El dit acusador de Puig Antich

Jaume Asens. Tinent d'Alcalde de l'Ajuntament de Barcelona

Els victimaris franquistes, i els seus hereus polítics voldrien que les seves víctimes fossin invisibles. Que no molestessin i es quedessin a les cunetes de l'oblit. Que no recordessin, per exemple, que avui fa 80 anys plovien bombes a Durango per un atac indiscriminat de Mussolini.

Hi ha crims tan menyspreables, però, que les seves víctimes ens convoquen i exigeixen justícia. Com espectres que s'alcen i ens assenyalen amb el dit acusador, ens recorden que som contemporanis de l'instant en què es va parar el rellotge biogràfic. Aquest és el cas del jove barceloní Puig Antich. La seva empremta, malgrat el pas del temps, segueix present. Com tants altres assassinats, torturats o desapareguts pel règim franquista, la impunitat d'aquell crim atroç ens converteix en còmplices inevitables del moment en què la seva vida es va dislocar al garrot vil. És per aquest motiu que a l'Ajuntament de Barcelona hem decidit que el seu cas sigui un dels primers a portar davant els tribunals. Avui hem segellat, de fet, un compromís en el Ple per fer-ho possible. Tan sols la minoria del PP i Cs -5 regidors en total- s'ha oposat. Una àmplia majoria de 23 regidors, pel contrari, han donat suport a una moció per actuar judicialment contra els crims del franquisme.

La mort de Puig Antich va ser un acte de venjança. Ho demostra, per exemple, el sinistre mètode medieval de ajusticiament utilitzat. El seu afusellament es va descartar amb l'argument que era un final massa digne. De res van servir les peticions d'indult que arribaven des del Vaticà i altres racons del món. Una altra prova d'això va ser la farsa judicial que el va portar al patíbul i que el periodista Jordi Panyella detalla en el llibre "Puig Antich, cas obert". No va tenir dret a cap judici just, equitatiu, independent, imparcial o amb garanties processals. Quatre membres del seu Consell de Guerra van ser escollits per la seva "rectitud patriòtica" entre "capitans resolutius" i sense cap formació jurídica. El cinquè militar, Carlos Rey, sí que era jurista. Contra ell es dirigirà la querella promoguda per l'Ajuntament de Barcelona amb el suport de les germanes Puig Antich. Va ser qui va portar la veu cantant i va redactar la sentència de mort. Com a conseqüència d'això, està imputat en un jutjat de Buenos Aires i sobre ell pesa una ordre internacional de recerca i captura. En l'actualitat, no obstant, segueix exercint d'advocat. Un dels seus últims clients va ser la dirigent del PP, Alícia Sánchez Camacho, en el cas de Método 3.

En una recent entrevista va afirmar sense indici de penediment que ell "va fer el que havia de fer". Aquest tipus d'al·legats són un insult a la família de Puig Antich però també als Drets Humans. I ens remeten a la tràgica experiència del nazisme. Les condemnes de Nuremberg establien que l'actuació dels fiscals i jutges nazis podia ser legal a la llum del propi sistema jurídic alemany però no del dret internacional. S'aplicava, amb això, la famosa fórmula del jurista alemany Gustav Radbruch segons la qual l'"extrema injustícia" en un context dictatorial no pot ser mai dret. Un argument que val per als consells de guerra franquistes, com el del jove barceloní, declarats "il·legítims" per la pròpia llei de memòria històrica. Amb aquesta filosofia de fons, el Tribunal d'Estrasburg ha tractat aquestes sentències més com a actes de barbàrie que com a actes de dret.

Hi ha crims que, per la seva crueltat, no prescriuen ni admeten immunitat. Que no només ofenen a qui els pateix sinó també a la humanitat sencera. I precisament per això, independentment de qui sigui el seu autor i on s'hagi produït, es poden perseguir des de qualsevol racó del món. Contra ells, cal aixecar un "mai més" com a imperatiu categòric i per enviar un missatge preventiu clar als governants. Utilitzar el propi aparell estatal per assassinar, torturar i després assegurar-se la pròpia immunitat, és una operació arriscada. Sempre pot obrir-se una investigació en algun altre lloc.

Els tribunals espanyols van ser, de fet, pioners en l'impuls d'aquest principi. Es va invocar el recurs a la jurisdicció universal per trencar la impunitat de crims ocorreguts en altres països. Entre els casos més notoris estaven els de Xile i Argentina. De res van servir els arguments dels que brandaven lleis d'amnistia i punt final aprovades per deixar-los sense càstig. La condemna del Tribunal Suprem l'ex-militar argentí, Adolfo Scilingo, és un bon exemple d'això. La qüestió es va torçar, però, quan es van tractar de netejar els propis draps bruts. El tancament brusc d'una investigació a l'Audiència Nacional sobre els crims franquistes posava al descobert l'ús hipòcrita del dret. Les normes que no valien per als altres, llavors sí valien per un mateix. Es va produir, llavors, l'inesperat. La senda oberta per la jurisdicció espanyola va ser represa per un jutjat argentí. Una querella presentada per víctimes i associacions va permetre impulsar la investigació contra els responsables dels fets. Entre ells, els que presumptament van assassinar Puig Antich. La resposta, però, va seguir sent poc recíproca. Les autoritats espanyoles es van negar a donar curs a les ordres internacionals d'extradició. No per casualitat, a diferència de la resta d'Europa, el feixisme espanyol no va ser mai derrotat militarment. Això explica que, mentre es menysprea a les víctimes del franquisme, es condemna a una jove pels seus acudits sobre un dels seus victimaris.

Aquesta política de bloqueig és, sens dubte, contrària a un altre principi del Dret Internacional que diu "extradeix o jutja". O s'investiga o es deixa investigar. Amb aquest argument, i després del canvi de cicle polític obert a les passades eleccions municipals, ajuntaments com Saragossa, Cadis, Vitòria-Gazteiz, A Coruña, Pamplona o Barcelona reprenen ara el fil argentí per tornar-lo a portar als tribunals espanyols. Les primeres esquerdes es van obrir a partir del 2013. Primer, amb l'ordre de l'Audiència Provincial de Barcelona perquè s'investiguin els bombardejos feixistes del 1937-1939. Després, amb la investigació de l'assassinat de 10 civils al 1936 seguida per un jutjat d'Almazán (Sòria). O la recent moció aprovada al Parlament andalús qualificant els delictes del franquisme com a crims de lesa humanitat. Les entitats memorialistes i de Drets Humans han trobat, ara, en aquesta Xarxa de Ciutats contra la impunitat franquista un nou aliat per seguir trencant el cadenat de la impunitat. El temps transcorregut no debilita la seva reivindicació de justícia. Al contrari, la legitima més. A Puig Antich el va assassinar el règim franquista però és l'actual règim el que fins ara no ho ha reparat. Qui busca la impunitat d'aquest tipus d'assassinats és tan responsable com qui els va perpetuar. Les víctimes segueixen essent actuals en tant que no se les faci justícia. No se les pot ignorar una i altra vegada. I, si es fa, el ressò de la seva veu ens perseguirà sense descans. Com promesa d'un "mai més" que vol fer-se realitat. Com irrenunciable llei de qui, en la lluita pels Drets Humans, no accepta fronteres ni mordasses. Ni pactes de silenci ni pactes de l'oblit. Això és, precisament, el que ens reclama la memòria de Puig Antich quan ens apunta amb el seu dit acusador.