El PEN Català, 100 anys defensant la llibertat d'expressió

En un sopar a l'Hotel Ritz de Barcelona el 19 d'abril del 1922, el poeta Josep Maria López-Picó, el poeta i traductor, Josep Maria Millàs-Raurell, i el filòsof Joan Crexells, entre altres van decidir fundar el PEN Català seguint la crida del PEN internacional acabat de constituir, i organitzat per una estructura que s'arrela en llengües, cultures i ciutat, i no pas en estats nacionals.

El PEN Català va néixer amb l'objectiu de donar a conèixer la llengua i la cultura catalanes arreu del món, i alhora dialogar amb les cultures i literatures més significatives d’arreu.

D'aquell sopar ja en fa 100 anys, i és per això que el PEN Català ho celebra amb un seguit d'activitats i amb la mostra PEN Català. 100 anys protegint la llengua i la llibertat d'expressió que es pot visitar al Palau Robert fins al 20 de novembre. L’exposició, comissariada per Manuel Guerrero Brullet i documentada per Helena Pol Salvà, repassa la història i els protagonistes de l'entitat posant un èmfasi especial en les fites, les publicacions i les col·laboracions més destacades.

Dividit per àmbits temàtics filats per una exhaustiva cronologia farcida d'imatges i documents, el muntatge transmet com la història del PEN Català està marcada per l'exili, la resistència i la reconstrucció cultural col·lectiva, de solidaritat i de lluita per la llengua i per la llibertat d'expressió a Catalunya i als Països Catalans.

S'hi recullen fets més coneguts com la fugida d'un grup d'escriptors i intel·lectuals catalans el gener del 1939 cap a França en un bibliobús i camions de la Generalitat de Catalunya, entre ells Pompeu Fabra, president del PEN Català i tots els membres de la junta (Armand Obiols, Josep Pous i Pagès, Carles Riba, Francesc Trabal, Alfons Maseras, Cèsar August Jordana, Mercè Rodoreda i Lluís Montanyà).

El PEN Internacional no ha deixat de condemnar la censura i els atacs a la llibertat d'expressió dels règims totalitaris

I d'altres episodis menys populars, però igualment transcendents com la participació de J.V. Foix, com a representant del PEN Català al Congrés de Dubrovnik el 1933, on el PEN es va manifestar contra el nazisme per primera vegada. Des d'aleshores el PEN Internacional no ha deixat de condemnar la censura i els atacs a la llibertat d'expressió dels règims totalitaris i de defensar els escriptors perseguits o empresonats.

De la clandestinitat a una certa normalitat institucional

Seguint amb la cronologia que empeny la mostra PEN Català. 100 anys protegint la llengua i la llibertat d'expressió, després de la Guerra Civil, Carles Riba va ser-ne el president fins a la seva mort, el va substituir Josep Carner, i cap als seixanta el PEN Català es va començar a reorganitzar a Catalunya en la clandestinitat. Amb Franco mort, el PEN Català va començar a fer activitats públiques després de molts anys d'exili i clandestinitat. Però no va ser fins a l'any 1983 que el PEN Català aconsegueix una certa normalitat institucional, quan l'aleshores conseller de Cultura, Max Cahner, signa un conveni amb l'Ateneu Barcelonès pel qual el PEN Català hi torni a tenir la seva seu.

L'exposició es tanca amb un vídeo realitzat per Eva Vilamala i Ariadna Relea amb entrevistes a deu persones representatives de l'entitat que parlen d'aspectes diversos de la història del PEN Català com Joan Rendé, Àlex Broch, Lluïsa Julià, Simona Škrabec o Helena Pol Salvà. Recorrer aquesta mostra és una molt bona oportunitat per conèixer a totes les persones que han format part del PEN Català i la seva lluita per defensar la llengua i cultura catalanes.

Per cert, l'acrònim PEN, es referia a poetes (Poets), assagistes i editors (Essayists, Editors) i novel·listes (Novelists). Però podia ser-ne membre qualsevol que hagués escrit un llibre, editat llibres, revistes o diaris, i que defensés la llibertat d'expressió, la lliure circulació de les idees i una literatura sense fronteres.

El PEN va ser el primer club en què dones i homes podien parlar lliurement de literatura

La idea de fundar aquest club va ser de l'escriptora i advocada, Catherine Amy Dawson Scott. Ho va aconseguir l’octubre del 1921, i el PEN va ser el primer club en què dones i homes podien parlar lliurement de literatura, convidar escriptors i intercanviar experiències literàries i intel·lectuals. Després de Londres, va arribar el PEN Francès, i tot seguit el de Barcelona, el tercer en crear-se arreu del món i que conserva intacta la seva raó de ser. Perquè com destaca el primer punt de la Carta Fundacional del PEN redactada el 1927: "La literatura, encara que al principi sigui nacional, no té fronteres, i hauria de continuar sent una divisa comuna entre les nacions malgrat les convulsions polítiques o internacionals".