El fals debat sobre els impostos i els empresaris: els treballadors aporten més

Fa uns dies, l'streamer Xokas va reactivar al programa El Hormiguero una idea tan repetida com perillosa: que els empresaris no haurien de tenir "penalitzacions" perquè són qui generen ocupació i sostenen l'economia. És el mateix enfocament que veiem en altres modes actuals, on es parla d'invertir piràmides —com l'alimentària als EUA— per canviar el relat sense canviar la realitat. Però a la societat, com a la física, el pes sempre cau a baix. Des del Sindicat de Treballadors creiem que aquest és un intent d'invertir la piràmide de l'economia: col·locar l'empresari a la base simbòlica del sistema, quan a la base real —la que treballa, produeix i paga— continuen havent-hi els treballadors. L'Estat no se sosté per la generositat empresarial, sinó pel treball col·lectiu.

Xokas va defensar que qui emprèn i genera llocs de treball hauria de rebre beneficis fiscals en lloc de "càrregues", ja que permet que "moltes famílies puguin menjar". Aquest argument, tan habitual com simplificador, inverteix la realitat. Les famílies mengen perquè treballen, no perquè algú decideixi contractar-les. L'ocupació no és un acte de caritat: és una relació econòmica on una part aporta la seva força de treball i l'altra obté un benefici. Sense treballadors, no hi ha empresa. Sense empresa, pot haver-hi feina d'altres maneres. Sense treballadors, no hi ha impostos, no hi ha consum i no hi ha Estat.

Parlar de l'empresari com a "sustentador" del sistema és esborrar deliberadament qui es lleva d'hora, produeix, atén, neteja, programa, condueix o cuida. Quan es parla d'ofec fiscal, rarament s'esmenta que la principal base recaptatòria de l'Estat són les rendes del treball: l'IRPF pagat majoritàriament per assalariats; les cotitzacions socials que surten del salari diferit; o l'IVA suportat per qui destina gairebé tots els seus ingressos al consum. Mentrestant, els grans patrimonis, les rendes del capital i molts beneficis empresarials compten amb enginyeria fiscal, deduccions i avantatges que no estan a l'abast d'un treballador mitjà.

Xokas va qualificar d'injusta la quota d'autònoms, posant d'exemple ingressos de 2.200 euros. En això coincidim: molts autònoms estan precaritzats i suporten una càrrega fiscal excessiva. Però cal dir-ho tot: una part important d'aquests falsos "emprenedors" són en realitat treballadors encoberts, sense drets laborals ni protecció real. La solució no és abaixar impostos a qui més té, sinó reforçar drets, progressivitat fiscal i protecció social, perquè ningú hagi d'emprendre per obligació.

Ens alegra molt que l'streamer Joaquín Domínguez decideixi no anar-se'n a Andorra i es quedi a Espanya al costat dels 22,46 milions de treballadors. Però quedar-se no converteix automàticament un discurs en just. La coherència no es mesura només per on es tributa, sinó per quin model de societat es defensa.

Un país no es construeix premiant el capital i demanant sacrificis al treball. Es construeix redistribuint, protegint qui sosté el sistema dia a dia i recordant una veritat incòmoda per a alguns. Els impostos no surten del no-res ni de l'emprenedoria: surten del treball col·lectiu. I aquest treball té nom, salari i drets. O hauria de tenir-los. I en el context internacional actual, convé recordar que aquests països són, a llarg termini, els millors per fer negocis i consolidar empreses. No veure-ho és pura miopia de curt termini.