Cinc reallotjaments en sis mesos: el periple d'una família vulnerable desnonada a Barcelona

"Tenia por; amb tres fills menors d'edat, si ens feien fora de casa, on havíem d'anar?", recorda en Muhammad. D'origen pakistanès i veí de Barcelona des de fa vint anys, ha accedit a explicar a Públic com ell i la seva família van ser desnonats el passat gener i el "calvari" que han viscut des d'aleshores: una nit al Centre d'Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB), tres pensions diferents —una d'elles en condicions "insalubres", amb xinxes i paneroles— i, finalment, un apartament temporal. El seu cas posa sobre la taula una realitat sovint oblidada: què passa amb les famílies un cop ja han perdut la llar?

A la cafeteria també hi és l'Isi, membre del Sindicat de Llogateres. És una de les activistes que ha acompanyat Muhammad durant el seu llarg periple, iniciat el 2022, quan va rebre el primer burofax que l'instava a abandonar el local on vivia, al barri del Poble-sec. "Un habitatge digne és una cosa molt bàsica. L'administració no té capacitat d'organització i si ell no hagués demanat ajuda, la seva història seria molt diferent", assegura l'Isi.

Sense alternativa habitacional

El local que havia vist créixer els fills d'en Muhammad no tenia cèdula d'habitabilitat. La família hi vivia des del 2014, pagant un lloguer de 500 euros durant els primers cinc anys, i de 550 euros a partir del 2019. Tot va canviar el juny de 2022, quan el propietari —que era gran tenidor— li va comunicar que no podia renovar-los més el contracte. Va dir-los que havien de buscar un altre habitatge i que, fins que marxessin, haurien d'abonar 100 euros més cada mes.

"Estava molt angoixat perquè la meva dona tenia malament la cama i amb el meu sou no trobàvem res assequible al barri", relata. En Muhammad treballa al sector de l'hostaleria i no volia marxar lluny de la zona perquè els seus fills estudien en una escola propera. "No podia pagar 100 euros mensuals més, per això vaig contactar amb el Sindicat de Llogateres. Em van explicar que el plus no era legal i que continués pagant només el lloguer. El propietari em va dir que no era el seu problema i em trucava de tant en tant pressionant-me per marxar. No va voler negociar mai amb el Sindicat", continua.

La situació es va anar allargant fins al desembre de 2024. El primer intent de desnonament no va resultar fructífer, però, al cap d'un mes, ja al gener, la comitiva judicial i la policia van forçar la sortida d'en Muhammad i la seva família. "Com que no tenia cèdula d'habitabilitat, no van venir els Serveis Socials a fer seguiment del cas. No tenien les mateixes garanties perquè no era un habitatge legal. Vam ser nosaltres qui vam exigir una alternativa habitacional", denuncia l'Isi.

Quan una persona està a punt de desnonada, en principi hi ha un equip de Serveis Socials que n'està pendent per ajudar-los després del llançament. Si compleix una sèrie de requisits per a ser considerada vulnerable, s'activa un protocol per donar-li una alternativa d'emergència i l'administració s'encarrega de trobar una solució habitacional estable. El problema és que hi ha molta llista d'espera i poden passar molts mesos fins que això passi.

Cinc reallotjaments en sis mesos

En Muhammad i la seva família van passar una primera nit al CUESB, però estaven obligats a marxar l'endemà a les vuit del matí. "No hi havia privacitat, si passàvem més nits allà havíem d'estar tot el dia voltant amb les bosses. No teníem alternativa, però gràcies al Sindicat vam aconseguir 15 dies en una pensió a Sant Pau-Dos de Maig [a 25 minuts en metro de Poble-sec]. Allà ens van oferir un parell d'habitacions i càtering; les condicions eren normals", continua l'home. En aquella pensió hi havia dues famílies que havien desnonat el mateix mes amb criatures que compartien escola amb els fills d'en Muhammad.

Relacionat amb aquest tema

Amb 80 anys i desnonada, la Pepi resisteix en un hostal a l'espera d'una llar assequible a Barcelona

Ona Falcó

Passats els 15 dies, tocava recollir les poques pertinences que no havien guardat al traster de l'Ajuntament i tornar-se a moure. Aquesta vegada van enviar-los a un hostal a Badalona [aproximadament 40 minuts en metro fins a Poble-sec]. "Vam estar-hi dues nits. Era un horror: llits bruts, matalassos trencats, xinxes i paneroles. Dos o tres lavabos per a 50 famílies. Una cuina petita que no es podia fer servir fins a les vuit del matí. Com havia de preparar l'esmorzar per als nens? Era millor dormir al carrer que en aquella pensió", recorda amargament.

Precisament fa unes setmanes diversos sindicats d'habitatge van irrompre a les oficines de l'Ajuntament de Barcelona per reclamar reallotjaments dignes. Un dels activistes presents a la protesta, en Dani, del Grup d'Habitatge de Sants, denuncia a Públic el "col·lapse" del sistema: "Els recursos s'activen en el moment en què s'executa el desnonament. Això vol dir que moltes famílies són reubicades a llocs que no compleixen els requisits bàsics per poder-hi viure. Són espais petits, no tenen cuina o estan molt lluny del seu teixit social. És un impacte molt gran per a les seves vides i el desenvolupament dels nens".

Relacionat amb aquest tema

Catalunya concentra més d'una quarta part dels desnonaments de tot l'Estat

Públic

La tercera pensió on va dormir la família d'en Muhammad va ser, ara sí, al Poble-sec. Ara bé, l'habitació única per a cinc persones no tenia espai ni per a una taula on fer els deures, el lavabo s'espatllava "cada dos per tres" i tot el menjar que ser servia era "congelat". Allà van estar-s'hi quatre mesos, fins al 30 de juny, i van arribar a posar una denúncia al Síndic de Greuges per les condicions materials de l'alberg. 

Una empresa turística, gestora dels reallotjaments

Segons l'Isi, el sistema no està "col·lapsat", sinó "mal gestionat". "Tenir una persona al mes en una pensió li costa a l'Ajuntament de Barcelona 1.000 euros. Cinc persones, 5.000 euros. Ho gestionen empreses privades. La pregunta és perquè no hi ha un parc públic d'habitatge més ampli. Seria més barat i s'oferirien unes condicions de vida més dignes. És un problema de prioritats", es queixa l'activista del Sindicat de Llogateres.

Per la seva part, en Dani assegura que l'estructura d'allotjaments d'emergència està gestionat per BCD Travel, una empresa turística que es posa en contacte amb els hostals, generalment privats. "L'administració hauria d'invertir en mesures per prevenir el desnonament. No té cap mena de sentit invertir diners en habitacions que van directes a mans privades", afegeix. Segons dades oficials, l'Ajuntament albergava 2.950 persones el març de 2024, una xifra un 55% superior a la mitjana registrada el 2021.

A més, l'activista del Grup d'Habitatge de Sants denuncia que davant aquesta situació, la resposta de l'Ajuntament va ser posar en marxar un protocol que carrega la "responsabilitat del col·lapse" a les persones reallotjades. "Revisen de manera constant que les famílies desnonades intenten trobar una solució, que busquen pis. Es fa una entrevista per avaluar si són dignes d'estar a la Mesa d'Emergència", lamenta. El protocol, que es va implementar el juny de 2024, limita a sis mesos l'estada en allotjaments d'emergència.

En Muhammad, per exemple, fa tres anys que busca pis, però no troba res assequible. Està apuntat a la Borsa d'Habitatges de Lloguer de Barcelona, però diu que "surten dos pisos cada mes" i que hi ha "desenes de famílies esperant". Mentrestant, des del 30 de juny, viu en un apartament al barri de Collblanc [20 minuts en metro fins a Poble-sec] amb els fills i la dona. "Com a mínim tenim un espai propi i una cuina, però encara és inestable. El 12 d'agost sabrem si ens hi podem quedar una temporada més", conclou l'home, que se sent "completament esgotat".