Cauen les mascaretes

Sessió plenària del Parlament de Catalunya del 22.07.2021 -- Parlament de Catalunya

Joan Carles Gallego Herrera

Diputat d'En Comú Podem

El Ple del Parlament Catalunya del passat 22 de juliol va mostrar els límits i possibilitats de l’acció del Govern de coalició d’ERC i Junts. Va ser un ple llarg, en el qual el Govern es va treure la mascareta i va ensenyar el seu veritable rostre polític davant les diverses mocions que l’insten a actuar.

Aquesta no és la mascareta que cal mantenir com a contenció front la pandèmia en situacions de contacte, especialment davant una gestió i dotació dels recursos organitzatius, materials i humans el sistema sanitari públic escadussera, sobretot a l’atenció primària. La que cau és la mascareta autoreferencial que amaga el veritable rostre polític de l’acció de govern.

La moció 302-00018/13, presentada per En Comú Podem, sobre les línies d’acció del Govern per a dur a terme la transformació del model econòmic, palesà que, més enllà de la definició independentista, la coalició governant a Catalunya té un biaix polític determinat que en la gestió quotidiana dels afers de govern s’allunya tant de la referencialitat republicana com de l’autoubicació d’esquerres i progressista.

Les xarxes es van fer ressò ràpidament del rebuig a “estendre la paga Covid a la resta de treballadors i treballadores sanitaris que encara no l’han percebut, com el personal de neteja sanitària que ha estat en primera línia de la lluita contra la pandèmia”. Els 76 vots que ho van rebutjar són els 66 que sumen ERC i Junts més els 10 vots de VOX, que en aquesta i altres votacions van salvar, sense escrúpols, l’acció de govern. Curiosa aliança, certament. El posicionament destil·la elitisme i desconeixement. Ignora que en sanitat, com en qualsevol àmbit, es requereix d’un treball d’equip, on els esforços professionals de diferents col·lectius són imprescindibles, on ningú és contingent per a un bon resultat, i cal reconèixer i valorar-ho.

L’aliança s’estengué a d’altres i significatius punts de la moció. Amb aquests vots es va deslliurar al Govern d'“actualitzar l’Indicador de Rendes de Suficiència (IRSC), als valors corresponents segons es preveia en l’acord de creació del IRSC”. Un govern que s’autodefineix republicà i s’autoubica al centre esquerra no té cap problema amb votar amb Vox contra l’actualització d’un indicador que determina l’accés als ajuts públics dels sectors socials més vulnerables i que roman congelat fa més de 10 anys, en contrast amb el que ha fet el Govern de l’Estat, que ha actualitzat l’IPREM en un 5’7%.

Als continguts antisocials hem d’afegir-hi també el menysteniment de la participació en el control i l’impuls de polítiques. De nou coincidència entre ERC, Junts i Vox. Així, es va rebutjar “revisar la composició del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible per incloure-hi també la representació del món municipal i dels agents econòmics i socials” o “establir òrgans de seguiment i participació de la ciutadania que facin l’avaluació dels projectes a finançar a partir dels criteris ètics i socials i puguin fer-ne també el seguiment del seu desenvolupament” (en aquest cas s’hi afegeix el concurs del PPC), i també es va negar que el Govern presenti “abans de fi d’any, una proposta que contempli la participació dels representants dels treballadors en la governança de les empreses públiques de la Generalitat”. Coincidència preocupant d’ERC i Junts amb VOX contra l’aprofundiment de la participació social i els controls ciutadans. Poc valor republicà sembla preferir la imposició a la concertació.

També es van aliar per mostrar el rebuig a la demanda que en la contractació pública “es compleixin els convenis col·lectius sectorials, i que els salaris mínims siguin superiors al 60% del salari medià català”. Un posicionament clarament polític-ideològic on coincideixen ERC i Junts amb VOX, Cs i PPC.

La moció mostra, en les diferents votacions, les contradiccions polítiques i ideològiques reals de la política catalana. Apareixen quan es va més enllà dels posicionaments identitaris, quan cal actuar sobre les condicions materials d’existència que determinen la vida de la ciutadania. Es pot fer des del compromís i responsabilitat amb la igualtat i la solidaritat, promovent unes polítiques públiques bel·ligerants amb les insuficiències del mercat; o enaltint l’individualisme i adequant, amb discreció, cataplasmes de paternalisme social per mitigar el conflicte social. Pot fer-se des del dirigisme que dona la posició de poder; o des de l’impuls de la participació ciutadana, la cooperació interinstitucional i el reforç de tots els marcs de diàleg i concertació social.

Davant tenim reptes socials, econòmics i climàtics, molts, profunds i urgents. Transformar el model econòmic és inajornable. Justícia social, feminisme, ecologia i democràcia econòmica en són les claus de volta d’una transformació que requereix de transicions justes. Per abordar aquest reptes cal voluntat política, però sobretot capacitat per teixir aliances i consensos que ho facin possible.

Al Parlament la representació política de la ciutadania de Catalunya ha d’orientar el camí al futur, construint les coalicions de govern que ho impulsin i ho facin possible. De les sumes possibles ERC va optar fer aquest camí amb Junts. El 22 de juliol vam veure com l’acció de govern d’ERC i Junts es pot escorar amb facilitat a la dreta. Però també vam veure una altra coalició possible a l’esquerra, on es teixeixin aliances com venim dient els comuns entre ECP, ERC, CUP i PSC per garantir polítiques orientades a l’esquerra, que posin les persones al centre.