Aliar-se amb l'extrema dreta, una pràctica més habitual del que creiem entre els conservadors europeus

"Ha passat a Andalusia una cosa que no ha passat en cap lloc d'Europa. Això és que els partits de centre i conservadors avalen, blanquegen i normalitzen l'extrema dreta". Rita Maestre, portaveu de l'Ajuntament de Madrid, va defensar aquest dimecres al plató d'Espejo Público una idea repetida durant les últimes setmanes per l'esquerra espanyola: l'aliança entre el Partit Popular, Ciutadans i la ultradreta de Vox a Andalusia és un fet excepcional en Europa.

No obstant això, els pactes entre les forces ultradretanes i conservadores són un fet inèdit? ¿La majoria dels partits de dretes segueixen l'exemple de la cancellera alemanya Angela Merkel i s'oposen a pactar amb formacions neofeixistes? La realitat resulta més complexa que la creença d'una Espanya reaccionària, esclava del seu passat franquista. Com assenyalen els politòlegs francesos Jean-Yves Camus i Nicolas Lebourg en el seu llibre Les droites extrems a Europe (Les dretes extremes a Europa), la qüestió que va obsessionar durant dècades les formacions ultradretanes va ser: "Com abandonar el folklore protestatari per participar en el poder sense renunciar a les seves conviccions?". La seva resposta habitual davant aquest dilema: aliar-se amb els conservadors.

Àustria, Holanda, Itàlia, Bèlgica, Finlàndia, Noruega, Hongria... És llarga la llista d'aquells països en què les formacions conservadores o liberals van pactar amb l'extrema dreta. Fins i tot a França, un país prestigiós pels "fronts republicans" per evitar l'arribada dels Le Pen al poder, la dreta gaullista es va aliar amb el Front Nacional (ara Reagrupament Nacional) durant els anys vuitanta i noranta. El que ens mostra que la negativa de Merkel a pactar amb Alternativa per a Alemanya (AFD) no és un model massa imitat a nivell europeu.

La negativa de Merkel

Després de la creació d'AFD el 2013, la CDU (conservadora) de Merkel s'ha negat a aliar-se amb aquest partit ultradretà. Amb 93 diputats al Parlament alemany -el que representa el grup parlamentari d'extrema dreta més nombrós en el vell continent-, aquesta formació s'ha convertit en la principal força d'oposició al Govern de gran coalició entre els democristians i els socialdemòcrates alemanys. De fet, Merkel va criticar amb duresa les manifestacions xenòfobes impulsades per AFD a Chemnitz, a l'Alemanya de l'Est, durant el passat mes d'agost. "Aquestes demostracions d'odi no poden tenir lloc a Alemanya", ha lamentat la cancellera alemanya.

Encara que Merkel s'oposi a pactar amb l'extrema dreta i denunciï els seus comportaments xenòfobs, això no ha impedit que l'emergència d'AFD afavoreixi una dretanització de la política alemanya. Després de la seva decisió d'obrir les portes als refugiats el 2015, el Govern alemany no ha deixat d'endurir la seva política migratòria. La successora de Merkel al capdavant de la CDU, Annegret Kramp-Karrenbauer, defensa unes polítiques migratòries més dures que les de la seva predecessora i ha demanat l'expulsió de tots els refugiats que cometin delictes en territori alemany.

A més d'Alemanya, un altre país en què les aliances entre conservadors i ultradretans resulten inexistents és Regne Unit. En el cas britànic, el cordó sanitari no es deu a la negativa dels tories a pactar amb el UKIP, sinó al propi sistema electoral. L'escrutini majoritari uninominal, que comporta que només sigui elegit el candidat més votat de cada circumscripció, ha fet que aquesta formació d'extrema dreta tingui una presència escassa a les institucions.

Malgrat que aquesta força euroescèptica va marcar l'agenda de la política britànica durant els últims anys i va liderar la campanya a favor de la sortida del seu país de la Unió Europea, el Brexit, la seva presència a les institucions resulta testimonial. Això permet als conservadors britànics no confrontar-se amb el dilema de pactar o oposar-se a l'extrema dreta.

Els clarobscurs del front republicà francès

Com al Regne Unit, a França el sistema electoral majoritari a doble volta ha facilitat que el Reagrupament Nacional (abans Front Nacional) de Marine Le Pen tingui una presència escassa a les institucions. A més, la política francesa s'ha caracteritzat en les darreres dècades per la creació de "fronts republicans". És a dir, aliances entre els partits de centredreta i centreesquerra per evitar l'arribada al poder de l'extrema dreta.

El cas emblemàtic d'aquests cordons sanitaris es va produir durant les presidencials franceses de 2002. L'arribada inesperada de Jean-Marie Le Pen a la segona volta d'aquests comicis va comportar que la resta de candidats demanessin el vot pel conservador Jacques Chirac. El que es va veure reflectit amb la victòria aclaparadora d'aquest últim amb el 82% dels sufragis. Una situació semblant es va produir amb el triomf d'Emmanuel Macron el 2017 amb el 66% dels vots davant Marine Le Pen.

No obstant això, abans del sisme polític que va suposar l'arribada de Le Pen pare a la segona volta de les presidencials, la dreta francesa sí que havia pactat amb el Front Nacional. Tant a les eleccions regionals de 1986 com en les legislatives de 1988, la dreta republicana va aconseguir acords puntuals amb l'extrema dreta. Una situació semblant es va repetir en algunes circumscripcions en els comicis regionals de 1998. Llavors, la dreta gaullista "no es va adonar del perill i va reaccionar sobretot per anticomunisme", explica el dirigent conservador François Léotard, en unes declaracions que apareixen en el llibre Histoire du Front National (Història del Front Nacional) dels periodistes Dominique Albertini i David Doucet.

De fet, va ser a partir del 2002 quan tant la dreta republicana i el Partit Socialista van apostar de forma gairebé sistemàtica pels "fronts republicans". Després de l'arribada a la presidència de Nicolas Sarkozy, que va endurir el seu discurs en matèria de seguretat i immigració per seduir els votants de l'extrema dreta, la dreta republicana va canviar la seva estratègia. Des del 2011, va apostar pel "ni-ni", ni votar el Front Nacional ni al Partit Socialista en aquelles eleccions en què els seus candidats no tinguessin opcions de fer-se amb la victòria.

En canvi, els socialistes francesos sempre van apostar per evitar l'arribada al poder de l'extrema dreta. Aquest cordó sanitari va permetre que el partit Le Pen tingués una presència escassa en les institucions, però no va impedir una progressiva dretanització de l'agenda política. Va contribuir al fet que aquesta formació aconseguís una aurèola de força antisistema. "Els cordons sanitaris són com els dics per frenar l'augment del nivell del mar. Aquests poden ser útils al principi, però si el nivell de l'aigua no deixa d'augmentar, aquests no serviran per a res", assegura a Públic Marina Tondelier, regidora d'oposició per als verds francesos a Hénin-Beaumont, la principal localitat dirigida pel Reagrupament Nacional.

Coalicions a l'Europa Central i del Nord

Mentre que a França els "fronts republicans" i el sistema electoral a doble volta han fet que els pactes entre conservadors i extrema dreta siguin pràcticament excepcionals, aquests són molt més habituals en els països de l'Europa Central i del Nord, que es regeixen per sistemes parlamentaris i amb un sufragi representatiu. Un cas precursor és el del Partit de la llibertat d'Àustria (FPÖ). Aquesta formació amb un passat relacionat amb el nazisme ja va participar en una primera coalició de govern el 1983. Encara que aquesta experiència va resultar un fiasco, va tornar a repetir el 1999, quan la liderava el carismàtic Jörg Haider. Actualment, l'FPÖ forma part del govern liderat per Sebastian Kurz.

A Itàlia, els pactes entre Força Itàlia de Silvio Berlusconi i la ultradretana Lliga Nord són un clàssic. Aquesta formació xenòfoba va participar en els governs de "Il Cavaliere" entre 2001 i 2006 i entre 2008 i 2011 com a soci secundari. No obstant això, després d'haver aconseguit el sorpasso en el bloc reaccionari italià en les passades eleccions de març, la Lliga Nord va formar una coalició governamental amb el populista Moviment 5 Estrelles i ara amenaça amb convertir-se en la principal força del país.

Menys habituals van resultar els pactes entre liberals i ultradretans a Holanda. Tot i la forta irrupció en 2006 del Partit per la Llibertat (PVV) de Geert Wilders, aquesta formació islamòfoba només va donar suport el 2010 al govern liberal de Mark Rutte. La influència de la ultradreta a l'executiu encara ha estat més recent a Bèlgica, amb la presència entre 2014 i 2018 del partit xenòfob i nacionalista flamenc N-VA en l'executiu de Charles Michel.

Pactes entre l'esquerra i la ultradreta en l'Est

Durant els últims anys, la presència de l'extrema dreta en el poder ha estat una constant en els països escandinaus. A Dinamarca, l'extrema dreta va permetre una coalició de govern sense integrar l'executiu. El Partit dels Finlandesos (ultradreta) va aconseguir un acord de govern el 2015 amb la dreta i el centre. A Noruega, la formació xenòfoba Partit del Progrés es va aliar amb els conservadors el 2013 i actualment segueix formant part de l'executiu.

En el cas de l'Europa de l'Est, no només els cordons sanitaris destaquen per la seva absència, sinó que algunes formacions considerades d'esquerres van pactar amb l'extrema dreta. Va ser el cas de la formació eslovaca SMER que entre 2006 i 2010 es va aliar amb el Partit Nacional Eslovac, nacionalista i xenòfob. O a Bulgària el partit ultranacionalista Unió Nacional d'Atac (Ataka) va pactar el 2013 amb els socialistes búlgars.

Segons el politòleg Jean-Yves Camus, director de l'Observatori de les radicalitats polítiques de la Fundació Jean-Jaurès, "és una responsabilitat de les forces conservadores i liberals si decideixen pactar amb partits d'extrema dreta, els valors dels quals no s'assemblen en res als de les dretes liberals ". Aquest expert en la ultradreta adverteix que "quan un partit conservador pacta amb l'extrema dreta, el seu programa sempre acaba radicalitzant". Un tipus d'acord que ara es produeix a Andalusia, el que no resulta una excepció, més aviat assimila Espanya amb la tendència d'una Europa cada vegada més marró.