Entrevista a Concepción Fernández Villanueva"El PP i Vox ataquen un periodisme que pot desmentir les seves versions i fer mal als seus objectius"

"La situació és preocupant". Concepción Fernández Villanueva (Madrid, 1951) valora amb aquestes paraules l'augment i la normalització de la violència política que viu Espanya. La catedràtica emèrita de Psicologia Social a la Universitat Complutense de Madrid (UCM) ha estudiat durant anys com es mobilitza l'extrema dreta a través de les xarxes socials i critica que les forces conservadores " legitimin" amb el seu silenci uns atacs cada vegada més habituals. Fernández Villanueva ha dirigit projectes d'investigació sobre la violència en els mitjans de comunicació i ha treballat a l'Institut d'Investigacions Feministes. La professora concedeix una entrevista a aquest mitjà pocs dies després de les agressions sofertes per una diputada a Ceuta i dos militants d'esquerres a Oviedo. I quan es compleix -a més- un mes dels atacs contra diversos periodistes de RTVE violència política està desprotegida en el sistema jurídic", reconeix durant la seva conversa amb Público, una conversa en la qual rebutja l'equidistància i assenyala -per la seva responsabilitat- a PP i Vox.

Els atacs contra periodistes, activistes o polítics d'esquerres s'han intensificat en els últims mesos, especialment després de la crisi humanitària de Ceuta. Això és violència política?

La violència política té una llarga tradició basada en diferents factors. Ceuta em va fer recordar algunes accions de partits d'extrema dreta, com aquell cartell en què Vox deia que els “menes” cobraven “4.700 euros al mes” mentre “la teva àvia” rebia “426” de pensió. La comparativa era falsa, però el cartell va tenir molta influència. Ceuta ha rebut a centenars de menors migrants aquest estiu i tenim partits que porten temps deshumanitzant-los. Aquestes actituds no són innòcues i produeixen violència.

L'exageració és un altre dels elements que ajuda a projectar maldat contra polítics, periodistes i activistes. Aquestes setmanes hem vist a càrrecs públics -de dretes- parlar de "invasió" i això inevitablement produeix por. La mateixa por que generen les suposades violacions i la suposada delinqüència que atribueixen aquests mateixos partits als homes musulmans. Els posicionaments són falsos i estan absolutament distorsionats, però generen un còctel que abans o després acaba explotant. I quan algú surt a desmentir-los, mai aconsegueix el mateix impacte que ha aconseguit prèviament el rumor. Les conseqüències són agressions com les perpetrades contra dos activistes a Oviedo o contra el cotxe d'una diputada a Ceuta.

Santiago Abascal va denunciar recentment un suposat atac durant un míting. La violència política s'exerceix també contra figures de dreta o extrema dreta?

Els grups d'extrema dreta tendeixen a victimitzar-se. Els insults també es dirigeixen de vegades contra ells, sobretot a les xarxes socials; ara bé, no es pot comparar una cosa amb l'altra perquè la justificació que fan els líders de cadascun dels bàndols és completament diferent. Els insults dels polítics de dretes no tenen correlat entre els dirigents d'esquerres. La legitimació que fan d'aquestes violències no és la mateixa.

Borja Sémper prometia fa uns dies acabar amb l'insult quan el PP arribés a la Moncloa, però és precisament el seu partit el que ha popularitzat consignes com el "m'agrada la fruita" per dir "fill de puta" a Pedro Sánchez. Com s'explica aquesta contradicció?

L'explicació és que les dretes no consideren que el “m'agrada la fruita” sigui un insult, sinó que el disfressen de llibertat d'expressió, distorsionen el sentit de les paraules i no volen adonar-se del mal que realment fan. Els votants d'esquerres, quan veuen o reben aquests insults, no sempre aconsegueixen contenir-se, però no és el mateix la violència defensiva que l'ofensiva. I tornem a la principal diferència entre les dues pràctiques: els polítics d'esquerres poques vegades legitimen aquests atacs. Els de dretes, sí que ho fan.

Ana Vázquez (PP), de fet, va treure un flascó de gas pebre aquesta setmana al Congrés. Quin precedent estableixen actituds d'aquest tipus?

El fet d'exhibir una arma que fa mal - ho va fer, en efecte, perquè va haver-hi una dotzena de persones afectades en la Cambra Baixa - i a més amenaça i intimida, per molt que no s'arribés a utilitzar, també és violència política, perquè parlem d'un acte protagonitzat per una representant política durant un acte polític. Ana Vázquez ha pretès legitimar aquesta violència emparant-se en la no responsabilitat i en la mentida. El primer que va dir és que el flascó estava buit i va resultar que era fals.

L'actitud de la diputada popular pot influir en diversos nivells. El que va fer amb el gas pebre incrementa la sensació d'inseguretat i por a Ceuta. Els polítics són referents de conducta, sobretot per a aquelles persones que creuen en les seves ideologies, però la influència en aquest cas serà encara més gran si altres líders i companys trivialitzen amb el que ha passat o ho intenten justificar.

La dreta i l'extrema dreta també han intensificat els seus atacs contra els reporters de RTVE. El periodisme s'ha convertit en un enemic a batre?

Els atacs no es dirigeixen contra tot el periodisme, sinó contra un periodisme que pot desmentir les seves versions i reduir la seva influència, contra un periodisme que qüestiona les fake news i pot fer mal als objectius que persegueixen la dreta i l'extrema dreta.

Quina responsabilitat tenen en la proliferació d'aquesta violència els partits polítics, concretament PP i Vox?

El PP i Vox han legitimat la violència: legitimar significa justificar, no condemnar, significa, en el fons, estar d'acord. Els partits que callen o diuen que els agressors són "xavals joves" i bona gent, com va fer l'alcalde d'Oviedo (Alfredo Canteli, PP) després de l'apunyalament de dos militants de l'Asamblea Moza d'Astúries, estan legitimant aquesta violència. Tot agressor necessita que la seva violència es legitimi d'alguna manera. I si ho fan partits que tenen una àmplia representació parlamentària i una militància forta, la violència no només no cessa, sinó que augmenta. I moltes vegades ni tan sols s'esmenta. La dreta i l'extrema dreta solen disfressar aquesta violència de llibertat d'expressió.

Això és una pràctica comuna a altres països d'Europa, no?

Sí. Això és un tret comú de la dreta internacional que anomena llibertat d'expressió a la violència contra els adversaris. L'animalització, la deshumanització i la ridiculització no són un fenomen actual ni únicament espanyol, parlem de pràctiques que porten anys damunt de la taula. A l'Alemanya nazi es justificaven estratègies d'aquest tipus contra els jueus i els seguidors de Jair Bolsonaro van fer mems d'aquest tipus al Brasil. El mateix passa amb Donald Trump als EUA. Les agressions simbòliques s'han anat recuperant a nivell internacional.

Els influencers s'han convertit també en un actor rellevant en l'expansió d'aquests atacs...

El problema és que els joves li donen molta importància al que diuen els influencers perquè no transmeten un missatge directament polític, sinó que utilitzen un llenguatge més simple i emocional, fàcilment comprensible. Això fa que els missatges tinguin moltíssim més impacte i perill. Els polítics de dretes ho saben i per això inverteixen recursos en unes xarxes socials que tenen molt més abast del que les esquerres creuen. Els influencers juguen un paper ideològicament important perquè no tenen contrapès. Les plataformes crec que estan molt esbiaixades cap a un costat. El llenguatge i els codis no permeten en qualsevol cas fer una crítica política seriosa.

La violència política té algun biaix de gènere, tant a l'hora d'exercir-la com de rebre-la?

Sí. La violència política té un biaix de gènere evident perquè es dirigeix-en una part important- contra les dones i especialment contra les dones feministes. Els grups que l'exerceixen ho fan amb molta misogínia. Les dones que ocupen càrrecs i espais públics són un dels seus blancs més habituals. Ho vam veure amb figures com Irene Montero.

La conclusió és clara: una dona en política possiblement rebi alguna agressió afegida no només per fer política, sinó també pel simple fet de ser dona.

Què es pot fer per frenar aquest tipus de violència? Espanya encara pot fer marxa enrere?

La solució passa per desmuntar totes les bases que justifiquen aquesta violència. El primer, posar límit a les fake news. El segon, identificar les exageracions dels sentiments, els discursos en què es parla de "invasions" o "amenaces". I el tercer, sancionar la violència física i també la simbòlica. El problema és que el sistema legal no està encara preparat per a tot el que exigeixen les violències que es produeixen en xarxes contra periodistes, militants o polítics.