Les claus que expliquen el creixement d'Aliança Catalana a les comarques de l'Eix Transversal

Les darreres enquestes han enlairat les expectatives d'Aliança Catalana. Si al novembre, el Baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) situava al partit d'extrema dreta al llindar dels 20 diputats i en pugna en Junts per la tercera plaça, aquesta setmana el Sondeig d'Opinió Política de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) li dona una intenció de vot superior a la de la formació de Carles Puigdemont.   

L'ascens és de tal magnitud que l'estudi del CEO, fins i tot, posa Aliança com a primera força en intenció directa de vot a les demarcacions de Lleida i Girona. Més enllà de si aquest escenari acaba materialitzant-se a les urnes, el fenomen obliga a mirar cap a l'interior del país per entendre per què el projecte liderat per Sílvia Orriols aconsegueix connectar amb els territoris que, en part, ressegueixen l'autovia Eix Transversal -també conegut com a eix del porc, per la preponderància de les explotacions ramaderes- mentre que a l'àrea metropolitana de Barcelona no té, ni de bon tros, les mateixes perspectives electorals.

L'explicació no és nova, però sí cada vegada més evident. Girona està plena de comarques amb una forta tradició convergent, on el vot a l'antiga CDC —i posteriorment a Junts— havia funcionat durant dècades com a expressió política d'un catalanisme conservador, arrelat al territori i desconfiat de la centralitat barcelonina. El debilitament de Junts, la crisi del projecte independentista i la sensació de desatenció per part de la Generalitat i l'Estat han deixat un espai polític obert que Aliança Catalana intenta ocupar. A Lleida, el cansament del món agrari i l'augment de la població migrada també han donat espai a l'extremisme independentista.

Aquest malestar territorial es manifesta especialment a l'eix que va de Girona a Lleida, travessant Osona, el Bages, la Segarra o la Noguera. Són zones amb una forta presència del món agrari i ramader, especialment del sector porcí, que en els darrers anys ha acumulat greuges i un cansament generalitzat relacionat amb les regulacions ambientals percebudes en certs sectors com a imposades, la crisi de preus i una sensació general que les polítiques verdes es decideixen lluny del territori i sense tenir en compte la seva realitat productiva i econòmica.

Malestar del sector primari  

"El rebuig al pacte verd europeu, al Mercosur i a tot el que s'associa a regulacions ambientals que afecten els pagesos és un argument que connecta molt amb aquestes comarques", explica a Públic el periodista Xavier Rius Sant, expert en l'extrema dreta i coneixedor de l'organització interna d'Aliança Catalana. És aquí on hi ha una de les claus del seu creixement. El partit ha sabut llegir el malestar del sector primari i convertir-lo en l'eix del seu discurs polític, un espai que alhora ni el PP ni Vox han estat capaços de capitalitzar amb claredat, explica.

A diferència de Vox, a qui l'espanyolisme dona menys opcions en territoris amb una identitat catalana forta, Aliança combina aquest discurs econòmic i agrari amb un relat de protecció a una identitat catalana -que entén d'una manera molt limitada i etnicista-, cosa que té especial rellevància a les comarques gironines. A més, el partit juga amb el grau d'identificació que pot generar la seva líder: "Sílvia Orriols és filla de pagesos. És de les nostres, això és el que volen transmetre", resumeix Rius. 

Aquesta proximitat simbòlica, a més, funciona especialment en comarques on la immigració -sobretot d'origen marroquí- és visible i es concentra en municipis mitjans com Vic, Manresa, Figueres, Salt o Banyoles. Paradoxalment, els treballadors i temporers que sostenen el sistema agrari són d'origen estranger, però són contradiccions que sovint no perjudiquen l'extrema dreta.

Precisament el factor migratori és un altre element central. Aliança Catalana construeix el seu relat a partir de la seguretat i una suposada competència pels recursos públics, que troba ressò en municipis on la transformació demogràfica ha estat ràpida i poc acompanyada de polítiques públiques d'integració sòlides, a més de les dificultats materials del sector primari.

Limitacions orgàniques  

Ara bé, el creixement demoscòpic del partit contrasta amb les seves limitacions orgàniques. Rius Sant subratlla que Aliança Catalana és un projecte fortament personalista, amb una estructura interna feble i molt centralitzada en la figura d'Orriols. "Ho decideix tot ella", afirma, tot detallant que el partit no compta ni amb vicepresidència ni amb una secretaria general clara, i que moltes decisions es prenen de manera gairebé informal.

"Ho decideix tot Sílvia Orriols", apunta el periodista Xavier Rius Sant sobre Aliança Catalana

Aquest dèficit organitzatiu pot convertir-se en un problema greu de cara a les municipals. A Catalunya hi ha gairebé mil municipis, i presentar llistes competitives exigeix recursos humans, temps i una estructura que el partit, ara com ara, no té. "Una cosa és fer 40 o 50 llistes, i una altra molt diferent és intentar-ne fer 150", adverteix el periodista, que recorda els problemes que ja van patir altres formacions de l'extrema dreta, com Plataforma per Catalunya (PxC) o Vox.

Aquests dèficits estructurals li poden comportar dificultats en el moment de trobar candidats i gestionar els seus representats. La continuïtat de Josep Anglada a Vic "els traurà regidors, segur", apunta Rius. Fundador de PxC, actualment és regidor a la ciutat del partit d'extrema dreta Som Indentitaris. I les desavinences internes a Manresa poden fer que no presentin llista, explica el periodista.

Malgrat tot, les condicions polítiques per a la seva irrupció existeixen. A Lleida, per exemple, el vot a Aliança Catalana té més a veure amb el món agrari que no pas amb el conflicte nacional. A Girona, en canvi, el factor independentista encara pesa més, i el paper de Junts i de Carles Puigdemont pot ser determinant per limitar o no l'ascens d'Orriols. "Dependrà molt del que passi amb Puigdemont", apunta Rius Sant, en referència a la seva possible tornada.

En definitiva, l'auge d'Aliança Catalana a Lleida i Girona no s'explica només per l'agenda d'extrema dreta o pel discurs identitari, sinó per una combinació de factors que poden capitalitzar, com són la crisi del model productiu agrari, el buit polític deixat per antics partits que han estat hegemònics o la sensació de cert abandonament institucional.