Només un 13% dels catalans convocats enguany a una vaga ha secundat la protesta

Els treballadors del sector del metall de la demarcació de Barcelona, àmbit en el qual estan ocupats unes 180.000 persones, amenacen amb dues jornades més de vaga, plantejades pel 3 i el 10 de desembre, després de les desenvolupades el 29 i el 30 d'octubre, pel desacord amb la proposta patronal respecte a l'increment dels salaris i la reducció de la jornada. Paral·lelament, el 31 d'octubre s'iniciava la primera de les cinc jornades d'aturades al Trambaix i al Trambesòs, una vegada els treballadors hagin acumulat un any de negociacions sense avenços per a la millora del conveni col·lectiu. Tot i aquests dos casos, que han protagonitzat part de l'agenda mediàtica els darrers dies, l'estat de salut de les vagues a Catalunya passa pel pitjor moment de la darrera dècada. Així ho constata l'Estadística de vagues i tancaments patronals, elaborada pel Departament d'Empresa i Treball, que conclou que entre gener i juliol d'enguany s'han comptabilitzat 84 vagues, la xifra més baixa des del 2015, excloent-hi les 81 del 2020, l'any de la pandèmia de la Covid. 

Més enllà de les 84 aturades entre el gener i el juliol d'enguany, que han implicat convocar 103.982 empleats de 2.613 centres de treball, l'estadística més rellevant és l'anomenat índex d'incidència, un quocient que s'obté de dividir els treballadors participants entre la plantilla convocada expressada en un percentatge. El valor es queda en el 13,1%. L'any 2024 va ser del 10,8% i el 2023 del 5,8%, però fa una dècada, en plena crisi econòmica, s'enfilava al 71,1%. 

Fruit d'aquestes dades, les reaccions dels agents socials i laborals se centren en la línia d'atribuir al cansament i la no identificació de la vaga, una eina constitucional, com una sortida útil per a resoldre un conflicte laboral. Així ho veu l'advocat laboralista i soci de la cooperativa Col·lectiu Ronda, Natxo Parra, que introdueix el concepte de la cultura de la mobilització. Es a dir, "en llocs com Euskadi, un territori amb els salaris més alts i els millors convenis de l'Estat, és on més capacitat tenen de convocar vagues". El darrer exemple és el de les treballadores de les residències geriàtriques de Guipúscoa, que aquest mes tornaran a anar a la vaga, després de les tres jornades d’aturades al setembre, per les seves condicions laborals precàries i la bretxa salarial. 

Relacionat amb aquest tema

Els treballadors del metall en vaga es mobilitzen per exigir un nou conveni: "L'aturada és un èxit"

ACN

 Sense projecte col·lectiu   

"Els treballadors estan manifestant, amb el poc seguiment de les vagues, que no la veuen com una eina efectiva". Natxo Parra explica que la desafecció resulta generalitzada respecte als recursos ordinaris de la classe obrera: des del rol dels sindicats tradicionals o els mecanismes de mobilització, com les aturades. A més, precisa que "cada vegada són més difícils les vagues sectorials i s'opta per les empresarials". Aquest fet, segons l'advocat, implica la desintegració del concepte d'unió dels treballadors per a una lluita compartida. 

En un context de desigualtats econòmiques, la irrupció de models empresarials com el dels 'riders', els falsos autònoms o les companyies subcontractades ajuden a la disgregació del projecte col·lectiu de reivindicació obrera. En aquest sentit, Natxo Parra assegura que les dades de l'Observatori d'Empresa i Treball visualitzen una realitat amb dos focus: la desafecció respecte a qui la convoca i el descrèdit en relació amb la seva efectivitat com a instrument de pressió. 

Per a Natxo Parra, les vagues estan perdent la seva capacitat real de ser motor de canvis mitjançant l'activació del poder col·lectiu. Per la seva banda, l'anterior secretari d'acció sindical de la CGT de Catalunya, Òscar Murciano, considera que no és així, sinó que ens trobem davant d'un canvi de paradigma en relació amb els sindicats convocants de vaga i els seus efectes.

L'increment de convocatòria de vagues de sindicats alternatius no supleix, de moment, la caiguda en mobilitzacions sectorials, però està aconseguint nombrosos avenços materials. L'any passat, 2024, va ser rècord de vagues a Catalunya. Des de la mateixa CGT es reivindica el seu creixement d'afiliats en els últims anys i el seu lideratge en la convocatòria de vagues. Tanmateix, Murciano dibuixa dos reptes pendents: la vaga sectorial i la vaga general.

Relacionat amb aquest tema

Les treballadores de les bressol de Barcelona amenacen amb una vaga si no es reverteix la "sobrecàrrega física i mental"

Públic

Entre una aturada de sector i una que paralitzi totalment l'economia, la CGT de Catalunya planteja un punt mitjà, en el qual les empreses treballin coordinades per gestionar conflictes laborals de forma simultània, que acabin escalant amb el resultat d'una vaga sectorial. 

De vegades es produeixen coincidències entre sindicats en aparença allunyats, com la vaga general que es va convocar el passat 15 d'octubre a Catalunya per condemnar el genocidi a Gaza. Impulsada per la Taula Sindical de Catalunya, integrada per la mateixa CGT, la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), el Sindicat de Comissions de Base (CO.BAS), la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Coordinadora Obrera Sindical (COS) i Solidaritat Obrera (SO), va tenir un cert seguiment amb alguns talls de carreteres, incidències en els transports públics i manifestacions en diferents punts de tot Catalunya.      

Relacionat amb aquest tema

"Els valors del capitalisme, com la competitivitat, són factors de risc que influeixen en la decisió de morir"

Judit Castaño

Per primera vegada, no només a Catalunya, sinó a tot l'Estat espanyol, els sindicats alternatius i els més tradicionals, com UGT i CCOO, van secundar una vaga i una sèrie de mobilitzacions per una causa comuna i en alguns casos, les protestes van tenir caràcter unitari. Un episodi similar va tenir lloc a finals d'octubre, quan els sindicats CCOO, UGT, CSIF i CGT es van concentrar de forma conjunta a la plaça Sant Jaume de Barcelona per reclamar un conveni digne per als treballadors municipals.