Entrevista a Dolors Marín"Les dones internacionalistes que van venir a la Guerra Civil no són turistes de la revolució, s'impliquen en el que està passant"

13 són les dones protagonistes del llibre Dones de foc. Internacionalistes a Catalunya (1936-1939) que publica Angle Editorial, en què la historiadora Dolors Marín (1957), experta en història dels moviments socials europeus contemporanis, explica les seves biografies. Són d'orígens i classes socials diferents totes amb un punt en comú, van participar de la lluita antifeixista durant la Guerra Civil espanyola. Un llibre que posa al centre les qui han viscut als marges de la història, desconegudes i inexplicades.

Per què aquestes 13 dones?

Estan totalment invisibilitzades per la història. Va ser complicat escollir perquè en un primer moment vaig decidir fer l'Emma Goldman, que ja l'havia investigat fa anys i volia saber quins havien estat els seus tres viatges a l'Estat espanyol. Una altra de les primeres que vaig pensar fer va ser la Mary Low, perquè era una dona molt jove que va arribar amb el seu company i que fa uns discursos magnífics i treballa a la ràdio del POUM. Aquestes dues vaig tenir molt clar que les volia fer, però se n'han quedat moltíssimes al calaix, algunes apareixen una mica marginalment en aquestes biografies. Tinc clar que seguiré investigant sobre elles.

Quina història li ha sorprès més descobrir?

La història que més m'ha sorprès és la de les dones més anònimes. La dona del Carl Einstein, per exemple, la Lyda Guévrékian Einstein. És una dona de qui no he pogut ni trobar fotografies. Era una dona milionària, rica, d'origen armeni, exiliada a França i abans a Viena i decideix deixar-ho tot, una vida de luxe, de bohèmia també, perquè són gent intel·lectualment molt forts, per venir a ajudar a la revolució en la mesura que ella sabia que eren les cures. Va fer d'infermera voluntària en un hospital de sang de Gràcia i va ajudar a traduir, perquè parlava sis idiomes. És la que més m'ha impactat, perquè després el seu marit, igual que el Walter Benjamin, se suïcida a França amenaçat pel nazisme, i ella quedarà terriblement sola i la seva vida canviarà molt després de la guerra d'Espanya.

El llibre uneix històries d'orígens diferents i classes socials diferents. Tenen totes elles alguna cosa en comú?

És bonic veure com la franja d'edat d'aquestes dones va dels vint als setanta. Tenim dones que van al front, altres que fan el que saben fer, algunes són molt riques, altres benestants, i altres que viuen del seu treball. Però el que tenen totes en comú, és que tenen una vida anterior, un passat molt vinculat a oficis consolidats i importants, algunes universitàries, altres més proletàries, i que les seves vides mai tornaran a ser el que eren. La Mika Feldman, la capitana de centúria al front de guerra, abans era dentista; la Mary Low era traductora de llatí i grec i especialista en el mon clàssic; la Lyda era modista d'alta costura i fa coses per les vanguàrdies artístiques a París.

Totes aquestes dones tenen en comú que les seves vides mai tornaran a ser el que eren

Les úniques que faran el mateix ofici seran les tres fotògrafes que arriben a Catalunya que són la Margaret Michaelis, la Gerda Taro, qui va fer les famoses fotos de la platja del Somorrostro, i Kati Horna. Totes tres són dones que ja han organitzat els seus propis estudis de fotografia i que viuen de la seva feina i que s'impliquen amb la revolució. Quan marxin de l'Estat espanyol, en el cas de la Michaelis i en el cas de la Kati, continuaran fent fotografia. Després de la guerra algunes no podran fer mai més el seu ofici. Algunes s'empobriran, com és el cas de la Nancy Cunard que compromet tota la seva fortuna amb l'edició de llibres i propaganda revolucionària i convocarà un supercongrés d'escriptors per la causa i morirà arruïnada en perdre tot el que tenia a la guerra d'Espanya.

Què hem d'aprendre de totes elles?

Doncs la valentia de lluitar per allò que una creu. Elles pensaven que aquesta guerra de l'Estat espanyol era el preludi de la Segona Guerra Mundial i que el perill dels feixismes i els nazismes era quelcom contra el que elles havien de lluitar com fos, fins i tot, arriscant la seva vida, com la Gerda Taro que va morir a la nostra Guerra Civil, i moltes altres milicianes, dones que la seva vida mai més serà el que havia estat abans.

Pensaven que havien de lluitar com fos contra el perill dels feixismes

Ha estat fàcil seguir-los el rastre? Van deixar documentació?

Algunes van deixar el seu testimoni perquè sabien que el que havien viscut era irrepetible a la història del món. A més, eren testimonis novedosos en aquella època. Tenim cartes de totes elles, articles, escrits. Van deixar pistes perquè anys després altres dones com jo puguem recuperar les seves petjades.

Tenia algun altre objectiu a part de fer-les visibles?

Sobretot fer-les visibles, però també explicar la relació que s'estableix entre elles i el territori català, perquè totes entren a Catalunya a partir de la frontera de Portbou. Per anar al front d'Aragó, a Madrid, o per anar a València que serà la capital de la república, totes elles hauran d'entrar per Portbou, d'allà anar cap a Barcelona i a partir d'aquí irradiar a tot el territori català. He buscat la relació de totes elles amb els edificis de Barcelona: les seus sindicals, els llocs on treballen, els llocs de les seves revistes, per exemple, i també on viuen. La Lyda vivia al carrer Verdi de Gràcia.

He intentat vincular-les al territori i entre elles. Fan viatges com ara una visita molt bonica a les Caves Codorniu on coincideixen diverses d'elles, l'Emma Goldman, Anita Garfunkel i el seu company, i la Michaelis que era qui feia les fotos. És interessant veure com totes elles es van creuant també arreu del territori català. Em semblava bé recalcar que aquestes dones internacionalistes no són turistes de la revolució, en absolut, sinó gent que s'implica directament en tot allò que està passant. Són observadores privilegiades d'un canvi importantíssim que s'està donant al món i ho volen copsar i ho volen transmetre.

Quins recursos tenim, a part del seu llibre, per conèixer-les?

En el cas de les fotògrafes tenim exposicions internacionals, catàlegs, perquè, per sort, fora d'aquí van ser molt reconegudes. És importantíssim saber, per exemple, la transcendència de la Kati Horna a Mèxic que va aconseguir fer un grup de dones amb la pintora catalana Remedios Varo, gran amiga de la Mary Low, i Leonora Carrington que se'ls hi deia les tres magues del surrealisme a Mèxic. Fan pintura, i una impremta de creació artística importantíssima. En ser conegudes fora, és coneguda a l'Estat espanyol malgrat que havia publicat les seves fotografies a Mujeres Libres. En general, tenim pocs recursos encara, aquest és un llibre de llibres perquè a la bibliografia poso tot el que elles han publicat perquè si a algú més li interessa pot recórrer a aquestes memòries que estan publicades.

Com vol que les recordem?

Són dones referents per a mi i espero que per a les meves netes també. Espero que elles puguin veure com aquestes dones tan fortes van posar allò que tenien que era el seu cos en una revolució, i també la seva força intel·lectual ja sigui a través de les seves memòries i articles o en el cas de les fotògrafes de fer fotografies per plasmar el moment.

Són dones fortes que van posar allò que tenien en una revolució

Com podem ajudar a la història i la memòria de les dones a la guerra i la postguerra?

Hem de parlar amb les nostres àvies, tietes, totes les que van conèixer la guerra. Jo quan em vaig començar a interessar pels rastres i rostres del passat, parlava molt amb les meves tietes perquè van salvar una imatge important de tot allò que havia passat. Els meus primers llibres em van venir de l'ambient familiar i eren llibres de la Guerra Civil, de literatura catalana de dones ignorades en aquell moment, perquè jo vaig néixer durant el franquisme i la transició. Gràcies a les tietes i al testimoni de la meva àvia vam poder reconstruir tota una història familiar que, com a tot Catalunya, era una història d'exilis, d'empresonaments, de fronts de guerra, de partits i sindicats que durant el franquisme estaven prohibits.

Hem oblidat la valentia, decisió i antitotalitarisme que tenien les dones i homes de la generació dels nostres avis

Ara fa poc, en un curs, una noia em va explicar que havia descobert un cop havia mort la seva àvia que havia estat miliciana. Li havien trobat un carnet de conduir, quan elles ni sabien que conduïa, i fotografies d'ella vestida de miliciana. Això ens explica la terrible repressió que va comportar els primers anys del franquisme la por d'explicar que havien estat dones terriblement lliures i independents. Tenim un país que ha oblidat la valentia, decisió i antitotalitarisme que tenien les dones i homes de la generació dels nostres avis i besavis.