La precarietat va a més (i ho diu l’ONU)

Durant dècades, el progrés social a bona part del món s’ha sostingut sobre una premissa bàsica: que cada generació viuria i treballaria en condicions millors que l’anterior. Avui, aquesta promesa s’esquerda. No ho dic jo ni el Sindicat de Treballadors; ho adverteix l’Organització Internacional del Treball (OIT), l’agència de les Nacions Unides especialitzada en el món laboral, en el seu darrer informe sobre tendències socials i d’ocupació. El diagnòstic és inquietant: les condicions laborals s’estanquen, els salaris reals no es recuperen, el treball precari creix i el futur immediat no convida a l’optimisme.

Que sigui la mateixa ONU qui encengui aquesta alarma ens hauria de fer reaccionar amb urgència. Un dels missatges més perversos que es repeteixen en el debat públic és que, mentre no augmenti l’atur, tot va raonablement bé. L’informe de l’OIT desmunta aquesta fal·làcia amb claredat: els mercats laborals poden ser estables en termes d’ocupació i, tot i així, profundament insans. No estem davant d’una destrucció massiva de llocs de treball, però sí davant d’un deteriorament progressiu de la seva qualitat. Augmenta l’ocupació informal, el treball sense drets, sense protecció social i sense seguretat. El 2026, més de 2.100 milions de persones podrien estar treballant en l’economia informal al món. Això no és una anomalia: és un model que es consolida. Per a la classe treballadora, això es tradueix en una incertesa permanent, salaris baixos, dificultat per planificar un projecte de vida i una major vulnerabilitat davant de qualsevol crisi econòmica.

Una altra dada clau de l’informe és l’estancament dels salaris reals. A escala mundial, el poder adquisitiu de les persones que viuen del seu treball no s’ha recuperat del cop inflacionari posterior a la pandèmia i a la guerra d’Ucraïna. Es treballa més, es produeix més, però es viu pitjor. La participació de les rendes del treball en la riquesa global continua per sota dels nivells previs a la pandèmia. Dit de manera senzilla: una part cada cop més gran de la riquesa es concentra en menys mans, mentre la majoria veu com el seu esforç no es tradueix en una millora real de les seves condicions de vida. Això no és una casualitat ni una fatalitat econòmica. És el resultat de decisions polítiques que debiliten la negociació col·lectiva, precaritzen l’ocupació i prioritzen el benefici a curt termini per sobre del benestar social.

Especialment preocupant és l’advertiment sobre l’impacte de la intel·ligència artificial en l’ocupació juvenil. Per primera vegada, l’OIT assenyala que els joves amb un nivell educatiu més alt podrien trobar més dificultats per accedir al mercat laboral a causa de l’automatització. Se’ns va prometre que la formació i la qualificació eren la clau del futur. Avui, fins i tot aquest camí s’omple d’obstacles. Si la revolució tecnològica no es governa amb criteris socials, correm el risc de crear una generació altament formada però condemnada a la precarietat o a l’atur.

L’informe conclou amb una idea que des del sindicalisme coneixem bé: el món no està aconseguint reduir els dèficits de treball digne. I el que és encara més greu, s’anticipa un augment de l’ocupació de mala qualitat després de dècades d’avenços. Quan els drets laborals retrocedeixen, no estem davant d’un simple ajust del mercat: estem davant d’un retrocés democràtic. El treball digne no és només una qüestió econòmica, és un pilar de la cohesió social i de la igualtat.

Res del que avui gaudim —jornada laboral, salari mínim, vacances, protecció social— no va ser un regal, sinó fruit de la lluita col·lectiva. Per això, quan fins i tot l’ONU reconeix que el progrés laboral s’ha aturat, el missatge és clar: si no defensem els nostres drets, els perdrem. Des del Sindicat de Treballadors ho diem sense ambigüitats: és el moment de reforçar l’organització sindical, exigir polítiques públiques valentes i situar el treball digne al centre del model econòmic. El futur del treball no pot construir-se sobre la precarietat, la desigualtat i la por. La història ens ha ensenyat que els drets no avancen sols. Avancen quan es lluiten. I avui, més que mai, toca continuar lluitant.