El pla que Trump té per a tu

Coneixem el pla de Netanyahu pels palestins: que morin o que marxin. Coneixem el pla de Trump pels palestins: “Bibi, you’d have our full backing to do what you would have to do”.

Aquest anunci del ple suport dels EEUU al que Netanyahu decideixi fer va ser el més rellevant del que es va dir durant la presentació de la simulació d’oferiment de pau que va tenir lloc a Washington el passat 29 de setembre.

El govern israelià ha declarat en reiterades ocasions que farà impossible la solució dels dos Estats, avalada per la comunitat internacional. A fe que, sobre el terreny, porta molts anys treballant per impedir-ho. Es nega també la via d’un sol Estat democràtic per a tothom. Essent així les coses, resulta clar: la mort, la diàspora, o la subsidiarietat permanent, mentre s’esborra de la Palestina històrica tot rastre de les gents que l’habiten i de la seva cultura, que d’això també va la destrucció sistemàtica i total de la Franja de Gaza.

El tret principal del projecte israelià és el seu caràcter colonial. Era clar abans, i ha adquirit un diàfan descarnament en l’explicació dels plans post-genocidi per part de diversos ministres israelians. Un resort turístic sobre les ossades de centenars de milers de persones —vae victis!—i una administració colonial tutelada per Trump i Netanyahu a través del patètic titella de Tony Blair.

La història, ben llegida, ens alliçona sobre les conseqüències del brutal tracte que dispensa el colonitzador al colonitzat. En primer terme pels pobles colonitzats. Però les pràctiques repressives emprades contra els pobles colonitzats tenen tendència a acabar aplicades sobre les poblacions de la metròpolis, com Hannah Arendt i Aimé Césaire ens van advertir a mitjan del segle XX.

Basta definir una amenaça exterior i un enemic interior. La nació en perill com a crida i, qui no acudeixi, traïdor. La llengua s’empra com a arma, deshumanitzant la persona migrant i atiant l’odi. Es parla d’invasió d’homes en edat militar, se’ls acusa de portar drogues, crim, violacions. They’re eating the dogs, they’re eating the cats. A continuació s’associa l’adversari polític a aquesta amenaça exterior, i se’n diu que la seva política provoca un inexistent i acientífic efecte crida. Es qualifica les forces progressistes com a islamoesquerranistes, aberrant quimera. S’acusa falsament i ridícula a un lehendakari de proferir amenaces de mort, mentre s’amenaça d’entrar amb llançaflames a una televisió pública, poc subtil metàfora de la depuració política. L’escalada va de l’insult a l’assetjament i, en darrer terme, a la violència contra aquest enemic interior tan esforçadament construït.

El que aquí hem escrit no és especulació. Ja és aquí, a casa nostra, on la reacció fa temps que fa treball de sapa per ensorrar els fonaments del caràcter social de l’Estat i del seu mateix caràcter democràtic. La retòrica incendiària i deshumanitzadora, sumada a les mentides aberrants mil cop repetides, fa el seu efecte. S’anul·la la capacitat de distingir el cert del fals, s’anorrea el sentit crític i es generen adhesions emocionals mitjançant la por i l’odi, grans agents aglutinadors. El nosaltres contra ells.

Posem per cas que s’acusa de terroristes i còmplices de Hamas els integrants d’una missió humanitària i pacífica que navega cap a Gaza amb aliments i medicaments, justificant així una intercepció i assalt que contravé el dret internacional, com el que hem vist i contra el que ens hem mobilitzat. Posem per cas que es detenen més de 1700 persones al Regne Unit, participants de protestes pacífiques, pel seu suport a Palestine Action, i se’ls acusa de terrorisme. Posem per cas que es revoquen els permisos d’estada o les beques als estudiants que escriuen articles crítics amb el genocidi en diaris universitaris. Posem per cas que s’acusa de terroristes domèstics els moviments antifeixistes i es desplega l’exèrcit als carrers, mentre una agència federal hipertrofiada com és l’ICE actua al marge de la llei, sense identificacions i amb la cara tapada, segrestant diàriament persones dels carrers o dels seus centres de treball. Posem per cas que s’assenyala el conjunt de l’esquerra com a responsable de violència política, contra tota evidència. Posem per cas que el flamant ministre de la guerra dels EUA, Peter Hegseth, reuneix centenars de generals per dir-los que es preparin per la guerra, i que el propi Trump els diu a continuació que les forces armades es preparin per sufocar desordres civils i per encarregar-se de l’enemic interior, tot avisant que acomiadarà aquells generals que no li plaguin.

Tot això, mentre es governa a favor dels ultra rics i es desmantellen programes socials o educatius, mentre s’amenacen periodistes i humoristes i mentre salten totes les salvaguardes institucionals que haurien d’impedir el camí cap a l’autocràcia que s’ha emprès.

Soc la vostra venjança, deia Trump durant un míting. Qui l’ha votat, volia veure com tot cremava i està obtenint exactament això. Aquest és el pla que Trump té per a tu.

Aquest és el pla que tenen per tu els seus llepes, aduladors i aprenents de l’altre i d’aquest costat de l’Atlàntic, no en tinguis cap dubte.

I també aquí trobem qui vol votar per veure com crema tot. És curiós que tants pensin que les flames no els hauran també a ells.

La bona notícia és que no és inevitable passar pels tràngols que estan a la vista de tothom, arreu on arrela aquesta recidiva reaccionària.

A Catalunya i al conjunt d’Espanya tenim l’oportunitat de barrar-los el pas. Hi ha aquí governs progressistes quan, a molts indrets, no és així. Hi ha un pla alternatiu. Es poden desplegar polítiques públiques eficaces per combatre les desigualtats, millorar els serveis públics i fornir una autèntica igualtat d’oportunitats amb independència de l’atzar de la família o indret en què hagis nascut. Aprofundir en el caràcter social de l’Estat és la millor fórmula per garantir el seu caràcter democràtic.

Progressistes i demòcrates d’aquí podem fer aquesta contribució per revertir l’estat de coses actual arreu, i ho podem fer sumant esforços i forces amb gent d’arreu. L’any vinent es celebrarà a Espanya una trobada anomenada “En defensa de la democràcia: lluitant contra l’extremisme”, liderada conjuntament pels governs progressistes de Brasil, Xile, Colòmbia, Uruguai i Espanya.

No és casualitat que sigui aquí. Però caldrà molt més que l’existència d’un govern progressista. Organització, determinació, unitat d’acció i mobilització social i electoral. Els podem vèncer i és força millor fer-ho abans que després.