Entrevista a Oskar Matute"L'esquerra sense lluita no és altra cosa que un cercle d'intel·lectuals"

Quan parla Oskar Matute (Barakaldo, 1972) al Congrés dels Diputats, la resta presta atenció. En la vida parlamentària, EH Bildu destaca per negociar en silenci, amb discreció. Per això, Matute no fa escarafalls a la tribuna, però sí llança afilades fulles en forma d'arguments sempre en defensa de la classe treballadora i el poble d'Euskal Herria. Amb el pas al costat de Mertxe Aizpurua, que no repeteix en les llistes dels abertzales, Matute es tirarà el grup parlamentari a l'esquena. I tot apunta, enquestes en mà, que serà un grup de diputats més gran que l'actual.

En aquesta entrevista, Matute parla del sistema ferroviari, de la crisi d'habitatge, de la unitat de les esquerres a nivell estatal (també de per què no va participar en la ronda d'actes de Gabriel Rufián) i, per descomptat, de les eleccions que estan a la volta de la cantonada. "D'aquí al 29 toca lluitar", assevera.

Ha complert aquesta legislatura les expectatives d'EH Bildu?

Aquesta legislatura ha fet el que podia fer amb els vímets que tenia. Ha estat una legislatura de resistència. Nosaltres hem estat crítics en més d'una ocasió perquè assenyalem que faltava audàcia; que calia confrontar l'onada reaccionària que s'expandeix per tot el planeta, però que a Espanya també té les seves declinacions amb el PP i Vox d'una manera més decidida i més clara. Ens hauria agradat això. També és cert que l'aritmètica era la que era i que, en moltes ocasions, hem hagut de fer front a una majoria de dretes articulada al voltant de la ultradreta, la dreta extrema i les dretes basca i catalana.

Un dels grans objectius d'EH Bildu en la legislatura era la derogació de la llei mordassa. La proposició de llei la van firmar vostès juntament amb PSOE, Sumar, ERC, PNV i BNG. Per què no ha tirat endavant?

Té un carril anàleg al de la reforma laboral de Yolanda Díaz: recollir una demanda social i popular i posar-hi solució. No val amb agafar el nom, treure-li alguns elements per edulcorar-la i dir que amb això ja has complert. Amb la llei mordassa passava una mica això. Al final, es tractava que els elements que eren fonamentals en el que té a veure amb la coerció cap als moviments socials i cap a la gent se seguien mantenint. I nosaltres el que plantejàvem era que s'aprofités l'oportunitat. És més, en l'anterior legislatura ho dèiem amb summa claredat.

Dèiem: en aquest moment [en l'anterior legislatura] existeix una majoria d'esquerres capaç de complir la seva paraula i donar resposta al que s'havia sol·licitat des dels moviments socials i la ciutadania organitzada. I afegíem: ja veurem si en la següent legislatura, aquesta que ha acabat ara, tenim aquesta majoria d'esquerres. Per desgràcia, no ens equivoquem i no hem tingut aquesta majoria d'esquerres, cosa que ha fet encara més difícil aconseguir una derogació de la llei mordassa en la seva integritat o en aquells elements que es consideraven com lesius: les devolucions en calent, les pilotes de goma i tot aquest tipus d'històries.

Posarem damunt de la taula la derogació de la 'llei mordassa' tan aviat es constitueixin les noves cambres

En qualsevol cas, la voluntat d'EH Bildu segueix sent inequívoca. Nosaltres, quan donem la paraula, procurem i ens obliguem a complir-la. I vam donar la paraula a la societat basca que anàvem a treballar perquè es derogui la llei mordassa, cosa que és una assignatura pendent que anem a posar sobre de la taula tan aviat es constitueixin les noves cambres.

A la gent li pot costar una mica entendre per què no s'aprova una llei que portava la firma, fins i tot, del PSOE o el PNB.

Aquesta llei ha de ser tan clara que no permeti espais d'interpretació diferents perquè, si no, estaríem fent una norma que no tracta a tothom per igual o que no s'aplica de la mateixa manera en tots els llocs. I nosaltres el que dèiem és que la redacció final no cabia a interpretacions posteriors, sinó que havia de ser molt clara per acabar amb tots aquests elements de repressió i de coerció que han sofert els moviments socials i populars durant molt temps i en molts llocs, també a Euskal Herria, que és un dels llocs on més s'aplica la llei mordassa en el que té a veure amb les multes i referent a insults i agressió a l'autoritat.

Per tant, aquesta és la nostra posició. Nosaltres som molt conscients de quina és l'aritmètica, però insistim que la llei no ha de donar cabuda a una interpretació que encara rebaixi més [la redacció inicial]. I aquí és on nosaltres ens mantenim ferms. El que demana la gent és que la llei deixi de criminalitzar i de perseguir la dissidència social organitzada.

Canviaré de tema. Vaig a l'assumpte que ha marcat l'actualitat aquests últims dies. Em refereixo a l'accident d'Urda, en el qual han mort 69 persones i més de 200 han resultat ferides. Abans, al d'Adamuz, van perdre la vida 46 persones. Finalment, Óscar Puente va presentar la seva dimissió encara que el seu grup parlamentari no ho va demanar. Creu que havia d'abandonar el seu càrrec?

Nosaltres vam dir que això era el menys important ara. I remarco aquest "ara". Creiem que tot tipus d'esdeveniments dramàtics i dolorosos com el de l'accident ferroviari d'Urda, i aplicable per a tots els que podem recuperar ara en la nostra memòria —el Yak-42, Angrois, la pròpia DANA...—, entenem que han de tenir una seqüència. La seqüència és important perquè és la que et permet arribar a un bon destí. En els primers dies, el que hi ha és dolor pel que ha passat i el que toca és fer costat a les víctimes, acompanyar-les i intentar no fer-los la vida més difícil del que ja els hagi pogut suposar aquest accident dramàtic.

En segon lloc, toca fer una investigació exhaustiva i rigorosa que vagi al fons per aclarir tot el que hagi pogut succeir. I quan aconsegueixes aclarir-ho i tens tota aquesta informació per no entrar en especulacions -en unes carreres esbojarrades que molts mitjans de comunicació fan de vegades-, és quan toca dirimir quines responsabilitats hi ha. Aquesta és per a nosaltres la seqüència lògica.

La dimissió d'Óscar Puente es podia produir per dues vies. Una, per la seva pròpia decisió. L'altra perquè el president l'hauria cessat. Ell ha decidit dimitir i crec que ho ha fet de manera molt digna. És una sortida de la política molt digna que posa en evidència a altres dirigents que, vivint situacions també dramàtiques, es van cargolar a la butaca o el van utilitzar per no rendir comptes ni donar explicacions. I evidentment estic pensant en Mazón, per exemple. Però, per a nosaltres, no era el prioritari perquè tampoc nosaltres teníem la capacitat de decidir si se n'ha d'anar o no. De totes maneres, ja et dic, per a nosaltres, la seqüència és l'important. És el que et permet analitzar bé i aconseguir que no torni a succeir una tragèdia com aquesta.

Vostès reivindiquen, des de fa temps, més inversió en trens de proximitat i menys en alta velocitat. Cal tenir en compte, això sí, que Espanya inverteix menys en manteniment de les vies d'alta velocitat que França, Itàlia o Alemanya. Els esdeveniments recents sembla que apunten a un replantejament del model ferroviari espanyol. Per quin model aposta EH Bildu?

L'Estat espanyol, durant dècades, s'ha fet de cada quilòmetre inaugurat i de cada cinta que es tallava una mena de fita. Crec que s'ha arribat a sobredimensionar la xarxa ferroviària d'alta velocitat. Espanya és el segon país del món, només darrere de la Xina, amb més quilòmetres d'alta velocitat. Si un mira la dimensió i la població d'Espanya i la compara amb altres —Estats Units, Alemanya, Japó, etc.— s'adona d'aquesta sobredimensió i, sobretot, d'una falta de previsió. Quan un escomet una obra com aquesta ha de tenir clar que la inversió realitzada, que és molt elevada, ha de venir acompanyada d'unes despeses de manteniment que també seran elevats.

L'Estat espanyol, durant dècades, s'ha fet de cada quilòmetre inaugurat i de cada cinta que es tallava una mena de fita

Què va passar a l'Estat espanyol? Des de l'any 2012 fins a l'any 2018 el que es va fer va ser baixar, any a any, la partida destinada al manteniment d'una infraestructura ferroviària com la d'alta velocitat. És veritat que, des de l'any 2019 fins a l'actualitat s'ha intentat revertir aquest descens de la inversió a través dels Pressupostos Generals de l'Estat i les partides del propi Govern per al manteniment. Però nosaltres sempre hem dit, i per això hem estat crítics, que, almenys al nostre país, a Euskal Herria, el 90% dels desplaçaments es fan dins de la pròpia comunitat i que, per tant, aquesta era la manera de transport ferroviari que necessitava una major atenció. I ho veiem diàriament.

Es parla molt de les Rodalies de Catalunya —jo crec que tots ho hem sentit al Congrés moltes vegades—, però és que totes les rodalies estan descuidades. I nosaltres plantegem que cal apostar pel ferrocarril, però no per un únic model basat i ancorat en l'alta velocitat, sinó que podem parlar també d'un tren social, d'usos ferroviaris que treguin trànsit rodat de les carreteres.

Però per a això el tren ha de ser capaç de portar mercaderies, cosa que amb l'alta velocitat i en segons quins traçats no és viable. Crec que aquesta és la clau del debat. Nosaltres, a Euskal Herria, sempre parlem del tren social basc, de la necessitat d'apostar per un tren que vertebri el nostre territori, que ens connecti i que, a més, contribueixi a frenar el canvi climàtic, però amb una certa racionalitat i amb una certa lògica de pensament de mitjà o llarg termini, que és el que mai sol haver-hi quan un es lliura a aquesta carrera esbojarrada per inaugurar quilòmetres i tallar cintes.

Ara deia que hem sentit molt a parlar de Rodalies. És cert. Però, normalment, EH Bildu s'ha diferenciat de la resta, en la política nacional, pel seu estil negociador discret, lluny de grans asseveracions públiques. Fa bon balanç dels resultats?

Està en el nostre ADN. Nosaltres intentem ser gent seriosa. Quan donem la paraula, aquesta paraula es compleix. Som clars amb la nostra ciutadania. És a dir, els diem el que fem i fem el que diem, però creiem que no hem de caure en aquest histrionisme polític que fa que de vegades s'emprengui una carrera disparada per buscar titulars i per acaparar espai en els mitjans de comunicació. No és la tasca d'un partit polític sortir més vegades en els mitjans de comunicació. La nostra tasca és intentar resoldre els problemes de la ciutadania, de la gent, de la classe treballadora i de tots els sectors que tenen dificultats.

No és la tasca d'un partit polític sortir més vegades en els mitjans de comunicació

Aquest és el fonament i per això treballem d'aquesta manera, que entenem que és seriosa, coherent. No estem aquí per instal·lar una marca amb caràcter permanent, sinó que estem per entendre la política com una eina al servei de la ciutadania, al servei del nostre poble. Insisteixo: no per generar un branding o una imatge de marca que es mantingui perquè sí.

Abans que l'accident Urda partís l'actualitat per la meitat, la vivenda copava bona part del debat polític. Vostès van presentar una proposta per impedir que les plataformes de lloguer d'habitatge oferissin pisos turístics il·legals. L'avançament electoral va impedir que se seguís tramitant, però el cert és que ja feia molt temps que era al Congrés. Per què no ha tirat endavant?

La legislatura va caure quan estàvem ja en l'última fase de negociació amb els partits amb els quals volíem comptar per tirar la llei endavant. No volíem portar-la al debat en comissió i de modificació d'esmenes sense tenir els acords. Sempre, és clar, sense menyscabar la possibilitat que hi pugui haver modificacions en el posterior tràmit parlamentari. Ha estat una llàstima, però nosaltres seguirem insistint.

Per desgràcia, l'emergència habitacional —que existeix a Euskal Herria, a l'Estat espanyol i jo diria que en moltíssims altres llocs d'Europa— no desapareixerà. Tant de bo desaparegués i poguéssim parlar d'altres coses. Però és que, ara mateix, la dificultat per accedir a una vivenda digna és el problema número u. Si més no, EH Bildu ho entén i ho veu així. Hi ha molts més també i també importants, però aquest és fonamental perquè no és possible desenvolupar un projecte de vida digna si no tens la capacitat d'allotjar-te o albergar-te en algun lloc.

A nosaltres ens fa una mica de pena que aquest assoliment que havien aconseguit el Sindicat de Llogateres i la societat civil, situant la dificultat d'accés a un habitatge digne adequat en el centre del debat, hagi quedat difuminat, no ja tant per l'accident d'Urda, que evidentment també —i aquí poc podria un retreure a ningú—, sinó, i ho dic així, per un espectacle que s'assemblava a una sèrie de reality o de culebró que la pròpia esquerra ha mantingut a l'Estat espanyol durant un munt de dies, que ha fet que el veritablement rellevant per als mitjans de comunicació no fos l'acampada en Sol, sinó que fos qui anava de dos, de tres, d'un [en la llista electoral]...

Qui pactava amb qui.

Efectivament. Entenc que no hi havia voluntat que això fos així, però aquesta és la realitat. Per fortuna, jo crec que tenim una oportunitat de tornar a fer justícia amb les milions de persones que busquen un habitatge i no el troben perquè no poden pagar-lo. I és la vaga general de l'11 de novembre. Euskal Herria estic convençut que donarà la talla i jo crec que el conjunt del sindicalisme basc prendrà els carrers, pararà el país i situarà l'exigència d'un habitatge digne i adequat per a tots i per a totes en el centre de l'activitat política i de l'exigència als partits polítics.

Euskal Herria donarà la talla en la vaga general del dia 11

No és intranscendent que l'endemà [de la vaga] s'hagin de votar els decrets. Nosaltres l'únic que diem a aquells partits que manifesten dubtes o directament una posició contrària a algun dels decrets —especialment, al que planteja una mesura estructural com és la de la permanència llarga dels contractes— que atenguin al carrer. Al final, nosaltres diem que representem al poble... Doncs jo estic convençut que el poble Euskal Herria s'expressarà de manera molt contundent i molt rotunda el dia abans d'aquesta votació.

I qui diu que defensa Euskadi haurà de defensar el que diu la seva gent perquè Euskadi o Euskal Herria no és només una delimitació geogràfica amb muntanyes i límits amb el mar, és també la seva gent i les seves necessitats i són les nostres possibilitats per fer-los la vida una mica menys difícil.

De fet, aquesta seqüència de dies (l'11 és la vaga, el 12 es voten els decrets i el 13 comença la campanya) és virtuosa per tornar a col·locar introduir la vivenda en el debat. Creu que el Govern de coalició, encapçalat pel PSOE, ha apretat prou a PNV i Junts per tirar endavant mesures en matèria d'habitatge?

Jo crec que podia haver intentat estrènyer més. Torno al que deia en una pregunta anterior. És cert que l'aritmètica electoral dóna el que dóna i també és cert, i s'ha de dir, que el poder econòmic té terminals polítiques al Congrés dels Diputats. I aquestes terminals polítiques també són capaces d'unificar criteri, encara que després diguin que no s'assemblen en res, i de posar les coses difícils a la gent. Aquest és el poder que no es presenta a les eleccions, però que segueix manant i determinant el que es pot i el que no es pot fer.

Aquí ens hauria agradat més valentia, sí, però tampoc volem caure en un discurs que posi al mateix nivell a tots. L'Estat té competències exclusives en el que té a veure amb la Llei d'Arrendaments Urbans, topar preus, zones tensionades, etcètera. Però les competències, per exemple, per a la construcció de nova vivenda, de vivenda pública i l'ús que es doni al sòl les tenen les comunitats autònomes. I si Ayuso va decidir fer-se una gardela, ho va fer ella. No podríem retreure-li res al Govern central. I també les tenen els ajuntaments, que són, en definitiva, els qui posseeixen els sòls on puguem situar o plantejar construir aquests habitatges.

Per tant, jo el que plantejo, i ho dic sempre que tinc oportunitat, és que hem d'entendre d'una vegada per sempre que, en habitatge, entenent d'on venim i on estem, cal fer moltes coses en molts llocs i durant molt de temps. I això significa que tots, inclosos nosaltres [les formacions d'esquerres], haguem de replantejar-nos determinades qüestions.

Per posar un exemple, va haver-hi un temps en el qual, dins de la lògica de l'esquerra, es volia buscar ciutats amables, d'una altura limitada —quatre o cinc altures— que tinguessin moltes zones verdes i espais d'oci i esplai el més amplis possibles. I això està bé. No obstant això, quan tens una emergència habitacional com la que tens, igual t'has de plantejar redensificar allà on és possible, i on no, suposa crear ruscs invivibles.

En habitatge, les esquerres potser hem de plantejar-nos redensificar zones o algun espai de col·laboració públic-privada

De la mateixa manera passa amb la col·laboració [públic-privada]. Nosaltres som ferms defensors de la intervenció pública i que com més vivenda protegida es faci, millor. Tant de bo fos el 99% o el 100%. Però també hem de plantejar que, amb els recursos que té el poder públic, potser no podem anar tan ràpid com hem d'anar. Igual cal plantejar-se també si ha d'haver-hi algun espai de col·laboració públic-privada. Amb això no vull dir que fem una revisió crítica del que pensem. Seguim pensant el mateix, però sabem que tenim un problema i que de somnis sol no es viu. Amb somnis sol, un no té un sostre on acollir-se.

Ha apuntat vostè ja algunes mesures que prendria EH Bildu, però quin seria el full de ruta que plantejarien per solucionar la crisi de l'habitatge?

Nosaltres, a Euskal Herria, tant a la Comunitat Foral de Navarra com a la Comunitat Autònoma Basca, hem plantejat un full de ruta per actuar allà on som, que és el nostre país. Per exemple, plantegem en la Comunitat Autònoma Basca el Pla 30K, que consisteix a construir 30.000 habitatges en un termini d'anys reduït —cinc o sis anys— i tenir-les a la disposició de la gent amb un fort predomini de l'habitatge protegit.

Però hem d'utilitzar les eines legals que existeixen. A Euskadi existeix la Llei del Sòl i Urbanisme de 2006, la Llei d'Habitatge de 2015 i caldrà fer les modificacions [necessàries] a aquestes lleis o noves lleis per poder garantir la capacitat de fer... No només de proclamar que s'ha de fer... Sinó de fer.

En la bateria de mesures necessàries entra l'expropiació d'aquells habitatges que els fons d'inversió mantenen tancades

I en tota aquesta bateria de mesures, juntament amb la construcció, també s'entra la mobilització d'habitatge buit. I es tracta, i això ho diu la llei del 2015, fins i tot d'expropiar aquells habitatges que fons d'inversió mantenen tancats esperant a treure'n una rendibilitat més gran en un futur perquè es poden permetre tenir-los tancats.

Són tantes les coses que es poden fer que probablement podríem desplegar una bateria ingent, però el que cal és determinació i voluntat. I, per descomptat, EH Bildu sí que la té i es compromet a deixar-se la pell per intentar revertir aquesta dolorosa realitat per a centenars i centenars de milers de persones a Euskal Herria.

Passaré ara a parlar d'una cosa a la qual s'ha referit abans. Aquests embolics que hem viscut en l'esquerra estatal. En una entrevista fa aproximadament un any, aquí, a Público, vostè va afirmar que "qualsevol fórmula d'èxit passa per l'articulació de fronts amplis". Quan Gabriel Rufián va llançar la seva proposta, allà pel mes de febrer, es va informar sobre la possibilitat de la celebració d'un acte amb vostè. Però EH Bildu es va apartar de seguida. Per què ho va fer?

Ratifico, ara, cadascuna de les paraules que vaig dir fa un any. Jo crec que qualsevol edifici, qualsevol casa, es construeix des dels fonaments, no des de la teulada. Quan nosaltres parlem que EH Bildu és el front ampli... Bé, ara ja tindré més cura a l'hora d'utilitzar l'expressió perquè ningú m'acusi de res que no pretenc. Parlaré de la unitat popular. EH Bildu és un projecte d'unitat popular. No és un partit a l'ús, és un moviment polític i social que s'articula al voltant de la unitat popular, que es construeix des de la base, des dels fonaments, que fa que les militàncies comparteixin lluites, que els militants d'una i altra organització es trobin i es reconeguin en l'espai i en la trinxera de la lluita per una societat més justa, més lliure, més democràtica, més igualitària o per la pròpia existència d'un país. En el nostre cas, Euskal Herria.

La unitat no s'aconsegueix amb una mirada posada en els mitjans a través d'uns actes amb figures de renom

Això és el que creiem que funciona. Creiem que aquesta és la fórmula d'èxit. És la fórmula que ens ha permès tenir ja quinze anys de marxa i una cohesió fortíssima. Es tracta del treball militant, de no perdre el carrer, de fer que els nostres militants es trobessin en cada reivindicació justa per una Euskal Herria més digna per a tots i per a totes. I jo crec que això sí que és exportable a altres llocs, però no es fa amb una mirada posada en els mitjans a través d'uns actes amb figures de renom. Es fa d'aquesta altra manera, més silenciosa, més callada, probablement més laboriosa i necessitada de més temps.

I el que jo no volia, i l'hi vaig traslladar així a Gabriel Rufián, era —encara que no fos la seva voluntat— veure'm ficat, per la voluntat que sí que poden tenir alguns mitjans de comunicació, en aquesta espècie de construcció d'un relat que pot ser absolutament artificial, Gabriel Rufián posi tota l'estona a EH Bildu en la tessitura d'haver de sortir a desmentir o aclarir que el que nosaltres tenim és una aposta per al nostre país.

Desitgem el millor a les esquerres estatals, però no vull que se m'involucri en projectes que puguin usar-se per debilitar EH Bildu

Els desitgem el millor, i ho dic amb absoluta sinceritat, a les esquerres de l'Estat espanyol, però a Euskal Herria nosaltres tenim una experiència d'èxit, una experiència que cada vegada avala més gent, una experiència que assenyalem com un projecte permanentment inacabat, on no sobra ningú i encara falta gent. Per tant, aquest és el meu objectiu i la meva comesa, i no volia ni vull que se m'involucri en projectes que puguin utilitzar-se per afeblir a EH Bildu perquè EH Bildu és la meva casa.

Entenc, llavors, que en cap moment es va plantejar cap mena de marc de col·laboració electoral. Hi ha l'exemple de Rufián i Montero.

No, i aprofito per a aclarir alguna cosa: nosaltres tampoc els hem demanat, com a organització política i en termes de trobada bilateral, que ells no es presentessin. Nosaltres no ens presentem a l'Estat espanyol i jo crec que la gent entén que EH Bildu és una força d'esquerres sobiranista basca que obeeix a la seva realitat territorial. I ja està. Nosaltres no els hem dit: "Escolta, doncs no us presenteu a Euskadi". Però, de la mateixa manera que no els hem dit això, tampoc enteníem que un escenari que sí que pot ser necessari a l'Estat espanyol, perquè el declivi de les esquerres és continuat i des de fa temps, s'hagi de replicar mimèticament a Euskal Herria. Perquè som una societat probablement ni millor ni pitjor que la societat de l'Estat espanyol, però tenim un context diferent, una realitat diferent i una trajectòria política i vital diferent.

I, més enllà d'aquestes fórmules electorals, creu que les formacions d'esquerres han d'articular un bloc estratègic conjunt al Congrés?

Però és que això ho ha plantejat EH Bildu des de fa anys. De fet, la direcció EH Bildu ha tingut dues rondes de trobades, i probablement sigui l'única formació capaç de fer-ho en l'àmbit de l'esquerra de l'Estat espanyol, amb totes les formacions polítiques d'esquerra.

Fins i tot aquelles que no són al Congrés.

Exacte. I a totes els hem traslladat el mateix que jo ara assenyalaré: que feia falta posar-nos d'acord en un programa de mínims i que aquest programa de mínims, sense necessitat que ens barregem ni que desvirtuem la nostra essència, ens pot portar a un compromís de treball conjunt en les institucions on coincidim. I així ho hem intentat fer al Congrés dels Diputats sempre. Nosaltres estem en aquesta via.

Diem: siguem capaços de respondre al moment històric en el qual estem amb un programa de mínims que, sent cadascun com és i sense haver de renunciar al que vol ser, ens permeti empènyer canvis i polítiques que creiem i estem convençuts que necessita la gent, el nostre poble i la nostra classe treballadora a Euskal Herria i, segurament, igual que la classe treballadora d'Euskal Herria, la classe treballadora de l'Estat espanyol.

Per tant, aquí ens trobaran sempre. No crec que ningú pugui dir ni retreure-li a EH Bildu que hagi fet una negació d'aquesta possibilitat o que no hagi fet fins i tot el que en la seva mà estava perquè això pogués fer-se. Per tant, com dic, ens tindran com a aliats. Jo he repetit diverses vegades al Congrés una frase que, almenys a mi, em serveix per saber on sóc i a qui m'he d'enfrontar. Com deia Daniel Bensaïd: ens hem equivocat moltes vegades i en moltes qüestions, però mai ens hem equivocat ni d'adversari ni d'enemic.

El nostre enemic és la dreta extrema i l'extrema dreta; és Vox i PP, PP i Vox. L'ordre dels factors no altera el feixisme

El nostre enemic és la dreta extrema i l'extrema dreta; és Vox i PP. L'ordre dels factors no altera el feixisme. I aquí és on concentrarem la nostra força. Creiem que això és el que Euskal Herria està entenent i és el que està premiant. Nosaltres estem convençuts que EH Bildu tindrà més força en el pròxim Congrés de la qual ja té. I podem dir, no sé si amb orgull, però sí constatant la realitat, que EH Bildu és l'única força d'esquerres a l'esquerra del Partit Socialista a Euskal Herria que té garantit que tindrà representació en tots els territoris bascos i que tindrà més diputats i més senadors.

Per tant, jo crec que aquí està l'eficàcia. Aquí hi ha el sentit de l'eficàcia quan un confia en algú perquè l'ajudi a posteriori a resoldre els seus problemes. Aquesta és l'aposta que fem. Nosaltres transmetem també un missatge al conjunt de gent d'esquerres de l'Estat espanyol. Es tracta de lluitar, de mirar-nos cap a dins i entendre el nostre ADN. L'esquerra sense lluita no és altra cosa que un cercle d'intel·lectuals. Cap dret s'ha conquerit si no ha estat a través de la lluita. [algú]

Per tant, d'aquí al 29 toca lluitar, toca aixecar-se i, si cau, s'haurà d'aixecar una altra vegada. Perquè encara és possible que aquesta reversió de l'onada reaccionària que va començar a veure's al Brasil i que s'ha vist en les eleccions dels Estats Units, en les midterms, amb la derrota de Trump, i al Brasil amb la victòria de Lula, tingui el 29N una expressió de victòria que faci mossegar la pols a la dreta extrema i l'extrema dreta [espanyoles]. Aquest és el nostre repte d'època i aquesta és la valentia que hem de tenir per sortir a totes. I EH Bildu ho va a fer.

Les enquestes, per descomptat, els donen més diputats. Al PNB, per PNV, menys. Què està canviant a Euskadi?

Fa temps, començàvem a dir una cosa que necessitava ser constatada amb la realitat i amb el pas per les urnes. I era que teníem la impressió, i jo crec que ara tenim la certesa, que la societat basca s'assembla molt més a EH Bildu que a cap altre partit polític. I que, per tant, havia d'arribar el moment en què EH Bildu representés el sentir majoritari de la ciutadania d'Euskal Herria. No l'únic. I no dic que sigui absolutament hegemònic. Encara queda temps per a això, però cap allà anirem. Però aquesta voluntat i aquesta construcció d'una majoria nosaltres no les fem contra ningú.

La societat basca s'assembla molt més a EH Bildu que a cap altre partit

Tu m'esmentaves al PNB. Nosaltres no estem ara mateix en aquesta lliça electoral per pegar-nos amb el PNB. Torno a PNV a Bensaïd. Ara mateix, els nostres adversaris i els nostres enemics són el PP i Vox, perquè són aquells que han declarat de manera taxativa que volen portar-se per davant el nostre autogovern, que volen atacar pilars bàsics de la convivència a Euskal Herria. I, enfront d'això, jo personalment no tinc cap dificultat a entendre que no és dolent que hi hagi més veus basques que defensin l'autogovern al Congrés quan ho vulguin atacar o quan es decideixin a emprendre accions PNV qüestionin la nostra identitat, cultura i manera de ser i estar al món. Per tant, no perdo temps a respondre als hams que Bensaïd plantejar-me per buscar una espècie de confrontació entre aquests dos espais polítics que faci que la gent decanti per una altra paper oeta.

La pregunta que s'està fent la gent de cara al 29N és si estem amb la civilització o amb la barbàrie, si estem amb l'avanç en drets i llibertats o amb la involució als temps foscos del franquisme. Aquesta és la pregunta que la gent es fa i és la pregunta a la qual, amb humilitat —però també amb l'orgull de saber que Euskal Herria Bildu és una força potent— estem intentant donar resposta. I ho fem sense ambivalències, sense discursos que assenyalin que som una espècie de potència neutral. No, EH Bildu és una potència política alineada amb la democràcia, amb la llibertat, amb els drets i enfront del feixisme.

Hi ha una pregunta que tinc molt interès a fer-li. Un dels grans problemes de l'esquerra a Espanya és que no arriba a les zones rurals, on sol obtenir pitjors resultats. No és el seu cas. Com fa EH Bildu per connectar amb aquest tipus de votants?

Tampoc hi ha grans fórmules que jo vagi a revelar. Té a veure amb el coneixement del terreny, del medi i de la gent que hi viu, amb que la gent entengui que no som un laboratori d'idees que vulgui experimentar amb ells com a conillets d'índies, sinó que som un projecte nascut del poble i arrelat al poble. I té a veure també amb una realitat. Euskal Herria, per la seva pròpia dimensió geogràfica i per la seva extensió, evidentment té camp i té ciutat, però no de la mateixa manera que ho pot tenir l'Estat espanyol, amb aquest procés d'Espanya buidada, de la conurbació o la capital-Estat a Madrid.

Si tu abandones el carrer, algú prendrà el carrer i et privarà a tu de fer ús de l'espai públic en defensa de les teves pròpies propostes

Però, sobretot i fonamentalment, més enllà de tot el que he assenyalat, té a veure amb el propi ADN d'EH Bildu, que sempre ha assenyalat que és una força municipalista, que té la seva força en la connexió diària, constant i permanent amb el que passa als nostres pobles, als nostres centres de treball, als centres d'estudi, al carrer. Perquè la clau és no perdre el carrer. Si tu abandones el carrer, algú prendrà el carrer i et privarà a tu de fer aquest ús de l'espai públic en defensa de les teves pròpies propostes. I, sincerament, crec que la societat basca ha estat capaç d'entendre que el carrer no s'abandona mai ni encara que sigui per criticar els teus perquè no estan fent tot el que podrien.

Les enquestes, si no canvia gaire la cosa —evidentment, falta molt temps de campanya electoral—, assenyalen la possibilitat que PP i Vox puguin conformar Govern. S'imagina una Espanya governada per PP i Vox? Els d'Abascal, entre altres coses, han verbalitzat que volen il·legalitzar partits com el seu.

No. No vull imaginar-m'ho, però la realitat m'obliga a plantejar també aquesta hipòtesi, encara que crec que ara no toca plantejar això. Sí que sé que la resposta del poble basc estarà a l'altura. I sí que sé que, si el que volen és carregar-se tot el que som i tot el que hem construït com a societat a Euskal Herria durant dècades, l'únic que faran és fabricar independentistes a dojo. Però, més enllà d'això, jo tinc molt present, i la tenia en altres campanyes també, una frase de Salvador Allende... Hi ha aquella frase que diu que “la història és nostra i la fan els pobles”. Aquí no hi ha res escrit fins al dia 29 i l'enquesta no és llei. Tampoc per a nosaltres. Aquí cal treballar-s'ho, cal barallar-s'ho. Cal, com deia abans, lluitar.

Aquí no hi ha res escrit fins al dia 29 i l'enquesta no és llei

Ens estem jugant molt i probablement nosaltres ho tenim més clar perquè ens ho verbalitzen així. I va des de la il·legalització de la nostra formació política fins a retallar tot el nostre autogovern, atacar la nostra identitat, la nostra cultura, la nostra llengua, atacar la nostra gent retallant les pensions o atacar les dones d'Euskal Herria tornant a plantejar-se els supòsits de la llei de l'avortament, o al col·lectiu LGBTIQ+. Tot això és una amenaça per a Euskal Herria, que no és només el país idíl·lic, verd i amb muntanyes i valls. Euskal Herria també és tota aquesta gent que he assenyalat com a possibles damnificats de les polítiques de dretes. Per descomptat, estem disposats a deixar-nos tot per defensar-los.

Recentment hem vist, i ja vaig acabant l'entrevista, la derrota de Trump en les eleccions de mig mandat dels Estats Units. També com Netanyahu ha perdut la seva majoria o la victòria de Lula sobre Bolsonaro. Adverteix un canvi de pols o, fins i tot, de cicle a nivell internacional?

Hi ha oportunitat. Jo crec que el fet que Netanyahu perdi o no guanyi com ell volia les eleccions està bé, però el que ell ha de fer és anar al Tribunal Penal Internacional i ser jutjat per genocidi. Qualsevol cosa per sota d'això no farà justícia amb el que s'està realitzant a Gaza, que és un genocidi sistemàtic.

Més enllà d'això, i buscant l'ordre global, jo crec que hi ha oportunitats per donar-li la volta a aquesta tendència involucionista, per donar-li la volta a una realitat que ens portava a la destrucció. Perquè un món governat per les forces d'involució és un món finit, que caduca, que s'acaba. No només perquè no qüestionen el canvi climàtic, per exemple, sinó perquè l'acceleren i el sobreacceleren a través del seu turbocapitalisme. I, si això no fos suficient, ens podem recordar de la DANA i d'aquestes temperatures, d'aquesta realitat climàtica cada vegada més difícil de portar. Provoquen guerres, genocidis... Per exemple, la guerra de l'Iran o qualsevol qüestió que els vingui bé per als seus negocis, perquè per a ells les persones no tenim més valor que el de ser o consumidors o productes de consum.

Em rebel·lo contra el fatalisme determinista que la tendència involucionista és inevitable

Davant d'això jo em rebel·lo i crec que, com jo, milions de persones. I tinc l'esperança, potser aquí sóc una mica gramscià perquè crec en l'optimisme de la voluntat, que podem donar-li la volta i que això no és tan difícil com de vegades ens volen pintar. Hi ha una mena de fatalisme determinista que diu que això és inevitable i que el que has de fer és entendre-ho perquè no es podrà fer una altra cosa. Jo em rebel·lo contra això, probablement perquè vinc d'un poble que moltes vegades s'ha rebel·lat contra el que deien que havia de ser. Jo porto amb orgull que Euskal Herria sigui el país de les províncies traïdores per al franquisme. No ho oblido mai.

Li faig l'última pregunta. Potser la més fàcil. Què li demana Oskar Matute a la següent legislatura?

Pensava que anaves a preguntar què li demano a l'Olentzero... El que demano al 29N és que siguem capaços de frenar la barbàrie, la involució i el feixisme. Que siguem capaços de dir-li a aquests que volen gestionar les nostres vides per engreixar els seus beneficis que no passaran. I jo estic convençut que, a Euskal Herria, no passaran.