Entrevista a Enric Morist"Els serveis socials no tenen el mateix reconeixement que la sanitat o l'educació públiques"

Després de molts anys implicat en el funcionament de la Taula d'entitats del Tercer Sector Social de Catalunya ―va ser-ne vicepresident entre 2014 i 2023―, Enric Morist va assumir la presidència el passat novembre. La seva llarga trajectòria vinculada a les entitats socials l'ha consolidat com a candidat idoni per succeir Francina Alsina, que va ocupar aquest càrrec durant dues legislatures (2017-2024). Actualment, Morist també és director general de la Fundació Ajuda i Esperança, és patró de la Fundació Àuria i de la Fundació de la Federació Catalana de Futbol i membre dels consells assessors de FEPA i Fundesplai.

L'entrevistem per esbrinar el full de ruta que ha traçat per a la Taula d'entitats del Tercer Sector, que representa 37 federacions i que acompanya gairebé dos milions de persones en situació o risc d'exclusió social a Catalunya. Segons Morist, hi ha cinc qüestions transversals ―pobresa, dependència, habitatge, salut emocional i soledat no desitjada― que cal situar al centre del debat públic i polític i que, per abordar-los, és imprescindible comptar amb uns "pressupostos socials".

Va ser elegit president al novembre. Com valora els primers mesos al capdavant de la Taula d'entitats del Tercer Sector Social?

Una voràgine total. Estic treballant a la Fundació Ajuda i Esperança i el càrrec a la Taula és d'acció voluntària. La Junta Directiva que es crear és molt representativa de les 37 federacions que, alhora, representen 3.000 entitats socials. Entre tots els membres vam fer un full de ruta. He trobat la Taula en molt bona situació, ja la coneixia perquè vaig ser-ne vicepresident molts anys. La Francina [expresidenta] i l'anterior Junta van fer possible que la Taula tingués representació en espais determinants de les polítiques socials de Catalunya. Van aconseguir estar als llocs, que no és poc, i ara ens plantegem un altre objectiu, que és tenir més incidència.

És molt important incloure cinc temes clau en el debat públic i els seus instruments, com poden ser els pressupostos. Són qüestions que marcaran les polítiques socials dels pròxims anys i que són transversals en diversos col·lectius, edats i arreu del territori. Estem parlant de pobresa, especialment l'extrema o la crònica, de dependència, habitatge, salut emocional i soledat no desitjada. La immigració o la gent gran s'inclouen en tots aquests paràmetres. Volem que se'n parli, han de sortir accions de Govern i se n'ha de fer un seguiment.

A la reunió que va mantenir amb Salvador Illa, li va traslladar la seva preocupació per l'alt índex de pobresa i li va reclamar més polítiques d'habitatge o millorar la renda garantida, entre altres demandes. Hi ha hagut avenços o compromisos ferms per part del Govern?

La reunió va coincidir amb l'anunci de l'habitatge social. Tenim programada una reunió amb la consellera d'Economia per traslladar la nostra perspectiva sobre els pressupostos. Les accions només es poden plasmar amb recursos públics. Podrem valorar si ens estan fent cas o no en funció dels números. Ho vam dir a Aragonès i ho direm a qualsevol, volem uns pressupostos socials i pressionarem perquè sigui així.

Volem uns pressupostos socials i pressionarem perquè sigui així

Davant la incertesa sobre l'aprovació dels pressupostos de 2025, què suposa per al sector una nova pròrroga dels del 2023?

Té un impacte negatiu. No hem solucionat el finançament dels projectes i de les entitats socials. Estem en una situació d'infrafinançament crònic, però necessitem un canvi de paradigma i de visió dels pressupostos. L'estat del benestar té tres pilars bàsics: sanitat, educació i serveis socials. Els dos primers són molt importants, però no estan al mateix nivell que el tercer. Els serveis socials estan molt per sota i l'excusa és que s'arriba on es pot i que no hi ha diners. Si ara estem negociant un nou finançament per a Catalunya, ha de ser, entre altres coses, perquè la distància no sigui tan gran. Cal defensar els serveis socials perquè tots en podem ser usuaris en qualsevol moment difícil de la vida. No hem d'estar dormint al carrer per poder demanar ajuda per la renda garantida, per l'habitatge...

Els serveis socials no tenen el reconeixement que els pertoca?

Els serveis socials públics són dobles, els de l'administració pública ―dels municipis, consells comarcals, de la Generalitat― i les entitats socials. Ambdues parts fan un servei públic i no tenen el mateix reconeixement que els serveis sanitaris o l'educació. I està ple de grans professionals que fan molt bona feina. A més, cal assenyalar que hi ha entitats que actualment no saben quin pressupost tenen per a fer aquest servei i, amb sort, ho sabran a l'abril o al maig. Què fan aquestes entitats? Paren la seva activitat o segueixen? Imagina't que un director d'escola ha d'aturar les classes perquè no sap si rebrà una subvenció.

Diuen que amb les entitats socials no passa res. I tant que passa. En primer lloc, ens estem jugant el patrimoni de les fundacions i associacions. Després, paguem pitjor als nostres treballadors, que molts acaben marxant. També és cert que les entitats hauríem de fer autocrítica.

A què es refereix?

Hem de demostrar més transparència i catalogar els llocs de treball que tenim.

Considera que no hi ha transparència?

Sí que n'hi ha, però podem millorar-la, perquè a vegades fa la sensació que no hi és. Potser no ens expliquem prou bé. Ens passem el dia fent justificacions burocràtiques, però potser hem de traslladar la informació a la societat d'una altra manera.

Precisament, durant la gestió de la DANA van acusar la Creu Roja a través de les xarxes socials de no ser transparent amb les donacions.

Vaig ser coordinador de la Creu Roja a Catalunya durant set anys i la conec bé, sé com funciona. La Creu Roja a València ja hi era, són persones que sempre han estat treballant. Què va passar? Hi va haver una campanya a les xarxes socials l'objectiu de la qual no era la Creu Roja. L'entitat només era un mitjà per fer mal al Govern. La seva intervenció pública va ser utilitzada. Actualment, tothom creu que pot ser periodista perquè porta una càmera i explica coses que es donen per bones i no es contrasten. I si ho critiques, diuen que no vols ser transparent.

La comunicació i la rendició de comptes han de ser contínues, no només al final de la subvenció

Desmuntar tot això només es pot fer d'una manera. La comunicació i la rendició de comptes han de ser contínues, no només al final de la subvenció. Que s'articuli dins del sector com una qüestió de continuïtat, perquè a les xarxes socials hi ha molta gent. Evidentment, pots desvincular-te'n, però si representes una associació o una federació, tens una responsabilitat. Al desembre vam impulsar la campanya #ÉsOdi per combatre la desinformació entre la gent jove que és usuària de xarxes. Hem de treballar amb aquest col·lectiu amb missatges clars i un llenguatge adequat. Per això vam buscar gent influent amb molts seguidors.

Com vostè ha dit, una de les principals queixes del sector és la dependència de subvencions anuals. Per aquest motiu, reclamen un model més estable. Com hauria de ser?

Primer de tot, no demanem res que no considerem just. No estem aquí per fer negoci. Les idees van abans que la gestió sempre. Nosaltres tenim la Llei del Tercer Sector aturada al Parlament a causa de la convocatòria d'eleccions anticipades. Va haver-hi 54 compareixences. És un tema que anirem seguint.

Confia que es reprengui aviat?

I tant. No esperem un 'no' de ningú. Seria lamentable i ho denunciaríem. Bàsicament, considerem que aquesta llei és important perquè implica un reconeixement del sector. En moments d'emergència, hem demostrat que la societat civil catalana té la capacitat d'autoorganitzar-se i d'actuar allà on no arriba l'administració pública. Volem que aquest valor quedi reconegut, ens sembla de justícia. Un país no només es defineix per les seves infraestructures, sinó per com tracta els col·lectius vulnerables.

Un país no només es defineix per les seves infraestructures, sinó per com tracta els col·lectius vulnerables

El segon objectiu de la llei és pragmàtic. A nivell jurídic necessitem una eina perquè, quan hi hagi una contractació pública d'interès social, les entitats que hi puguin anar tinguin un valor afegit. Posem un exemple: si han de fer un casal d'avis en un barri i s'hi presenta una empresa, l'associació del barri ha de passar per davant. Els beneficis que surtin d'aquesta gestió no són dolents, però és millor que reverteixin en la comunitat que no pas en una junta d'accionistes. Hi ha un buit en l'àmbit legal i les interpretacions i la lliure competència poden resultar un problema. La llei ens ha d'ajudar, les entitats del tercer sector han de tenir un valor afegit. Tot això no vol dir que no hi hagi transparència. Però necessitem un finançament estable, no podem anar a convocatòries anuals.

Aquí volia arribar.

Necessitem estabilitat financera en el temps. Això no es fa per subvencions, sinó per contractació pública.

El model de finançament singular per a Catalunya seria la clau per revertir aquest infrafinançament del sector?

Pot servir per a una cosa molt important. Per col·locar els serveis socials al lloc on es mereix Catalunya i necessita la gent. Volem posar el sector social al lloc que correspon, al costat de la sanitat i l'educació. No en volum econòmic, però sí de reconeixement. Evidentment, els serveis sanitaris gasten més recursos, però nosaltres també necessitem més diners perquè l'administració pública pugui donar més ajudes. I aquí no hi han entrat encara les entitats, que tampoc estan ben finançades.

Les últimes dades indiquen que prop del 25% de la població catalana està en risc de pobresa o d'exclusió social. Per què està enquistada aquesta xifra? Quins factors estructurals fallen?

La Fundació Foessa de Càritas va fer un estudi sobre la percepció de la pobresa. La majoria de la població només veu pobresa en les persones que estan al carrer. No la perceben en les famílies que viuen en una sola habitació, que no poden posar la calefacció i que no demanen ajuda, generalment. El 25% de la població sembla una xifra molt alta, però el que diem és que un quart de la població té problemes per arribar a final de mes, que no pot canviar la nevera immediatament si se li fa malbé, que no se'n va de vacances o que no pot comprar carn o peix. Aquestes realitats queden amagades. Des que vaig començar a fer informes a la Creu Roja, fa 15 o 20 anys, la xifra s'ha mantingut o ha crescut.

Persones treballadores amb sous estables estan en risc de pobresa.

Absolutament. La major part de les persones en risc de pobresa són treballadores. Ho hem normalitzat i és terrible. La feina no t'assegura no tenir dificultats econòmiques. L'estat del benestar ha millorat, però no dona resposta a les necessitats de la gent. Per què? Els salaris s'han congelat i el cost de la vida, en molts casos, s'ha triplicat. És fort que no puguis deixar de conviure amb una persona encara que ja no hi mantinguis una relació perquè l'economia no ho permet. Aquí entra la qüestió de la salut mental. Han de canviar tres coses: hem de ser conscients d'aquestes realitats, han d'apujar els salaris i, finalment, l'alimentació i l'habitatge han d'estar blindats de grans encariments.

La major part de les persones en risc de pobresa són treballadores

Les ajudes actuals són insuficients?

Les ajudes no són insuficients, són molt complicades. Pagar una multa és ràpid i fàcil, però demanar la renda garantida... Has de passar per entrevistes i a veure quan es resol. No pot ser que hi hagi milers de persones que morin sense tindre la resposta de la llei de dependència. Les ajudes han de ser amables perquè les persones majoritàriament no estan trastocades, la gent no vol viure de 400 euros. Ara bé, hi ha moments a la vida que són importants per no perdre l'habitatge o per comprar alimentació o bolquers. Hi ha d'haver un acompanyament i no hi ha prou professionals.

Què pensa del model de renda bàsica universal?

La taula està a favor d'aquesta prova pilot, de poder explorar què passaria si s'implementés. També tenim dubtes, si hi haurà prou finançament per això. En món ideal, seria una cosa positiva i, a vegades, es vol crear la dicotomia que si hi ha ajudes d'aquesta mena, la gent ja no treballarà. Això no és així. La gent no va a la feina per cobrar a final de mes, sinó perquè també és un tema emocional.