El PP reobre la guerra de la llengua al País Valencià

"Escanyar-la". Així de clar expressava José María Llanos, portaveu de Vox a les Corts valencianes, que pretenia la seua formació respecte a a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Uns dies més tard, a À Punt, la radiotelevisió pública valenciana, que els ultradretans proposaven tancar en el seu programa electoral, es reafirmava en l'expressió: "Escanyar-la".

Vox havia pactat amb Carlos Mazón uns pressupostos en els quals, a més d'aportar pel negacionisme climàtic o la persecució del col·lectiu migrant, quasi desapareixia tot el que fera referència a cultura o promoció del valencià. Mazón, contra les cordes, feia seu part del programa de Vox a canvi d'una mica d'oxigen i uns mesos més en el càrrec.

L'AVL, des de la reforma de 2006, té rang estatutari, per la qual cosa aquestes retallades, que posen en dubte el funcionament normal de l'acadèmia, poden suposar una pèrdua de l'autogovern. Aquest és l'argument que ha portat l'AVL a denunciar els comptes autonòmics davant la justícia.

Nou impuls a l'anticatalanisme

Ara bé, l'ofegament econòmic no és l'única via d'atac que PP i Vox plantegen contra l'AVL, sinó que també s'ha posat en marxa una campanya de deslegitimació i desacreditació de l'ens normatiu des de les institucions governades per la dreta, que no té precedents des del pacte per la llengua de 1998 que va suposar la creació de l'acadèmia.

En aquest sentit, des de la Transició, l'anticatalanisme quasi es podria dir que ha sigut la principal senyal d'identitat de la dreta valenciana, molt diversa i amb interessos contraposats, però que ha trobat en aquest discurs un element de cohesió i un factor de mobilització clau, que ha activat o desactivat segons la conveniència de cada moment.

Així mateix, l'anticatalanisme ha servit com a ariet contra el valencianisme, ja fora polític o cultural. Tota iniciativa en favor de la recuperació o de la reivindicació de la llengua i la cultura autòctones —o de més poder polític, és clar— és automàticament identificada amb el catalanisme i el fantasma d'una annexió a Catalunya i, per consegüent, estigmatitzada com de "dubtosa valencianitat".

L'anticatalanisme ha sigut, així doncs, un dels recursos principals al qual recórrer quan la dreta s'ha vist políticament acorralada. En l'escenari polític sorgit després de la DANA, el manual s'ha aplicat rigorosament. En la primera compareixença de Mazón en les Corts després de la tragèdia, el president va centrar la seua resposta a identificar Joan Baldoví i el grup de Compromís com a partidaris dels "Països Catalans", per exemple.

El PP de Carlos Mazón, impulsat per la competència amb Vox, però també per una deriva pròpia, seguida durant els anys més calents del Procés independentista, va assumir aquest discurs com a oposició als governs progressistes de PSOE, Compromís i Unides Podem a la Generalitat, als quals el PP identificava com a seguidors de les tesis nacionalistes i independentistes catalanes.

Ofec del valencià en l'educació

Així, una de les mesures estrela que es van anunciar —i que s'han posat en marxa— ha afectat l'educació, amb una llei batejada de "llibertat educativa" que es proposava acabar "amb el model català d'immersió lingüística obligatòria" i de "imposició del valencià". No obstant això, els sistemes educatius valencià i català han sigut sempre molt diferents —també durant els governs progressistes— i, de fet, en el valencià sempre ha predominat la llengua castellana.

La llei va ser una de les primeres que va aprovar el Govern de coalició de PP i Vox. La seua principal disposició establia que, en comptes de ser els consells escolars de cada centre els que triaren el pla lingüístic, aquest sorgira d'una votació de les famílies, a les quals se'ls feia triar entre el valencià o el castellà com a llengua base per a l'educació dels seus fills.

La forma en què es plantejava l'elecció suposava, segons expressaven els experts en pedagogia, que si es triava el castellà com a llengua base, els alumnes no tindrien garantit l'accés a un nivell suficient de valencià, cosa que, al contrari, no passava.

El càlcul de Carlos Mazón i el seu conseller d'Educació, José Antonio Rovira, la seua mà dreta i amb qui ha estat vinculat tota la seua carrera política, era que, donada la particular sociolingüística del País Valencià, el castellà seria triat com a llengua base de l'educació per una majoria aclaparadora, i es visibilitzaria així que la promoció de la llengua pròpia obeïa a una imposició.

No va anar així. La consulta es va dur a terme entre febrer i març d'enguany —quan molts centres de la zona afectada per la DANA encara no s'havien recuperat (de fet, nou mesos després, una gran part d'ells encara segueix igual)—, però va suposar una victòria del valencià com a llengua base en tota la regió.

També en algunes comarques tradicionalment castellanoparlants, a pesar que la llei no preveia que aquesta situació poguera ocórrer. Que no era un resultat esperat es demostra ben clarament en el fet que hi ha hagut un bon nombre de centres en els quals els resultats de la consulta no s'han respectat, malgrat els discursos de Mazón i Rovira sobre aquest tema.

Alacant, ciutat castellanoparlant

Una altra de les iniciatives sobre aquest tema afecta precisament la ciutat natal de Mazón i des de la qual ha consolidat la seua carrera política: Alacant. També a canvi d'un pacte de pressupostos amb Vox, el PP ha posat en marxa una iniciativa perquè Alacant siga considerada una ciutat únicament castellanoparlant i el valencià deixe de ser, així, llengua oficial.

Les primeres esquerdes dins del propi PP no s'han fet esperar. De fet, una setmana després d'aprovar la moció a l'Ajuntament d'Alacant, el PP donava suport a una moció de Compromís a la Diputació per desautoritzar la iniciativa.

En un cert sentit, tots aquests moviments i aquesta agenda política duta a terme pel PP en competició amb Vox no suposaven —mes allà de la centralitat discursiva i política que se'ls assignava— una novetat en la política valenciana de les últimes dècades. Entrava, així doncs, dins del que era esperable que fera un govern conservador que havia desallotjat a l'anterior govern progressista de la Generalitat.

Contra el pacte per la llengua 

La novetat que ha saltat en els últims mesos ha sigut la que està afectant directament el pacte per la llengua impulsat el 1998, que va comportar la creació de l'AVL, i que tenia com a base deixar fora de la política les disputes filològiques sobre la naturalesa i l'entitat de la llengua pròpia dels valencians.

Per a les universitats —menys encara per a les valencianes— i per al món científic, no hi ha dubte sobre aquest tema: la llengua pròpia dels valencians és la mateixa que la dels catalans, mallorquins, eivissencs, etc. No obstant això, l'anticatalanisme li ha servit al PP per aconseguir rèdits polítics, negant retòricament aquest fet i exaltant les baixes passions i els prejudicis de segons quins sectors socials valencians.

"Valencià del poble"

L'encarregat de creuar el Rubicó i plantejar novament un atac a la normativització del valencià i no sols a la seua normalització ha sigut Vicente Mompó i el Govern de la Diputació de València que presideix. Mompó és natural d'un poble valencianoparlant de la Ribera del Xúquer, Gavarda, i sol expressar-se en aquesta llengua en el seu dia a dia. Molt més de l'esperable en un polític del PP i de la seua condició. De fet, ha arribat a ser increpat per això en algun míting del PP i instat a "parlar en castellà". 

En una certa manera, Mompó ha intentat cultivar una imatge diferent de la de Mazón, amb un cert perfil "valencianista". Es va posicionar explícitament en favor de l'elecció del valencià com a llengua base en la consulta educativa i ha deixat entreveure que no se sent còmode amb la iniciativa del seu partit per a castellanitzar Alacant —de la qual, no obstant això, culpa a PSOE i Compromís—. Vox, de fet, l'ha arribat a acusar de "catalanisme".

El mateix "catalanisme" que ara Mompó usa com a ariet contra l'oposició. Així, en el seu discurs, Mompó representaria l'aposta pel valencià "del poble" enfront del valencià "catalanizat" que la dreta critica que usen i han imposat els partits i els governs progressistes. No obstant això, la maniobra té un rerefons sociolingüístic preocupant, més enllà del seu ús polític, ja que es posa en qüestió el propi valencià com a llengua estàndard.

Si Mompó apliqués les seues pròpies tesis sobre el valencià al castellà, proposaria que les institucions usaren un "castellà del poble". La Biblioteca de Filologia, que ha inaugurat la Institució Alfons el Magnànim, el servei de publicacions de la Diputació, se centrarà en textos que posen en qüestió la normativa oficial i consolidada del valencià, però no la del castellà.

El primer d'ells, presentat pel mateix Mompó en un acte públic, és obra de l'exprofesor del departament de Filologia Catalana de la Universitat de València i també membre de l'AVL: Abelard Saragossà. En ell, Saragossà critica les regles d'accentuació del valencià, que considera "inasimilables", "elitistes", "essencialistes" i també diu que Pompeu Fabra (el normativizador del català contemporani) les va complicar innecessàriament per allunyar-se de les regles del castellà a causa de la seua "ideologia".

Valéncia contra València amb l'objectiu de Valencia

Però, sens dubte, el cavall de batalla simbòlic d'aquesta pugna és l'accent del topònim oficial de la ciutat de València. En el valencià oficial, el de l'AVL, s'escriu València, amb accent obert. No obstant això, des dels postulats que sostenen que el valencià és una llengua independent del català, es propugna que l'accent ha de ser tancat: Valéncia. La diferència consisteix en la pronunciació de la vocal tònica, segons siga oberta o tancada. Curiosament, tant a Catalunya com al País Valencià es donen les dues realitzacions. La realització amb e tancada és la majoritària a València.

L'AVL considera que en l'estàndard per al valencià el topònim s'ha de representar gràficament València, encara que després es pronuncie amb vocal tancada. Es basa, sobretot, en la tradició escrita valenciana. Així és com Compromís, al comandament de l'alcaldia de la ciutat en 2016, amb Joan Ribó, va oficialitzar el topònim, que fins llavors havia sigut únicament en castellà (sense titlla: València).

En les passades eleccions de 2023 PP i Vox, ara amb majoria en el consistori, van anunciar que tornarien a fer oficial el topònim en castellà. El problema és que la llei determina que per fer un canvi en un topònim oficial en valencià és necessari un informe filològic que acredite la correcció de l'opció triada i que, així mateix, l'AVL aprove aquesta forma. L'acadèmia ja es va pronunciar sobre aquest tema el 2016 —i en totes les seues publicacions, de fet—, i propugna com a forma correcta València, amb accent obert.

Abelard Saragossà, no obstant això, va sorprendre propis i estranys quan va acceptar l'encàrrec de PP i Vox per elaborar l'informe filològic preceptiu. Saragossà s'havia destacat en els últims anys, dins de la filologia valenciana, per teoritzar un model normatiu més particularista, que s'acostara més al valencià col·loquial, però sempre dins d'un límit: el respecte a les normes de l'AVL. Com a exemple, Saragossà, en les seues publicacions, fins ara escrivia València, amb accent greu.

Parlar del valencià per no parlar en valencià

La proposta formal de Saragossà no és, per tant, formalment secessionista, d'elaborar una llengua valenciana separada del català. És a dir, Saragossà no posa en dubte en cap moment que valencià i català són la mateixa llengua. No obstant això, quan Saragossà problematiza la normativització consolidada de la llengua i no posa l'accent en l'expansió del seu ús social, la salut de la llengua en el seu conjunt es pot veure amenaçada. Qui vol usar una llengua, en definitiva, en la qual fins i tot l'accent del topònim de la seua capital és un focus de problemes i de tensió, de si València o Valéncia? En posar en el debat polític el que és un debat filològic, una llengua minoritzada, com ho és el valencià, pateix.

Aquesta és la tesi de Miquel Àngel Pradilla, catedràtic de Sociolingüística de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i membre de la secció filològica del Institut d’Estudis Catalans. Pradilla explica que "sota l'epígraf de la llengua del poble es construeix un discurs trampós que descansa en un relativisme populista profundament desorientat".

De fet, la "llengua del poble" de Pradilla, nascut a Rossell, Baix Maestrat, és molt més pròxima a la parla de Lleida —i no diguem ja a la veïna Tortosa, de la qual podríem dir que no es diferencia en res— que a la de l'àrea metropolitana de València, una variació normal i habitual en totes les llengües del nostre entorn, però que al País Valencià se sol usar com a arma llancívola.

"Castellà del poble"?

Pradilla, en aquest sentit, destaca que "el problema de la llengua no és el seu codi, sinó el seu estatus". Així, "la posició de subordinació del valencià impedeix que puga competir en igualtat de condicions amb una llengua consolidada i perfectament establida com a llengua d'Estat com el castellà". Com a exemplificació, Pradilla ressalta que "el castellà dels valencians és immune a la tensió identitària a la qual se sotmet al valencià".

De fet, a les comarques tradicionalment castellanoparlants del País Valencià, a causa de l'herència lingüística aragonesa i el contacte amb els veïns valencianoparlantes, es parla un castellà que es distancia molt del model estàndard. Fins i tot en els seus topònims oficials. Així,  Gestalgar es Chestalgar; San Antonio es San Antón; Enguera es Engra, o Tuéjar es Tueja. Ni la Generalitat ni la Diputació, no obstant això, tenen previst adaptar el seu model de llengua castellana a aquest "castellà del poble".

Per a Pradilla, el que s'està posant en dubte és la capacitat del valencià de tindre uns àmbits d'ús normalitzats, com qualsevol llengua del seu entorn, que vagen més enllà de l'oralitat i que, per tant, requerisquen d'un model de llengua estàndard: "En contextos de subordinació, a una part important de la població li resulta complicat imaginar una llengua normal, amb uns usos formals consolidats, i, així, aquest espai s'acaba naturalitzant que l'ocupe el castellà".

És a dir, "la col·loquialització del model és un reflex del caràcter domèstic que contemplen per a la llengua: el que pretenen és desvincular el valencià de la causa comuna de la normalitat lingüística de la llengua catalana en tots els seus territoris, i ho fan prometent una nova normalitat que no qüestiona la jerarquia vigent en el conflicte lingüístic actual".

En definitiva, per a Pradilla, "el que fa falta, doncs, no és canviar el model, el que fa falta és crear-li unes condicions d'existència favorables, això és, incardinar-lo en un procés de revitalització lingüística amb cara i ulls". I això passa per una coordinació i un intercanvi fluids entre tots els territoris que parlen la mateixa llengua.

País Valencià, terme proscrit

La mateixa Institució Alfons el Magnànim que ara editarà els llibres de Abelard Saragossà s'ha desvinculat de l'Associació d’Editorials del País Valencià, a la qual pertanyia. La raó és que l'associació que agrupa la gran majoria d'editorials valenciana usa el terme "País Valencià" i no edita en el "valencià del poble".

Això ha provocat la dimissió de l'intel·lectual Gustau Muñoz, de llarga trajectòria, que dirigia la col·lecció de pensament i societat. Muñoz, en una carta oberta, denunciava de manera contundent que la nova deriva de la institució seria "més lamentable i retrògrada" que la que, en època franquista, imprimia Arturo Zabala, qui, almenys, "tenia molt clares aquestes qüestions", en referència al fet que valencià i català són una mateixa llengua.

"País Valencià" és un terme històricament proscrit per la dreta valenciana, ja que estaria associat al catalanisme. El PP ha intentat fins i tot censurar el seu ús en les Corts, inadmetent les iniciatives parlamentàries que l'usaren. No obstant això, el terme "País Valencià" apareix en l'Estatut d'Autonomia.

En definitiva, el PP —en competència amb Vox— sembla decidit a tornar a la Transició i a la Batalla de València, a agitar les baixes passions de l'anticatalanisme per a traure rèdit polític i intentar desviar el focus de la gestió de la DANA. Funcionarà aquesta vegada?