on el risc que operi aquest tòpic augmenta sens dubte; tant com perquè arribin a aparèixer sentiments de culpa: "És fàcil que dubtis de tu mateixa", expressa la nutricionista.

Perquè tot aquest maltractament cap als cossos femenins tingui lloc, no cal imaginar un metge que conscientment decideix no creure una pacient. "Els biaixos de gènere apareixen abans, en la construcció de les agendes científiques", adverteix Teresa Samper. Incorporar la perspectiva de gènere, continua, no consisteix a acabar un estudi i separar els seus resultats entre homes i dones. Comença molt abans, "en preguntar-nos sobre què investiguem, quins problemes considerem rellevants, quines preguntes formulem, quines variables considerem significatives, a qui incloem en les mostres, fins a quines diferències busquem i quines donem per suposades".

El que ha passat és que només "allò que respon a l'interès principal, al subjecte hegemònic de la salut, és on s'ha invertit", sosté en el mateix sentit Elena del Estel, que davant la investigació de problemes com les regles abundants i incapacitants, o la pèrdua de libido de les dones, contraposa l'interès investigador i comercial que sí que han despertat històricament qüestions com la calvície masculina o la disfunció erèctil.

L'Alzheimer ofereix un altre angle des del qual observar aquesta mateixa asimetria. Segons dades difoses aquest any per Ace Alzheimer Center Barcelona, a partir dels 55 anys la seva prevalença arriba al 7,1% entre les dones enfront del 3,3% entre els homes. Elles, amb tot, continuen infrarepresentades en els assajos clínics: investigacions del propi centre conclouen que tenen un 26% menys de probabilitats de ser seleccionades per a aquests estudis. Desigualtat que, en aquest cas, es perllonga a més fora del laboratori, ja que dos de cada tres persones cuidadores de pacients amb demència són també dones.

Vist el panorama, per on començar a solucionar-ho? Samper recorda que ha estat des dels feminismes a partir d'on s'han aconseguit modificar les agendes polítiques i, amb elles, les científiques. I, quan determinats assumptes vinculats a la vida i la salut de les dones passen a considerar-se rellevants, "el que canvia no és únicament la resposta científica, canvia allò sobre el que la ciència considera que val la pena preguntar". Per això, com argumenta Teresa Samper, “introduir la perspectiva de gènere en la recerca mèdica no consisteix únicament a estudiar diferències entre dones i homes, ja que això seria una simplificació. Més aviat consisteix a preguntar-se quan el sexe, el gènere i les seves interaccions són rellevants per comprendre allò que investiguem”. En definitiva, que l'investigador o la investigadora sigui capaç de desfer-se dels seus propis prejudicis.