Entrevista a Òscar Camps"Abans rebíem premis per la nostra tasca, ara multes internacionals"

Òscar Camps (Barcelona, 1963), fundador de Proactiva Open Arms, ens atén des de l’Astral, el segon vaixell de l’ONG, actualment atracat al port de Barcelona. Aquest mes es compleixen deu anys des que, commogut per la imatge viral del petit refugiat sirià Aylan Kurdi —ofegat a les costes de Turquia—, aquest socorrista català sentís l’impuls de passar a l’acció. Juntament amb el seu company, Gerard Canals, va viatjar a Grècia per conèixer la situació de primera mà i oferir la seva experiència en salvament. Va ser allà on va néixer Open Arms, que des de llavors ha salvat més de 73.000 vides a la Mediterrània central.

El camí de l’ONG no ha estat fàcil. Ha afrontat bloquejos en ports, processos judicials i, recentment, atacs directes de Santiago Abascal, que l’ha posat al punt de mira amb el seu discurs d’odi. Tot i així, l’Open Arms segueix navegant i salvant vides. Ara, amb una missió de sensibilització per visibilitzar la ruta atlàntica a Canàries.

Open Arms compleix deu anys aquest mes. Què ha canviat entre el 2015 i el 2025 a la Mediterrània i en la seva tasca diària?

El 2015 vaig decidir anar a Grècia amb en Gerard després de veure la imatge de l’Aylan Kurdi. Aquella foto, d’un cos tan petit, representava milers de morts que havien mort intentant creuar l’Egeu. Vam pensar que calia actuar, vam anar a ajudar i mai no vam imaginar que acabaríem creant una xarxa de salvament marítim. Ara, deu anys després, més de 3.500 nens han mort ofegats al mar —un al dia—, el que havia de ser un "mai més" s’ha convertit en un "cada dia". En aquesta dècada ha canviat molt el discurs polític: abans rebíem premis per la nostra tasca, ara multes internacionals. Patim persecucions, difamacions i criminalització quan nosaltres fem el mateix que fèiem el 2015, que és evitar que la gent mori innecessàriament al mar.

El seu vaixell ha estat bloquejat en cinc països i han afrontat processos judicials i fins i tot acusacions de tràfic de persones. Us sentiu perseguits? Cada vegada és més complicat treballar al mar i a terra?

Sí, nosaltres sabem que la solidaritat actualment està molt perseguida i mal vista. Però passar de què et bloquegin administrativament un vaixell a què obertament, sense cap mena de vergonya, demanin enfonsar-lo i ens anomenin negrers, és una cosa que ningú podia imaginar. Quan un decideix encaminar la seva vida al salvament —i jo porto avui més de 35 anys com a professional en aquest àmbit— mai m’hauria imaginat que salvar una vida pogués ser un delicte, que es qüestionés, que necessités un permís o que fins i tot em multessin per això.

Es refereix a les declaracions de Santiago Abascal, que ha arribat a dir que cal confiscar i enfonsar l’Open Arms. S’estan normalitzant aquests atacs tan greus? Com es combat aquest discurs?

S’està normalitzant i crec que necessitem més que mai el suport de la ciutadania. S’ha vist que la societat civil és silenciosa, no fa soroll com l’extrema dreta, però es mou i quan ho fa pot fer història. Ho hem vist a La Vuelta i també en altres esdeveniments en diverses ciutats d’arreu del món. Crec que primer alliberarem Palestina i després Europa de l’extrema dreta.

Salvar vides és el més gran que pot fer un ésser humà per un altre. Voler enfonsar l’Open Arms no és només voler enfonsar un vaixell, és voler enfonsar la nostra pròpia humanitat i solidaritat. No ho podem permetre.

Voler enfonsar l'Open Arms no significa només enfonsar un vaixell, és acabar amb la nostra humanitat i solidaritat

L’objectiu de l’extrema dreta és deshumanitzar. Giren les paraules i canvien les definicions per criminalitzar i perquè la societat no tingui por de dir-nos que som "traficants" o un "vaixell de negrers". Com es pot dir això a les xarxes socials i no en un jutjat? Si fos veritat estaríem tots detinguts.

Relacionat amb aquest tema

Barcelona recupera el projecte 'Districte 11' per reforçar la cooperació amb les ciutats de Palestina

Públic

Heu patit episodis de violència o hostilitat directa per la vostra feina?

Principalment a les xarxes socials, on tenim amenaces de tota mena i en tots els idiomes. La persecució, l’hostilitat i les amenaces són el nostre pa de cada dia. Tot i això, al carrer sentim l’escalf, rebem felicitacions, la gent ens dóna les gràcies constantment pel que fem. I quan viatges et sorprens, perquè he rebut felicitacions fins i tot a aeroports.

També ens han fet algun escarni al vaixell i al meu domicili particular. Suposo que és el preu que es paga, el de la intolerància i l’odi que fomenta el discurs de l’extrema dreta. Això passa quan la tercera força política d’aquest país parla en públic amb aquest llenguatge, utilitzant fake news, amb la mentida, amb l’odi i buscant generar conflicte. La ultradreta ens ha posat al punt de mira i ha donat ales perquè ens amenacin. Sempre estàs exposat al fet que qualsevol descervellat que viu a prop o amb qui coincideixis et pugui fer alguna cosa.

Acaben d’iniciar una operació a Canàries. Per què heu decidit anar-hi i quin és el vostre objectiu?

Tenim un conveni amb el Govern de les Illes Canàries, que està patint la insolidaritat del país d’alguna manera, perquè tenen allà uns 4.000 menors que col·lapsen tot el sistema públic. Nosaltres hem fet campanyes de sensibilització amb el nostre vaixell a moltes comunitats, i per què no fer-ho a Canàries. Vam arribar a un acord amb l’Executiu canari per estar-hi dos mesos fent jornades de portes obertes i accions a les escoles per posar el focus també en aquesta ruta migratòria, que és molt mortífera, fins i tot més que a la Mediterrània central. Tothom sap que Salvament Marítim acudeix a les trucades dels migrants al mar, no com la Guàrdia Costanera italiana, o maltesa, o tunisiana, o les milícies líbies que els deixen a la deriva. Nosaltres no tenim la intenció de substituir Salvament Marítim, però sí de posar el focus en la realitat que es viu a Canàries, que sembla que estan una mica oblidats.

Com valoreu les actuals polítiques migratòries d’Espanya i de la Unió Europea?

Ja coneixem la necropolítica migratòria de la Unió Europea: la inacció deliberada de l’Oficina Internacional de Salvament, el finançament a tercers països amb dubtosa sobirania democràtica perquè vulnerin els drets humans i retinguin, per la força i en contra de la seva voluntat, les persones que intenten fugir. Primer va arribar l’anomenat Acord de la Vergonya amb Turquia, que va suposar 6.000 milions d’euros perquè Erdogan contingués dos milions de persones en exili.

Després van venir les milícies líbies, a les quals fins i tot se’ls va atorgar el fals nom de "guardacostes". Líbia és un país desestructurat, amb tres grups armats que s’apropiaven d’un govern legítim, i amb milícies que, amb embarcacions donades per la UE i Itàlia, es dediquen a piratejar en aigües internacionals. Ataquen les operacions de les ONG, persegueixen pasteres, les aborden i retornen la gent, per la força, a camps de detenció finançats per la Unió Europea. Llocs on es vulneren els drets humans i on, com és sabut i denunciat, es viola, s’esclavitza i es mata. Ara, això mateix s’ha estès a Tunísia, que també rep diners de la Unió Europea per bloquejar, retenir i enviar al desert milers de persones. Hi ha una clara connivència entre els Estats: s’utilitza persones vulnerables per fer negoci amb la Unió Europea, per rebre diners i reconeixement polític. Ara fins i tot veiem Algèria enviant embarcacions cap a les Illes Balears. L’acord amb Algèria serà, amb tota probabilitat, el pròxim que impulsi la UE. Perquè, si no destinem recursos a la cooperació internacional de manera seriosa, si no treballem en origen, si no mirem més enllà del mar i no apostem per estabilitzar països i generar seguretat, la gent seguirà fugint.

Si no apostem per estabilitzar països i generar seguretat, la gent continuarà fugint

A Espanya s’han denunciat devolucions en calent a les fronteres, i a la Mediterrània central també continuen persistint.

Sí, hi ha hagut moltes denúncies al respecte en instàncies internacionals. S’ha assenyalat la Guàrdia Costanera Italiana, Frontex i les milícies líbies. Fins i tot l’exdirector de Frontex està imputat en un cas de devolucions en calent, una pràctica que s’ha convertit en quelcom comú. Hem vist el que va passar a la frontera de Melilla, on van morir 37 persones i no va passar res. Aquest és l’efecte de la deshumanització d’aquestes persones, sembla que hi ha vides que no importen i que no tenen cap dret. Això és el que denunciem constantment.

A aquells que us acusen de crear un "efecte crida", què els diríeu?

Els diria que ja han passat deu anys. Si mirem enrere i ens remuntem al 2015 o 2016, quan estàvem a l’Egeu, ja se’ns va començar a dir que impulsaríem "l’efecte crida". Ara, tothom reconeix que l’èxode massiu d’un milió de sirians que van creuar l’Egeu per arribar a Europa no ho van fer perquè hi havia quatre socorristes a la costa. No sé quants anys han de passar perquè s’adonin que hi ha un efecte que empeny aquestes persones a fugir.

No existeix l’efecte crida. Ningú puja a una pastera sobrecarregada, fràgil, feble, sense recursos, amb tota la seva família, si pogués quedar-se en una regió més segura. No ho fan perquè hi hagi una ONG al mig del mar, a 150 milles de la costa, perquè només necessites metre i mig per ofegar-te. Al Hierro van morir vuit persones estant només a un metre del moll. No calen moltes milles per morir ofegats en aquestes embarcacions.

Darrere de cada persona que fuig hi ha un territori devastat, un conflicte oblidat o una cadena de decisions econòmiques o geopolítiques que posen aquestes persones en un lloc impossible. Han de fugir per manca de seguretat, per manca de mitjans o, fins i tot ara, pels efectes del canvi climàtic. I qualsevol en aquesta situació faria el mateix.

No rescatar també és racisme pur i dur perquè la situació irregular no justifica que deixis morir ningú al mar. El primer és rescatar, no analitzar la seva situació administrativa, així ho estableix el Dret Marítim Internacional, la Llei del Mar i el Conveni de Search and Rescue de les Nacions Unides. Fins i tot la Convenció de Ginebra obliga, en cas de guerra, a rescatar els teus propis enemics i donar-los un tracte digne com a presoners.

No rescatar també és racisme perquè la situació irregular no justifica que deixis morir ningú al mar

Després de tants anys enfrontant tragèdies al mar, com gestioneu el desgast emocional?

No ens hem trobat sols davant de tot això. Si hem arribat fins aquí és perquè hem tingut el suport de milions de persones que creuen que cap vida mereix ser abandonada. També, com més gran és la confrontació, més t’adones que el que estàs fent és el que toca.

Jo tinc la sensació —i quan dic "jo" em refereixo a qualsevol voluntari de l’organització— d’haver fet més del que es podria concebre. Imagina’t qualsevol dels nostres voluntaris en una missió, al mig del mar, a centenars de milles de qualsevol terra. Saps que la meteorologia enfonsarà aquella barca en qüestió d’hores i que, si no haguéssim estat allà, aquelles persones no haurien sobreviscut. Encara que la barca suri, encara que el seu motor funcioni, no tots arriben.

Haver estat allà en aquell moment de la teva vida, en aquell dia, en aquell minut, i haver pogut ajudar, haver pogut salvar aquelles persones i portar-les a terra, això t’omple per a la resta de la vida. Això només ho sap un metge, un cirurgià o algú que treballa a la frontera entre la vida i la mort, que sap que la seva acció pot decidir si algú viu o mor. Però, a diferència de nosaltres, als metges no se’ls qüestiona per salvar vides.

Haver estat allà en aquest moment i salvar aquestes persones t'omple per a la resta de la teva vida

Creu que hi ha una doble vara de mesurar en la política d’acollida, com es veu en la diferència entre refugiats ucraïnesos i migrants africans?

Nosaltres vam evacuar 2.000 ucraïnesos en vols legals i segurs, amb base a Polònia. En vam portar més de 1.000 a Espanya, uns quants a Canadà i centenars a Itàlia, sense cap problema. Europa ha acollit quatre milions i cap país ni partit polític se n’ha escandalitzat. En canvi, recordo que el 2016, quan es parlava de quotes per als refugiats atrapats a Grècia, eren poc més de cent mil i gairebé cap país les va complir.

Hem desembarcat a Espanya dues vegades; per bloquejos d’Itàlia vam traslladar una vegada 300 persones i una altra 59. Hem portat més de 1.000 ucraïnesos i mai hi va haver crítiques. Però sobre aquelles 300 persones, llegeixo constantment que estem "omplint Espanya de delinqüents i musulmans".

Als ultres només els importa la confrontació, l’odi i la criminalització. No els importa la precarietat laboral, que els espanyols treballin 40 hores, l’espera de mesos per a un especialista a la sanitat pública, la mala qualitat educativa, la dificultat per accedir a un habitatge. La veritable problemàtica social del país no els importa, només el que els dicten els grans interessos que polititzen tot.

Open Arms ha realitzat missions d’ajuda a Gaza juntament amb l’ONG World Central Kitchen, fins que Israel va assassinar diversos dels seus cooperants. Com vau viure aquella experiència? Us plantegeu tornar a Gaza ara que la situació està pitjor que mai?

Vam recollir un guant llançat pel ministre d’Exteriors d’Israel a Xipre, que va prometre un corredor humanitari marítim cap a Gaza i va explicar com fer-lo servir: presentar-se al port de Larnaca (Xipre), on les autoritats israelianes revisarien el material i autoritzarien el pas.

Aquell corredor va resultar ser una trampa. No hi havia port de desembarcament, així que vam construir un moll amb runes d’edificis de Gaza i vam aconseguir fer el primer desembarcament amb 2.000 tones de menjar. Quan Israel va veure que continuàvem i estàvem preparant el segon viatge, van bombardejar els cotxes dels nostres companys.

Allà vam entendre que no podíem continuar posant en perill els nostres companys i voluntaris perquè no et pots fiar d’un criminal i un genocida. Vam decidir aturar les operacions perquè el corredor no era segur, Israel podia bombardejar en qualsevol moment al·legant que havia estat un "error".

Ja hem parlat amb l’ambaixador de Palestina a Espanya i estem a la seva disposició per ajudar, quan hi hagi indicis de pau, en la reconstrucció de serveis necessaris. També donem suport a la Flotilla Sumud i a les protestes de la societat civil, però ara mateix hem de vetllar per la seguretat dels nostres companys.

La societat espanyola s’ha mobilitzat amb força en suport a Palestina, fins i tot amb protestes en esdeveniments com La Vuelta. Quina importància creu que tenen aquestes accions en la pressió social i política?

Hi ha moltíssimes mobilitzacions, el que passa és que les tapen. Hi ha hagut manifestacions multitudinàries de centenars de milers de persones en moltes ciutats d’arreu del món, però no són notícia als principals mitjans. En sabem poc, però evidentment a La Vuelta ciclista, que és en directe, poc es pot amagar.

Avui he llegit una frase molt significativa: "El món creu que Gaza està ocupada per Israel. I la veritat és que tot el món està ocupat per Israel, excepte Gaza". És a dir, el control mediàtic internacional el té el discurs sionista perquè Israel és qui controla els principals mitjans.

Ens volen sords, individualitzats i amb por perquè saben que si la societat civil s’organitza, s’acaba La Vuelta ciclista. Si s’organitza a nivell internacional, s’allibera Gaza.

Saben que si la societat civil s'organitza, s'acaba La Vuelta ciclista. Si s'organitza a nivell internacional, s'allibera Gaza

Això passa mentre al Partit Popular li costa acceptar públicament que existeix un genocidi a Gaza i s’alinea amb polítiques migratòries similars a Vox. Com valoreu que un partit amb tants votants vagi en direcció contrària al que denuncien organitzacions humanitàries i gran part de la societat civil?

El Partit Popular ho nega tot, no té discos durs perquè els va trencar a martellades, no sap qui és M. Rajoy i pot assegurar que hi ha armes de destrucció massiva a Gaza. El PP pot dir el que vulgui, però ja ha arribat un punt en què li costa negar el genocidi, perquè és indubtable.

Els polítics segueixen el ritme del que més es comenta al carrer, però s’estan equivocant perquè confonen les xarxes socials amb la gent de peu. I és molt perillós menystenir així la societat civil.

Tot sempre acaba posant-se al seu lloc. Ens va costar moltes vides aconseguir els drets que avui s’estan perdent amb tanta facilitat. Els nostres avantpassats van sacrificar les seves vides per aquests drets que ara estem minimitzant i perdent.