Entrevista a Gerardo Pisarello"Des del municipalisme es pot recuperar l'autoorganització popular, l'element bàsic de qualsevol política transformadora"
Parlem amb el candidat a les primàries de Barcelona en Comú, que pretén recuperar per a la formació l'alcaldia de la capital

Barcelona-
Fa un mes, Gerardo Pisarello (Tucumán, Argentina, 1970) va anunciar que optaria a ser l'alcaldable de Barcelona en Comú en les eleccions municipals de l'any vinent. Si ambdós aconsegueixen els avals, s'haurà d'enfrontar a les primàries a l'escriptor Bob Pop, que dissabte va presentar la seva candidatura.
Amb ja més d'una dècada d'experiència institucional, inicialment com a primer tinent d'alcaldia a l'Ajuntament de la capital catalana (2015-2019) i, posteriorment, com a diputat al Congrés -on exerceix de secretari primer de la Mesa-, Pisarello parteix com a favorit i té el suport dels principals dirigents de l'espai dels Comuns, des d'Ada Colau al ministre de Cultura, Ernest Urtasun, entre d'altres.
Doctor en Dret i professor de Dret Constitucional abans de fer el pas a la política institucional, Pisarello atén Públic en una llarga conversa on aborda les raons que l'han impulsat a fer el pas d'intentar convertir-se en el primer alcalde d'origen migrant de Barcelona. Durant l'entrevista, defensa la necessitat de l'autoorganització i la mobilització popular per poder portar a terme polítiques de transformació, insisteix en la idea de plantejar fronts amplis com un dels elements clau per aturar l'onada reaccionària i es mostra crític amb la gestió de Jaume Collboni.
Què et porta a fer el pas de voler ser alcaldable a les eleccions municipals de l'any vinent?
Hi ha un punt de responsabilitat, Hi ha molts companys i companyes del meu espai polític que m'ho van demanar. Vivim en un context internacional que ens interpel·la molt, sentim que davant l'ascens de la ultradreta hi haurà unes generacions que ens demanaran "tu què feies quan tot això va passar". La meva resposta és optar pel municipalisme, perquè crec que pot ser un lloc on es pot recuperar l'element bàsic de qualsevol política transformadora, que és l'autoorganització popular, l'autoorganització comunitària, no només per resistir, sinó també per generar un missatge d'esperança.
Tinc l'experiència, vaig ser quatre anys primer tinent d'alcaldia de Barcelona, m'he hagut d'entendre amb molta gent a Madrid i, sobretot, no he perdut l'entusiasme i crec que continuo sent l'activista que creu que no hi ha cap canvi institucional que es pugui produir sense l'autoorganització i la mobilització de la ciutadania. Aquesta serà la meva proposta.
El context global no té res a veure amb el que hi havia el 2015, quan vau aconseguir l'alcaldia. Planteges que no us podeu quedar en oposar resistència a la contrareacció conservadora que vivim, sinó que també heu de dibuixar horitzons d'esperança. És factible en aquest moment?
Jo soc fill de les grans protestes al carrer arran de la crisi financera del 2008, del que anomenàvem la crisi estafa. Crec que aquella onada mobilitzadora, que va portar molts canvis en l'àmbit institucional, s'ha anat desgastant i les elits ho han aprofitat per impulsar una contraofensiva, que és el que estem veient ara. Una contraofensiva de les grans elits financeres, fonamentalment rendistes, que han aprofitat la pandèmia i una certa desmobilització de les esquerres per concentrar moltíssima riquesa. I això està produint situacions terribles, com l'augment desorbitat del preu de l'habitatge, l'augment dels aliments, dels serveis bàsics... I ara, com veiem en el cas de Trump, aquestes elits estan disposades absolutament a tot per mantenir els seus obscens marges de benefici.
Hi ha unes elits que estan disposades absolutament a tot per mantenir els seus obscens marges de benefici
En una entrevista recent parlaves directament d'un capitalisme de barbàrie.
Exacte, crec que estem davant d'un capitalisme de barbàrie, que és una versió encara més dura del neoliberalisme clàssic, que ens està portant a guerres, a la destrucció del dret internacional, a la invasió directa de països per l'apropiació de recursos... Aquestes elits que estan concentrant molt de poder per evitar que la ràbia s'adreci contra elles estan apuntant els més febles, començant per la població migrant. D'aquí fenòmens com la Gestapo de Trump, que és ICE, que està escenificant aquest intent que tota l'obscena concentració de riquesa s'intenti amagar apuntant contra la població més feble.
Aquesta exhibició tan brutal de força bruta també és una feblesa d'aquesta onada reaccionària. És a dir, el que estan mostrant és que els està costant cada cop més convèncer la gent dels seus programes i que han de fer servir la violència de manera molt descarnada. I això està generant una nova onada de reaccions. L'estem veient als Estats Units, amb el nou municipalisme que hi està apareixent, amb els casos de Seattle, Chicago o Nova York, que està forçant a la ultradreta a fer canvis. Per exemple, ara fa pocs dies escoltàvem que Trump defensa una mesura que jo mateix postulo per a Barcelona, que és la prohibició de les compres especulatives per part de grans fons d'inversió.
La ultradreta s'està veient obligada a reaccionar i a reconèixer que si no posen límits a la seva cobdícia, el malestar pot créixer
Això seria inexplicable sense la gran mobilització del poble de Nova York, que va portar [Zohran] Mamdani a l'alcaldia. És a dir, la ultradreta s'està veient obligada a reaccionar i a reconèixer que si no posen límits a la seva cobdícia, doncs la mobilització i el malestar pot créixer. I jo confio en què això passi. Va passar ja amb Palestina, on la mobilització global i el suport a la causa palestina ha crescut moltíssim, i també ho estem veient en altres casos. A Amèrica Llatina, per exemple, l'actuació de Trump, està produint una unió de pobles encara més estreta perquè tothom té consciència que l'única resposta que es pot donar a aquesta ofensiva de la ultradreta és més unió i més coordinació, amb un programa que no pot ser només de resistència, sinó que ha d'incloure grans transformacions des del punt de vista social i, sobretot, posar límits a aquesta cobdícia indecent que està en la base d'aquest capitalisme de barbàrie.
En principi, si les dues candidatures aconsegueixen els avals, a les primàries t'hauràs d'enfrontar amb la llista que encapçala Robert Enriquez, Bob Pop. Què penses d'aquesta candidatura? Si guanyes, hi ha alguna opció que a posteriori s'integrin alguns dels membres de la seva candidatura?
És una persona que sempre ens ha acompanyat en totes les eleccions, sempre ha sigut una persona molt propera a Barcelona en Comú. Per tant, crec que és una bona notícia que es pugui presentar i, ja dic, si guanyo aquestes primàries, m'agradaria molt poder comptar amb ell i amb el que representa.
Properament has de revelar la persona, una dona, que t'acompanyarà com a número dos de la candidatura.
El missatge que m'interessa és reforçar una cosa que era molt important el 2015 per a nosaltres i continua sent-ho ara, que és el compromís de Barcelona en Comú amb la defensa dels drets de les dones, dels feminismes. Volem que Barcelona continuï sent una ciutat d'avantguarda en matèria de polítiques feministes davant d'aquest creixement dels homes ofesos de la ultradreta, d'aquesta nova generació de gymbros i de criptobros que l'estan qüestionant i estan intentant presentar-se com a víctimes del feminisme, quan en realitat el que volen és mantenir els vells privilegis.
Tens el suport dels principals representants de l'espai dels Comuns, des de l'Ada Colau al ministre Ernest Urtasun o a la Gemma Tarafa. Et sents el candidat oficialista?
Una cosa que estem intentant aconseguir, i que s'ha vist a la presentació, és que tenim un espai polític que en les seves principals cares visibles té clar que el projecte dels Comuns ha de ser recuperar el contacte amb una ciutadania que ha canviat molt en els últims temps, després de la pandèmia, com a conseqüència de la digitalització de la societat. Per tant, hem de trobar les maneres de reconnectar amb aquesta part de la ciutadania que avui veu la política amb una certa desconfiança, perquè la política no està aconseguint les transformacions estructurals que realment canviarien la seva situació de vida.
A nivell institucional hem aconseguit coses importants a Barcelona durant el nostre mandat, i fins i tot hem pressionat el Partit Socialista en altres àmbits institucionals, com a l'Estat, per millorar salaris i l'accés a l'habitatge, per evitar privatitzacions, per defensar la sanitat pública, però, evidentment, no n'hi ha hagut prou amb el que s'ha fet i s'ha d'anar més enllà. I, sobretot, el que hem d'evitar és, efectivament, que aquest abstencionisme creixi entre les gents de classe popular.
Hem de trobar les maneres de reconnectar amb la part de la ciutadania que veu la política amb desconfiança
No crec que la gent s'hagi tornat d'extrema dreta, hi ha molta gent que s'està passant a l'abstenció perquè no veu aquesta alternativa. Per tant, el que necessitem són organitzacions polítiques o partits que reconnectin amb la societat, que vagin als barris i es construeixi comunitat des d'aquest punt de vista, i això és un acord entre tots els dirigents del Comuns. Per tant, si soc el candidat oficialista en el sentit que represento la tesi que és hora de construir fronts amplis, que és hora de reconnectar amb la ciutadania, que és hora d'afavorir l'autoorganització popular i comunitària, doncs ho accepto.
Acabes de parlar dels fronts amplis. És una idea que, en certa manera, l'ha plantejat Gabriel Rufián, amb la proposta de crear un front de les esquerres sobiranistes a nivell estatal, i que el teu amic Joan Tardà l'aterra més a Catalunya, amb l'objectiu d'articular-ne un de cara a les eleccions del Parlament. M'imagino que materialitzar un front ampli en el proper cicle electoral segurament és molt difícil, però no sé si creus que aquesta idea és un horitzó a explorar?
Crec que és una obligació que tenim, i com ho he dit en altres ocasions, seria suïcida no intentar-ho. Allà on es pugui, efectivament, i al nivell que es pugui. En el meu cas, potser per la meva biografia antifeixista, soc fill d'un advocat represaliat durant la dictadura argentina, tinc una vocació frontamplista per naturalesa. De fet, vaig ser votant de la Iniciativa per Catalunya que venia del PSUC, amb Joan Herrera i Dolors Camats, vaig ser votant de la CUP del David Fernàndez, vaig votar per l'ERC de Carod Rovira en el seu moment, tinc molta amistat amb el Joan Tardà, soc una persona que ha governat amb el PSC a Barcelona, que tinc una relació força estreta amb l'expresident Rodríguez Zapatero, i, a més a més, a Madrid estic acostumat a parlar amb gent del PNB o de Junts per arribar a acords que impedeixin que un senyor com Santiago Abascal pugui ser el ministre de l'Interior al càrrec d'una força paramilitar pràcticament com és ICE als Estats Units. Com diu la gent de Bildu, el meu compromís és fer tot allò possible perquè la ultradreta no pugui governar en cap institució. I em sembla que la idea de fronts amplis, si poden ser electorals, electorals, i si no, acords programàtics a partir de mesures concretes, i sobretot coincidència en les lluites del carrer, és una cosa que no podem deixar d'explorar.
Seria suïcida no intentar explorar els fronts amplis, siguin electorals o programàtics
En el cas de Barcelona, com creus que s'hauria de concretar? Estaries disposat a parlar amb gent d'ERC, gent de CUP, per articular algun front ampli l'any vinent?
Bé, jo ho estic fent. És a dir, estic permanentment parlant amb gent de moviments socials, escoltant molt el Sindicat de Llogateres, escoltant molt la PAH. Crec que tenim l'obligació d'intentar-ho. Necessitem que el resultat de les esquerres sigui el més alt possible, perquè Barcelona, sigui quin sigui l'escenari que vingui, sigui una referència de polítiques clarament d'esquerres que intentin fer front a aquesta onada reaccionària. I que permetin que la gent organitzada i la gent dels barris que no han estat prou escoltats tinguin la seva veu.
El meu compromís és fer tot allò possible perquè la ultradreta no pugui governar en cap institució
Només les esquerres estem en condicions de recuperar Barcelona del pes que estan assolint els grans lobbies, que s'està expressant, per exemple, en la turisficació massiva a la ciutat o amb el creixement del preu de l'habitatge, malgrat les polítiques que hem conquerit, com per exemple la limitació dels preus. Jo vaig amb tota la voluntat de guanyar les eleccions, però evidentment també amb establir vincles forts, perquè em sento molt representat per molta gent de la CUP, per molta gent d'ERC, per moltíssima gent que vota el Partit Socialista a Nou Barris, que en un sentit ampli crec que també són la nostra gent.
Quan es miren els programes electorals, com a mínim els darrers anys, tant al Parlament de Catalunya com a l'Ajuntament de Barcelona, la coincidència és molt alta entre el dels Comuns i el d'ERC, però mai us heu posat d'acord per governar conjuntament. Després de tot el que ha passat, ara seria més fàcil que us entengueu?
Crec que tenim l'obligació de fer-ho, tenim l'obligació de parlar. Parlo amb molta gent d'Esquerra, soc una persona molt propera a les idees d'algú com el Joan Tardà, que ell insisteix molt en què les forces catalanistes ens hem d'entendre. He dit que em presento a les eleccions amb la voluntat de ser el primer alcalde d'origen migrant, i el que vull dir amb això no és que pretengui representar tot això, però sí expressar el meu compromís de fer que les persones que viuen, que treballen a Barcelona, amb independència del seu origen se sentin segures, se sentin protegides, no se sentin criminalitzades, perquè qualsevol persona que viu a un lloc han de ser considerada ciutadana.
Però, alhora, sempre dic que aquesta voluntat de ser el primer alcalde d'origen migrant també va vinculada a la meva voluntat de ser un alcalde profundament catalanista, profundament defensor de la llengua i de les cultures també tradicionals de la ciutat. Perquè una cosa que he tingut des d'un primer moment ha sigut aquest enamorament de la llengua de l'Ovidi Montllor, de la Montserrat Roig, o del Lamine Yamal, el fill de guineana i de marroquí que gràcies a l'educació pública catalana és una persona que parla també en català. Per tant, és un compromís amb ser un alcalde que deixi molt clar que Barcelona serà una ciutat refugi per a tota la gent que hi ha vingut a viure i a treballar, que no permetrem les ICE, ni permetrem que la ultradreta inoculi el seu discurs d'odi, i alhora farem això compatible amb la defensa de polítiques socials i de polítiques culturals que ens permetin defensar la nostra llengua i defensar els nostres costums populars i fer de Barcelona una referència a la defensa simultània de la diversitat i de la batalla contra la desigualtat social.
Quina relació planteges o voldries tenir amb el Partit Socialista?
Primer, soc molt respectuós dels votants del Partit Socialista de classe popular en molts barris de la ciutat. La gent de Nou Barris, de Sant Martí o del Besòs que pot votar pel PSC em mereix tot el meu respecte, i sento que aquesta és la meva gent, la gent d'origen popular, de classe treballadora, gent que va participar també en la conquesta de molts drets socials en aquests barris. El que passa és que el Partit Socialista és un partit amb moltes ànimes, durant molts any va funcionar com un partit de règim, que estava massa incrustat amb els interessos de l'Ibex 35, que s'havia acostumat a una relació d'alternança amb el Partit Popular, on compartien una mirada poc transformadora de la realitat social.
Cal que les esquerres obtinguem la força suficient per evitar que el Partit Socialista torni a ser el partit de règim que era
Crec que això ha canviat parcialment en els últims anys gràcies a la irrupció de mobilitzacions al carrer, de noves forces polítiques, els Comuns, Podemos o Sumar, la pressió de Bildu, d'ERC... Les forces d'esquerra hem aconseguir forçar un canvi dins del Partit Socialista, el cas de Pedro Sánchez crec que és el més evident. Un Pedro Sánchez que era una persona molt inclinada a moltes pulsions conservadores, que volia governar amb Ciutadans, que el seu gran malson era governar amb Podemos o altres forces d'esquerra- La ultradreta ho està entenent i per això estan atacant molt a Sánchez, però la nostra conclusió és que el Partit Socialista no es mou en cap cas si no hi ha una pressió forta des de l'esquerra. Per tant, ara del que es tracta és que les esquerres obtinguem la força suficient per evitar que el Partit Socialista torni a ser enterament el partit de règim que era i arrossegar-lo a altres tipus de polítiques.
Tens la sensació que el govern de Collboni potser no ha desfet les polítiques més emblemàtiques de l'Ajuntament dels Comuns, però sí ha frenat la transformació de la ciutat?
Crec que ha estat una legislatura perduda, em sembla que Collboni ha actuat amb una certa inèrcia, no ha estat un alcalde especialment imaginatiu i ha intentat beneficiar-se de conquestes que s'havien produït en altres administracions, tant en les administracions dels Comuns amb l'Ada Colau al capdavant, però també dels acords que les esquerres hem aconseguit arrencar-li al Partit Socialista a d'altres àmbits. Per exemple, al Parlament de Catalunya la CUP, els Comuns i ERC vam aconseguir que el PSC s'obrís, per exemple, a la regulació dels lloguers de temporada i dels d'habitacions i Collboni es beneficia indirectament d'això. A l'àmbit estatal hem aconseguit pujar salaris mínims, hem aconseguit pactar recursos per infraestructures, pel transport públic.... Jaume Collboni es beneficia indirectament d'això però en ell no veus aquesta pulsió.
El PSC de Collboni actua per inèrcia, sense valentia, molt preocupat per caure bé als poders fàctics de la ciutat
Durant la gestió de Collboni s'han produït retrocessos importants. Pensem en matèria d'habitatge, durant els nostres governs com a Barcelona en Comú vam construir 7.000 habitatges en vuit anys, una quantitat rècord, i el govern de Collboni no n'ha construït cap. Nosaltres sancionàvem els grans fons voltors quan no complien la normativa en matèria d'habitatge i el Partit Socialista no ha fet res, nosaltres estem defensant la prohibició de les compres especulatives com es fa efectivament a Amsterdam, com fins i tot el mateix Trump està proposant, i el Partit Socialista no és capaç d'avançar en aquest sentit. Vam impulsar polítiques pioneres en matèria de dentista municipal o de salut mental, i Collboni està desmantellant aquest tipus de programes. Vam tenir molt clar que calia unir el tramvia per la Diagonal i això no passarà perquè el Partit Socialista no té voluntat. El PSC de Collboni el veig com un partit que actua per inèrcia, sense valentia, molt preocupat per caure bé als poders fàctics de la ciutat, que viu de rendes i que en molts casos està produint alguns retrocessos que són preocupants.
Hi ha tot un seguit de temes que formen de l'agenda dels Comuns, com el dret a l'habitatge, la regulació del turisme o l'aprofundiment i ampliació dels serveis públics, que malgrat les mesures que vau aplicar quan governàveu no s'han pogut resoldre i, fins i tot, han anat a pitjor en alguns casos. Amb els aprenentatges adquirits sobre els límits que té una institució com un ajuntament, què faríeu ara per limitar els impactes negatius del turisme o facilitar l'accés a l'habitatge dels barcelonins?
La primera conclusió és que hem de treballar perquè totes les polítiques de transformació parteixin d'un procés de mobilització ciutadana. En la primera etapa vam proposar moltes coses, però després, quan vam arribar a l'Ajuntament, no vam ser capaços de mantenir l'autorganització de la ciutadania en defensa d'aquestes polítiques. Jo crec que ara s'ha de fer. És a dir, per exemple, si creiem que pel 2030 hauríem de tenir zero creuers i zero nous hotels a Barcelona perquè això sigui possible no n'hi ha prou amb obtenir vots en una elecció, necessites que la ciutadania, les associacions de veïns, els barris, estiguin organitzats i que facin seves aquestes propostes.
Per exemple, vam ser pioners a l'hora d'impulsar una mesura com a l'exigència del 30% d'habitatge social en les noves promocions i això s'hauria perdut si no haguéssim tingut les mobilitzacions del Sindicat de Llogateres, perquè el PSC de Collboni hagués contrarreformat aquesta mesura. Qualsevol política de transformació social no n'hi ha prou amb anunciar-la i el compromís institucional, sinó que hem de ser capaços de convocar la ciutadania a participar activament en la seva defensa. I després, evidentment, una consciència que hi ha molts canvis que depenen d'altres administracions. Però sempre, fins i tot ofegat per altres administracions, sempre hi ha coses que pots fer des de l'àmbit local.
M'agradaria que la campanya serveixi perquè la gent entengui que l'única manera de preservar els seus drets i conquistar-ne de nous és fent política
La política institucional té els seus deures, però la ciutadania ha d'implicar-se en la defensa dels seus serveis públics, en la defensa i en la conquesta dels seus drets perquè ningú no els hi regalarà. I avui, més que fa deu anys, tenim una concentració de poder privat que no cessarà si no plantem cara. I, per tant, això ho hem de fer tots i totes organitzats, no ens ho regalarà ningú. Hem d'aixecar nous moviments socials. M'agradaria que la campanya electoral serveixi perquè la gent entengui que l'única manera de preservar els seus drets i conquistar-ne de nous és fent política. I fer política és afiliar-te a un sindicat, és participar d'una associació de veïns, és incorporar-te a un moviment social en defensa de l'habitatge, és defensar els teus drets a la sanitat pública...
Per aturar aquestes elits, una de les potes importants seria intentar transformar el model econòmic de la ciutat i avançar cap a un model postcapitalista?
Davant d'aquesta onada reaccionària, la revolució és més necessària que mai. Potser no sigui imminent, potser no sigui una cosa que s'aconsegueixi en dos dies, però aquesta mirada postcapitalista, aquesta mirada de la necessitat de la transformació radical de les coses ha de ser-hi. És el més realista i el més pragmàtic, en el fons. Nosaltres, ja el 2015, el que plantejàvem en matèria econòmica, és que s'havia d'avançar en tres direccions, i ho continuo pensant, la necessitat d'avançar cap a una economia plural. Primer, que preservi allò públic de les privatitzacions, i això vol dir aconseguir, per exemple, més escoles bressol que siguin públiques, és aconseguir un sistema públic de dentista, de salut mental, de distribució d'aliments, un bon sistema públic en matèria d'habitatge,... Una segona pota és reforçar l'economia cooperativa, social i solidària, que requereix ficar-hi una palanca financera i, alhora, respectar l'autonomia d'aquest sector. I, finalment, quan s'hagin de produir els acords públic-privats, que en aquest públic-privat no sigui que allò públic sempre paga i el privat sempre obté beneficis, ser exigents amb aquests acords públic-privats, que respectin els drets dels treballadors, els drets de les dones, premiar les empreses que treballin amb una mirada respectuosa amb el medi ambient.
Davant l'onada reaccionària, la revolució és més necessària que mai
Això seria avançar cap a una economia plural i crec que això podria tenir un suport social important. Crec que Barcelona és una ciutat que té un teixit econòmic prou ric com per poder resistir-se que l'única alternativa sigui el pelotasso urbanístic, o sigui el turisme totalment desbocat amb feines absolutament precàries. Podem construir una altra economia molt més plural de la que tenim si som capaços de generar les aliances entre els diferents sectors socials que ho poden impulsar.
Segons el darrer Baròmetre municipal, després de l'habitatge, la segona preocupació més important dels ciutadans de Barcelona és la seguretat ciutadana. En aquest àmbit s'imposa un relat alimentat per l'extrema dreta que criminalitza i estigmatitza determinats col·lectius. A l'esquerra li ha faltat definir una proposta pròpia de seguretat que desmunti aquest marc?
És un altre tema en què tinc una experiència, perquè ja en el primer mandat vam impulsar molts canvis a la Guàrdia Urbana i vam intentar canviar aquest enfocament en matèria de seguretat. Crec que ara s'ha d'acceptar que és una percepció molt estesa, s'ha d'anar contra les mirades demagògiques que hi ha sobre aquesta qüestió. Per exemple, sent molt contundents a l'hora de rebutjar que l'augment de la població migrant a Catalunya ha produït un augment dels delictes perquè això és radicalment fals, però prenent nota també que hi ha una preocupació ciutadana i que, per tant, has de tenir una mirada primer que sigui de seguretat comunitària, que sigui de seguretat als barris.
En molts casos del que es tracta no és més de presència policial, sinó d'intervencions policials molt puntuals i molt especialitzades, reconèixer que hi ha un problema de desigualtat social, que és el que explica també moltes de les qüestions de seguretat. Per tant, si volem tenir una ciutat segura has de tenir espais públics segurs, has de tenir transport públic segur, has de tenir seguretat amb l'accés de l'habitatge. Crec que un altre model de seguretat és possible, nosaltres ho vam experimentar ja el 2015. Ara, davant de l'augment d'aquests discursos moltes vegades demagògics de la ultradreta que intenta criminalitzar els de baix perquè la ràbia de la gent no es projecti contra la concentració de riquesa dels de dalt, crec que és possible tirar-lo endavant, però per això necessitem força. Si les esquerres en tenim podem mostrar que hi ha altres models de seguretat més comunitaris, més participatius, més vinculats també a la lluita contra la desigualtat, que estan mostrant ser exitosos en moltes altres ciutats.
Com s'haurien de combatre aquests discursos que promou la ultradreta i que fomenten l'odi, perquè generen un caldo de cultiu que pot fomentar problemes de convivència i episodis de tensió social en alguns barris?
És molt important que les forces polítiques tinguem presència real en aquests barris, és absolutament clau. Tenim l'obligació que gent no nascuda a Barcelona, gent que ha vingut d'Amèrica Llatina, d'Àfrica o d'altres llocs, tingui veu i presència als nostres espais. Hem d'aconseguir que la política sigui una manera de visibilitzar totes aquestes persones, hem d'anar efectivament a aquests barris perquè és allà on s'han de combatre aquests discursos d'odi. Sempre poso l'exemple de Salt, que va ser un exemple força exitós on davant d'iniciatives reaccionàries molt semblants a les que després es van intentar a Torre Pacheco, l'organització veïnal, la participació de les escoles o del món sindical, el diàleg interreligiós i el diàleg intercultural han estat la clau per intentar permeabilitzar la ciutadania davant d'aquests discursos d'odi.
Però més enllà de la presencialitat és cert que també tenim un repte comunicatiu, un repte de pedagogia cultural, que l'hem de fer en un context difícil perquè els tecnoligarques, els Elon Musk i companyia al voltant de Trump, el que estan intentant és fer servir la digitalització de la societat per dirigir aquests discursos d'odi contra la població més vulnerable. Hem de fer servir totes les escletxes possibles, i també és fonamental que hi hagi mitjans que no obeeixin a aquesta lògica, que no depenguin del gran poder econòmic i que puguin donar veu a aquests discursos que desmunten falsedats, discursos que van contra la criminalització de les dones, de la població migrant, de la comunitat LGTBI.
Hem d'anar als barris, perquè és allà on s'han de combatre aquests discursos d'odi
Ha d'haver-hi un vincle entre les polítiques culturals, entre les polítiques comunicatives amb mitjans independents i el que es faci a peu de carrer, que per mi és la clau de tot. Treballar a peu de carrer és la manera més efectiva de desmuntar aquests discursos que generen por i que porten a què tu, en comptes d'anar contra el gran banc, contra el gran fons d'inversió, contra l'empresari irresponsable que t'explota a la feina, vulguis anar contra la persona que acaba d'arribar o que practica una religió diferent perquè la tens allà al costat.








Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't.