La guerra pel 'No a la guerra': ha arrabassat el PSOE aquesta bandera a l'esquerra alternativa?

No a la guerra. Quatre paraules que connecten Espanya amb el seu passat. Ens remuntem fa més de dues dècades. L'any 2003, en plena invasió d'Iraq. Una operació militar encapçalada pels Estats Units, tot just un dia després de la famosa foto de les Açores. George W. Bush, Tony Blair, José Manuel Durão Barroso i, sí, José María Aznar. Quatre líders europeus segellen en terres portugueses el destí del país del Golf. Una decisió que al president popular li sortirà cara. Mobilitzacions massives s'estenen per tot el país, en el que fins avui es recorda com una de les grans fites de l'antibel·licisme a Espanya. L'estiu passat, els espanyols tornaven als carrers, aquesta vegada contra el genocidi a Gaza. Des del riu fins al mar, Palestina vencerà. Un nou lema posava música a les manifestacions que aconseguien aturar La Vuelta a Madrid, en protesta per la participació de l'equip israelià. Convertint Espanya, una vegada més, en el cor del pacifisme a Europa i al món.

El passat 28 de febrer, fa exactament un mes, els responsables de la guerra a l'Iraq i del genocidi palestí llançaven un atac contra un enemic comú: l'Iran. Un nou cop al tauler internacional que xocava amb l'oposició de l'Executiu espanyol. "La postura del Govern d'Espanya es resumeix en quatre paraules: No a la guerra", traslladava escassos dies després de l'agressió, en una declaració institucional des de La Moncloa, el president del Govern, Pedro Sánchez. Xapes, adhesius, cartells. El No a la guerra ha tornat per quedar-se, convertit en una peça clau del credo —i de l'estratègia electoral— del PSOE. Ho evidenciava la campanya electoral de Castella i Lleó, on els socialistes revertien la tendència a la baixa a Extremadura i Aragó, aglutinant fins a un 91% del vot progressista a costa d'Izquierda Unida i Podemos. Dues formacions de vocació estatal que han abanderat, des de la seva constitució, el discurs antibel·licista a Espanya. La pregunta es fa evident: Està el PSOE fent seu l'esperit pacifista del poble espanyol?

I és que, si alguna cosa recorre les venes de la majoria de la societat espanyola, és un marcat sentiment antibel·licista. En l'últim CIS, el corresponent al mes de març, fins a un 64,3% dels enquestats asseguraven estar "molt preocupats" o "bastant preocupats" pels bombardejos a l'Iran. Una xifra que sobrepassa el 70% si només es pren en consideració els ciutadans amb coneixement sobre la guerra. El creixement de la preocupació respecte al gener, abans que comencessin a escalar les tensions a l'Iran, és sostensible. En el primer mes de l'any, només un 57,2% de la mostra es declarava preocupada. Una dada més: els partits amb els votants més consternats pel conflicte iranià són aquells que van conformar, cap al 2023, el bloc d'investidura, inclosos el PNV i Junts per Catalunya.

Sánchez vs. Trump

"El de Sánchez no és, però, un discurs antibel·licista, sinó més aviat antitrumpista". Parla l'exeurodiputat d'Anticapitalistes Miguel Urbán. La venda d'armament a Israel, l'oferiment d'enviament de tropes a Ucraïna o l'augment exponencial de la inversió en defensa. Per a l'historiador i cofundador de Podemos, les polítiques desplegades pel Partit Socialista són incompatibles amb un veritable discurs pacifista. El que sí que han aconseguit els de Pedro Sánchez, concedeix l'expolític madrileny, és presentar-se com "l'últim guardià del vell ordre liberal". Amb un No a la guerra que és més aviat un Sí a l'estabilitat.

"El PSOE ofereix la seguretat d'un món amb ordre, basat en regles, davant la barbàrie que personifica el trumpisme i que, en el cas de l'Iran, dibuixa a més un panorama de crisi energètica i econòmica", segueix raonant el que va ser eurodiputat. Una dicotomia que es recolza, per Urbán, en el que és el principal actiu de Sánchez: "És un mag del control del relat". I és que, més enllà de l'eslògan, "no hi ha hagut un canvi substancial en les polítiques del Partit Socialista", que, no obstant això, sí que ha aconseguit "descol·locar" als seus oponents polítics. Per l'esquerra i per la dreta. Als primers, disputant-los la que és una de les seves banderes a l'arena internacional. Als segons, presentant-los com el bloc del Sí a la guerra i fent-los, per tant, "coresponsables de la crisi econòmica subjacent".

El que no té tan clar Urbán és que els de Sánchez aconsegueixin traduir aquesta estratègia en vots. "Veurem quant dura, en quins termes i si té algun impacte en els marcs autonòmics", posa en dubte l'exdirigent d'Anticapitalistes, mirant a la propera parada del cicle electoral: Andalusia. En favor dels socialistes podria jugar, planteja l'expolític, el desgast de l'esquerra alternativa, enfangada en els successius governs de coalició. Primer, amb Unidas Podemos; després, amb els partits de Sumar. "L'esquerra no deixa de ser coresponsable de les mesures desplegades pel seu soci en a l'executiu i està, per tant, atrapada en la contradicció entre relat i polítiques reals", explica Urbán, per al qual tampoc ajuda "l'actitud Pepito Grillo".

"Els governs de coalició penalitzen sempre al soci minoritari”, recorda, per la seva banda, Javier Carbonell, director de Future Policy Lab. Un efecte col·lateral que el PSOE aprofundeix "conscientment" presentant com a propis els èxits del seu soci al Consell de Ministres. La idea, desenvolupa Carbonell, és deixar sense espai Sumar, menjant-se els seus marcs. Una estratègia que els resulta especialment fàcil en política exterior, competència exclusiva dels socialistes dins del Govern. Enmig d'un context internacional, amplia l'analista, en què posicionar-se al costat del No a la guerra és una qüestió de "mínims democràtics": "Estem parlant del respecte als drets humans".

Aquí arriba, per Urbán, un dels principals errors de l'esquerra: quedar-se en aquests mínims, en el pla discursiu, i no fer el salt a les polítiques. "L'esquerra necessita construir un moviment del No a la guerra", posa sobre la taula l'historiador. Una marea social, a l'estil del moviment anti-OTAN del 86 o del pacifisme del 2003, però "per a aquest nou moment històric". "Des de l'esquerra solem creure que a través del relat, que sempre beneficia el PSOE, guanyarem posicions polítiques, però el que realment necessitem és regenerar aquesta cultura organitzativa, el germen de la mobilització social", conclou l'expolític.

Construir un present i un futur de pau. Aquesta hauria de ser per a Isa Serra, eurodiputada de Podemos, la prioritat de l'esquerra transformadora. El primer, proposa l'autora d'Esto no es una guerra, és "deixar d'acceptar el marc que la guerra és inevitable". "A Europa es veu clarament un consens de guerra que engloba des de l'extrema dreta fins a la socialdemocràcia", denuncia la política madrilenya, per a la qual és aquí on realment es veu "el que és i el que vota el PSOE". El partit, recorda Serra, que va ficar Espanya a l'OTAN, sota la presidència de Felipe González.

Arrossegar el PSOE cap al 'No a la guerra'

Les esquerres parlamentàries tenen la seva pròpia opinió. Encara que amb matisos, totes rebutgen que el PSOE els hagi arrabassat el relat del No a la guerra. Neguen la major. El que defensen és que, precisament, ha estat el seu pes en la legislatura el que ha condicionat els de Pedro Sánchez, portant-los cap a posicions més escorades a l'esquerra.

Els partits que estan dins del Govern reivindiquen el mateix, però amb més afany. "És una posició del govern, no només ni exclusivament del PSOE", diuen fonts dels Comuns. És la mateixa idea que llança Moviment Sumar, que reivindica la pressió que exerceixen els partits del seu bloc de portes endins del Consejo de Ministros Sumar. Fonts d'aquesta formació valoren positivament els gestos que ha desplegat el president de l'Executiu, sense anar més lluny, pel que fa a l'atac a l'Iran, però insisteixen que, "sense la seva empenta", "els posicionaments no haurien estat tan clars".

Des de fora de la Moncloa les valoracions no són tan amables. El BNG incideix, per exemple, en la falta de "coherència" del PSOE. És, en realitat, una certesa que comparteixen en major o menor grau la pràctica totalitat de les forces d'esquerres. Fins i tot les que valoren que Sánchez hagi anat més lluny que altres líders europeus posen un però. Ho expliquen així els nacionalistes gallecs: "No és coherent aixecar la bandera del No a la guerra i alhora continuar augmentant exponencialment la despesa militar". Posen, a més, altres exemples: Espanya segueix dins de l'OTAN, no trenca l'acord sobre les bases americanes al territori nacional ni denuncia el bloqueig "criminal" dels EUA sobre Cuba.

En la mateixa línia, fonts d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) no accepten que Sánchez "defensi la pau" mentre "manté relacions comercials o estratègiques que contribueixen a vulnerar drets fonamentals". A més, apunten, gran part de la bona acollida del posicionament del PSOE ve donada per la tebior de la seva nèmesi al Congrés, el Partit Popular.

El 'No a la guerra' no és patrimoni de ningú

Izquierda Unida (IU) planteja la discussió en altres termes. El partit que lidera Antonio Maíllo, que va néixer a la calor de les manifestacions OTAN del 86, rebutja que qualsevol No a la guerra sigui patrimoni d'uns o altres. No ho és "de ningú més que de la majoria social del nostre país a la qual IU pertany, de la qual pren exemple i en la qual té ben assentades les seves arrels", condensen fonts de la formació en conversa amb aquest mitjà.

Per IU, que, a Espanya, la confrontació al voltant de l'oposició a les guerres "segueix sense comprendre les mobilitzacions massives per la pau de començaments del segle XXI". En aquest sentit, assenyalen la necessitat que, de nou, s'articuli una majoria social activa que porti als carrers aquests números de rebuig a la guerra que llança el CIS. A la pregunta de si el PSOE està acaparant l'eslògan del No a la guerra, Compromís dona una resposta diferent, però que parteix d'un enfocament semblant al dels de Maíllo. "Aquest no és un tema electoral", resolen. "És un tema de drets humans i sobre el qual està bé que no hi hagi tantes diferències dins dels partits de la part esquerra del tauler".

En el que no hi ha diferències, amb tot, és en el terreny de l'immediat. Totes les fonts consultades per Público exigeixen a la part socialista del Govern que es prengui seriosament la negociació de la congelació dels contractes del lloguer, imprescindible perquè les famílies espanyoles no es vegin encara més condicionades per la crisi desencadenada per la guerra a l'Iran.