El federalisme ha mort. Visca el confederalisme!

El prestigi del federalisme no passa el seu millor moment. I en bona mesura, perquè qui més s’hi havia reivindicat com a tal fins ara (el PSC) n’ha fet una caricatura, fins a tenir personatge propi al programa humorístic Polònia, a TV3. A aquesta anàlisi, un corrent de persones que es reconeixen com a federalistes han afegit el cognom "confederalista" al seu projecte polític. Una manera de distanciar-se del federalisme que podria perfectament encaixar en la Declaració de Granada, que l’any 2013 serví al PSOE per unificar la seva posició en un text de mínims: de la Catalunya de Miquel Iceta a l’Extremadura de Juan Carlos Ibarra.

Així es constata a la presentació del llibre Nacionalista lo eres tú, “Una propuesta federal-confederal republicana para superar la crisis del régimen del 78”, que ha aplegat desenes de ciutadans, amb especial predominança de l'òrbita dels Comuns, al Pati Manning de Barcelona. A escassos metres del CCCB, bressol del pensament catalanista no independentista, culte i cosmopolita forjat per Josep Ramoneda (ben podria haver estat entre el públic).

Sota la mirada de destacats líders progressistes com Xavier Domènech, el cremat líder dels Comuns i mà dreta catalana de Pablo Iglesias; Gerardo Pisarello, tinent d’alcalde Barcelona; i Ricard Gomà, l’exportaveu d’ICV al mateix consistori, l’editorial Icaria ha presentat aquest llibre. I en època de consens, escrit a sis mans diferents: l’historiador ambiental Enric Tello, el catedràtic basc de la UPV-EHU Pedro Ibarra i la també investigadora i membre de Podemos al País Basc Dominique Saillard.

No és una proposta formal, però quasi: els vells federalistes són ara confederalistes. Una forma de recobrar prestigi per una aposta que ve de lluny, però que ha perdut –com es diria en aquests temps líquids– el seu significant. “Que no es confongui federalisme amb mantenir l'statu quo”, diu Enric Tello, l’ànima catalana de la proposta Nacionalista lo eres tú. I Xavier Domònech hi posa la cirereta: “Valentí Almirall, un dels dos grans federalistes que ha donat aquest país, ho va deixar escrit. El federalisme va passejant-se per les places i carrers de Catalunya buit de contingut”. Qui era el segon gran federalista? “Pi i Margall", es contesta a sí mateix. I afegeix immediatament: "Si algú creu que Pedro Sánchez és el nou Pi i Margall del segle XXI, va errat".

De fet, la distància envers les posicions socialistes es percep abismal. Tello s’uneix a fer llenya: "Si Sánchez proposa un Estatut per a Catalunya i després vol portar-lo a votació, li hem de dir: una Constitució per Catalunya i un Estat federal per Espanya". I és que aquí radica la seva posició: "Per federar-se, cal ser sobirà i decidir lliurement compartir sobirania”. Per això, tant la seva tesi com la del llibre és que Catalunya necessita un text constitucional propi, que pugui ser canviat tantes vegades desitgi la seva població i que convisqui a un Estat espanyol plurinacional. Afegeix altres elements com un Concert Econòmic propi (talment tenen el País Basc i Navarra), així com aplicar una Llei de Claredat com la canadenca, on fins ara s’han celebrat dos referèndums d’autodeterminació (1980 i 1995, tots dos favorables a la unió).

Xavier Domènech comparteix l’anàlisi, almenys en part (“ara em permeto dubtar”, matisa entre rialles del públic, referint-se a la seva retirada del focus mediàtic i la immediatesa del discurs als mitjans de comunicació). I afegeix que amb confederalisme és més fàcil construir majories i, fins i tot, arribar al famós 80%: "És cert que hi ha un 80% a favor del dret a decidir, de no tenir presos polítics... i serveix per intentar legitimar el referèndum. Però per què no s’intenta activar aquest 80% per una proposta de sobiranies, però no independentista?", es demana.

A més a més, posa l’exemple navarrès. “Allà no van redactar un Estatut, sinó la "Ley de Amejoramiento Navarro", que no beu de la Constitució espanyola sinó d’un altre text del segle XIX, i que es va aprovar de forma bilateral pel govern navarrès i l’espanyol". Vaja, que exemples, n’hi ha, ve a dir el comú.

Però és un camí plegat de mines. Tal com recorda l’activista i exdiputat de la CUP David Fernàndez, la filosofia maragalliana de l'"Escolta Espanya" no ha assolit gaires èxits. Difícil no recordar l’escridassada que s’endugué Fermin Muguruza a la gala dels premis de la Música, quan hi va dedicar el seu guardó a la llibertat d’expressió en defensa del recentment clausurat Egunkaria. "Doncs bé: No mentim si diem que unes 2.500 d’un públic de 3000 es va posar a xiular. I era la gent de la cultura", apunta Fernàndez.

Però també és cert que el cupaire destaca que (en alguns segments) el model confederal ja s’aplica. "Cal dividir el que passa per baix i el que passa per dalt. I per baix, als moviments socials, el que passa és que ja som confederals". I sense oblidar la seva posició independentista, posa tres exemples d’entitats en els quals ell mateix hi participa: "A la Coordinadora de Prevenció contra la Tortura som 48 entitats de tot l’estat, a Som Energia hi ha branques a altres indrets i La Directa té relacions amb mitjans de Madrid i Galícia”. Normalitat.

La normalitat amb la qual es viu aquest debat entre federalistes, confederalistes i independentistes ("s’aprèn més de la crítica, que de l’afalag", diu Fernàndez). I que a banda de presentar com seria el model "federal-confederal" que propugnen els autors del llibre Nacionalista lo eres tú, també serveix per constatar els camps d'aproximació entre el món dels comuns i l’independentisme anticapitalista.

El televisiu follet del federalisme ha mort. Visca el confederalisme!