Entrevista a Nacho Vegas"Ser fatxa no és la nova rebel·lia, és el nou postureig"

En Nacho Vegas (Xixón, 1974) no hi ha bellesa sense política. En el seu nou disc, Vidas semipreciosas (Oso Polita), hi bateguen la lluita i la tendresa, l'intimisme i la militància. També el record dels represaliats i una crida a la resistència en un "temps de llops", protagonitzat per l'auge de l'extrema dreta. I un cant a allò col·lectiu, a la imperfecció, a l'estupor i, per què no, al dolor davant la dictadura de la felicitat com a producte imposada pel capitalisme.  

Sorprendre's és una forma de resistència davant el cinisme?

L'arma contra el cinisme és la tendresa, relacionada amb la capacitat de sorprendre's, que provoca emocions que impliquen reconèixer l'altre. Al contrari, el cinisme és tancar-se en un mateix, l'actitud que impera en un individualisme fomentat pel liberalisme. Sorprendre's pot ser una manera de combatre'l. I, davant una postura descreguda de tot, reivindico la ingenuïtat. He de tornar a aquest lloc cada vegada que escric, és a dir, recuperar el grau d'innocència necessari per sorprendre'ns, perquè les cançons tenen alguna cosa de descobriment.  

La imperfecció és bella, d'aquí les seves 'Vidas semipreciosas'.  

La recerca de la perfecció està abocada al fracàs i és una mica estúpida. Hem de reconèixer-nos com a éssers imperfectes, plens de contradiccions i a vegades infeliços, així com permetre'ns parlar de la infelicitat, perquè moltes vegades revela veritats importants. Òbviament per combatre-la, no per recrear-s'hi. Tanmateix, avui dia les lògiques de consum ens empenyen a estar contents o satisfets tot el temps, mentre que mostrar la nostra fragilitat es veu com un defecte. Per això reivindico en el disc que som imperfectes i mestissos, no purs, cosa que fa que ens necessitem tant els uns als altres.  

El "me cago en Dios", que es repeteix a 'Deslenguarte', era molt de Jorge Ilegal.  

És molt asturià, tot i que la gent es caga força en Déu a tot l'Estat espanyol. En Jorge, a més, es cagava en Déu amb molt d'estil. La seva pèrdua es va sentir molt a la meva terra, perquè semblava que aguantaria carros i carretes, però el càncer no perdona. Va ser bonic veure com d'estimat era en Jorge a Astúries, fins al punt que la mort de Robe Iniesta va passar més desapercebuda, perquè els dies següents del que es parlava era d'en Jorge. I això que el fundador d'Extremoduro tenia una projecció pública més gran.  

De fet, polítics de dretes van ser acusats d'apropiar-se de la figura de Robe Iniesta.  

No m'estranya, perquè és una cosa habitual. Recordo una enquesta d'una revista musical que reflectia que Joaquín Sabina era un dels músics preferits de la gent conservadora. A la dreta li agrada gaudir del rotllo canalla i irreverent de la faràndula, però amb la barrera de l'escenari. Contemplen artistes com Robe o Sabina com a titellaires amb molt talent. Ara bé, quan travessen certes línies, ja no… Cas d'Albert Pla, a qui no li perdonen ni una.  

A 'Seis pardales' aborda el cas Las seis de La Suiza i, al llarg del disc, hi ha missatges de represaliats, com Anna Gabriel (referèndum de Catalunya), Javitxu Aijón (Los seis de Zaragoza) o Adur Ramírez (cas Altsasu). Tem perdre alguns fans per aquests gestos? Creu que exclouen alguns oients?  

Si vius a Xixón i tens consciència política, em semblava molt difícil que no impregnara les cançons el que havia passat amb Las seis de La Suiza. I quan se'm va acudir estendre ponts amb interludis que anessin marcant el camí fins a Seis pardales, la vaig connectar amb altres casos que em sembla aberrant que s'hagin normalitzat tant. Es parla dels presos polítics de Veneçuela com si aquí no n'hi hagués. Tot això va amb l'ofici, per la qual cosa no em plantejo si em pot fer perdre seguidors o no. Cal ser honest amb un mateix i bolcar a les cançons les coses que et preocupen i que formen part de la teva vida i del món en què vius. A costa del que sigui, fins i tot de perdre fans.  

Perquè tindrà seguidors de dretes.  

Suposo que sí. He conegut gent de dretes a qui li agradava la meva música i precisament la part política no era el que més li desagradava. Qui més m'ha criticat perquè el compromís polític sigui present a les meves cançons és gent que se suposa d'esquerres. Sempre m'ha agradat la cançó popular i política, però no deixar anar sermons ni avorrir amb mítings, perquè les cançons han de ser bàsicament actes emocionals.  

Allò íntim no està renyit amb la lluita.  

No. Hi ha cançons que parteixen de sentiments molt íntims però connecten amb molta gent. Crec que totes les cançons parteixen de llocs molt concrets, tot i que si en tens consciència poden arribar més enllà. Per això és important perdre la por d'esmentar la teva ciutat i els seus racons, perquè partir del més íntim o local és la millor manera d'arribar el més lluny possible, d'entrar en comunió amb més gent compartint aquesta intimitat i d'assolir alguna cosa més universal.  

 Partir del més íntim o local és la millor manera d'arribar el més lluny possible  

Sent que s'obre més amb manifestacions polítiques explícites a les seves cançons o quan parla sense pudor de si mateix?  

Als inicis, hi havia gent que m'acusava de ser excessivament impúdic. Per a mi era important escriure cançons que partien d'experiències viscudes de primera mà, tot i que em feia ràbia que em preguntessin si eren autobiogràfiques, perquè tractaven de transcendir allò viscut. Potser el terme autoficció hauria estat una bona manera de descriure certs temes. Quan parles de sentiments molt íntims, has de marcar una línia entre la cançó i la realitat pura i dura.

Relacionat amb aquest tema

"Hem de crear més democràcia per evitar que creixi el feixisme"

Marc Font

La realitat per si mateixa no resulta emocionant: l'has de transformar en una veritat emocional perquè brilli de debò, i això exigeix una distància. Quan no escrius sobre allò que t'obsessiona o turmenta i s'hi colen qüestions socials o polítiques, el procés és diferent, perquè convé obrir les finestres i veure què està passant a fora. Després de la pandèmia, estava bloquejat amb una cançó i vaig rebre una notícia tràgica. Aquell cop de realitat em va espavilar, perquè ets conscient que allà fora estan passant coses meravelloses, però també terribles. A més, cal entendre que quan cantes en primera persona no t'hi has d'identificar necessàriament. Quan vaig publicar El hombre que casi conoció a Michi Panero, on parlo a través d'un personatge, fins i tot em van arribar a preguntar: "Creus que folles més per dir que ets mal amant?". Va ser molt estrany, tot i que m'agrada la idea de posar-me una màscara no per amagar-me, sinó per poder explicar la veritat d'una manera més poderosa, cosa que també passa quan puges a l'escenari.

"Potser qualsevol plaer sigui un alleujament" perquè la curació no és possible?  

A vegades em plantejo: "Si fos feliç, necessitaria fer cançons? O preferiria ser moderadament infeliç i continuar escrivint?". Mai no saps què respondre, perquè és una pregunta trampa. No sé si hi ha curació, però tots necessitem aquests alleujaments i tant de bo fossin plaers autèntics, perquè la vida moltes vegades es mostra hostil. En tot cas, no és bo evadir-se del tot, perquè pots córrer el risc d'anestesiar-te. Aleshores deixes de patir, però també d'emocionar-te, d'estupir-te o d'enamorar-te. N'hem de fugir. La cançó no és una oda als alleujaments, sinó tot el contrari: cal prendre consciència del que ens provoca buscar aquests remeis, perquè moltes vegades són pedaços.  

"Soc fill de Cristina Vegas, antifeixista", canta a 'Fíu'. La seva mare li va donar eines i li va ensenyar que "sense justícia la llibertat no és cosa certa", per això "en aquesta família som d'esquerres".  

Tenia ganes de retre-li homenatge per tot allò bonic que m'ha donat, tot i que també s'hauria de llegir com una cançó que parla de l'aprenentatge a la vida, on la meva mare va ser un element molt important. Es necessiten uns valors i principis als quals et pots aferrar, encara que et portin a contradiccions, a dubtar-ne i a canviar-los. Al final acaben sent compromisos que vas establint a mesura que et fas adult: compromisos afectius, polítics o amb la teva feina. I ho fas malgrat haver fet mal pel camí, que això et continuï fent mal i que continuïs culpant-te'n.  

La seva mare era mestra. Què li va ensenyar?  

Els meus germans i jo sempre vam anar a escoles i instituts públics, però teníem amics que anaven a escoles privades. A l'adolescència vaig comprovar el xoc: el classisme i el masclisme —que aleshores no identificava com a tals— que es respiraven a les escoles privades. Vaig percebre la diferència amb l'ambient que es vivia en una escola pública, tot i que tampoc era una panacea i encara avui l'educació pública, de la qual soc defensor, té molt a millorar. Recordo precisament quan la meva mare ens va explicar per què era important defensar una escola pública que ens eduqués amb uns valors progressistes i molt allunyats del que ella havia viscut en el franquisme. I, entre altres valors que van ser importants per a mi, d'ella també vaig aprendre el dret de la dona sobre el seu propi cos.  

Relacionat amb aquest tema

"Des del municipalisme es pot recuperar l'autoorganització popular, l'element bàsic de qualsevol política transformadora"

Marc Font

"El que més m'aterra és que la ultradreta es normalitzi com una opció política més"

S'imaginava fa uns anys aquest auge de la ultradreta i els suports que tindria Vox?  

No m'ho imaginava així. Jo sempre recordo l'antifeixisme com una cosa important, però quan era guaje la ultradreta no estava organitzada. El que m'ha sorprès és el procés mitjançant el qual han aconseguit organitzar-se, colar-se a les institucions i, sobretot, aconseguir que una part de la població normalitzi el feixisme com una opció política més. Tant se val que sigui un discurs d'odi, d'exclusió, racista o antifeminista, perquè s'assumeix com "tan respectable com qualsevol altre". Això és el que més m'esborrona.

Aquí crec que tenim gran part de culpa l'esquerra, per no haver sabut elaborar un discurs que arribi a tothom. Ho he dit en primera persona del plural, però penso que l'esquerra institucional o més socialdemòcrata ha dirigit el seu discurs a les classes mitjanes i s'ha oblidat de les classes més desfavorides. I quan aquestes es troben que ningú els dona respostes, arriba la ultradreta i els ofereix una resposta obscena, que alguns accepten perquè no tenen a què aferrar-se. Per exemple, culpar la immigració que no tinguin feina, en comptes d'un senyor vestit amb americana, blanc i ric que, segurament, és qui els l'està prenent. Que l'esquerra no hagi sabut veure això és un problema que hauríem d'analitzar.

El feixisme té sostre?  

Estem assistint a un genocidi en directe davant la impassibilitat de gairebé tots els dirigents de les anomenades democràcies liberals. Veiem que un país considerat com "la democràcia més gran del món" bombardeja un altre i segresta el seu president amb total impunitat i sense que passi res. No podia imaginar aquestes barbaritats i ara em sento una mica ingenu, perquè no puc assumir-les.  

Creu que l'arribada de Vox al Govern és imminent?  

Ens estan venent la idea —i no dic que no sigui certa— que els joves votaran Vox en massa. Conec gent que milita al PSOE els fills adolescents dels quals, sense ser de Vox, els han comprat el discurs, sobretot l'antifeminista o el de la immigració, cosa que també passa en famílies de classe treballadora. Com em deia una amiga: "Abans, per distingir-te, la gent havia de vestir de marca. Ara n'hi ha prou amb posar-te la polsereta d'Espanya i ja sembla que canviïs d'estatus, encara que portis roba barata". Ser fatxa no és la nova rebel·lia, com diu alguna gent, sinó el nou postureig. És a dir, la recerca d'una identitat en un moment en què es tenen molts dubtes. Per contra, no s'està explicant que molta joventut s'està autoorganitzant. Un exemple és la reacció a la Vuelta a España: va ser emocionant veure un Madrid antifeixista boicotejant-la. Crec que encara es pot frenar l'arribada del feixisme al poder.  

 No ens hauríem de permetre deixar de lluitar per sempre, des de la trinxera que sigui  

Un es cansa de resistir?  

Alguns, sí. He vist molta gent que de jove era molt lluitadora i que, amb el temps, ha acabat desencantada i fins i tot ha adoptat actituds reaccionàries. Hem de ser conscients que a vegades ens hem de cansar i desencantar per tornar-nos a il·lusionar. Ara estem en un procés de reconstrucció, sobretot després de la pandèmia, que va afectar molts espais socials i culturals on es vivia allò comú. Reconstruir el teixit social, afectiu i cultural és una cosa bonica, perquè veníem d'uns anys prepandèmics en què l'esquerra —sobretot l'activisme i les diferents trinxeres— estava en hores molt baixes. No ens hauríem de permetre deixar de lluitar per sempre, des de la trinxera que sigui, inclosa la de la cultura i les cançons. I, per descomptat, des de la trinxera de la dignitat.