Cap al front ampli ecosocial i antifeixista… amb primàries obertes?

En política, la diversitat és una font provada d'eficàcia… si s'articula sota un paraigua comú. Ho hem vist una i altra vegada, en les vagues generals, en les places indignades o en el boicot a la Volta. Una unitat d'acció que no és incompatible amb la diversitat, sinó que s'alimenta d'ella. En canvi, un excés de dispersió, quan no directament de sectarisme, dilueix el poder, desvia energies, confon la gent i ho posa més fàcil a les agendes reaccionàries, aquelles a les que ja no podem cedir ni un mil·límetre més.

Aquest principi aplica també per descomptat a la lluita institucional; més encara en aquesta fase agònica. Sabem de quin peu calça el sistema electoral espanyol, brutalment hostil a la fragmentació del vot en espais ideològics definits. Així que més ens val expressar la diversitat en forma de debats programàtics, quotes o primàries, no de divisió. Francament, ja s'ha posat massa energia en posar marques a competir per engrunes.

Això no vol dir que qualsevol cosa a l'esquerra d'Elon Musk hagi d'anar de la mà. Al meu entendre, un error conceptual de la "nova política" post-15M ha estat validar el PSOE com a part de l'esquerra. En realitat, en tractar-se d'un dispositiu catch-all, el PSOE només arriba a bascular a contracor cap a l'esquerra quan el grau de pressió des del carrer, el parlament o les enquestes és notable. Vaja, que no calia blanquejar el PSOE per establir aliances. Oblidar massa ràpid allò del PPSOE només ha contribuït a reiterades confusions narratives, reforçant la percepció popular que l'"esquerra" és part de tragèdies com la de l'habitatge.

Per això, i malgrat el cansament i l'escepticisme, no hi ha altra sortida, com reclama Xavier Domènech en aquest article, que recuperar la unitat de l'esquerra real, ni que sigui perquè l'alternativa és esgarrifosa i la geopolítica apreta com mai. La caricatura del contrari és el Más País del 2019, operació justificada com una manera d'arribar a un públic "més ecologista i menys confrontatiu"... que només va servir per perdre escons en províncies clau.

Domènech afirma que la sortida a la paràlisi només pot venir del món social i cultural. Fem-ho doncs. Abandonem aquesta delegació de funcions a cúpules partidistes que han mostrat limitacions severes. Però com es construeix aquest front ampli? Crec que avui aquest front només pot ser tan defensiu —és a dir, antifeixista— com constructor d'imaginaris sòlids i il·lusionants —és a dir, ecosocial. I que ha de germinar, abastar i donar veu a una àgora molt més amplia que la dels partits.

Pel que fa a la seva expressió electoral, com s'ha d'articular? La resposta no és òbvia. L'elector d'esquerres no nacionalista a Madrid, Andalusia o Castella-la Manxa se sentirà representat per un projecte on hi hagi l'esquerra abertzale o independentista catalana? Certament, no costa gaire imaginar el suc infinit que n'extreurien Vox i PP. I potser hi hagi una massa significativa de gent d'esquerres que prefereixi un PSOE més "tebi" a canvi que no revifin els "problemes territorials". Tanmateix, també és cert que segons el Baròmetre del CIS, la preocupació per l'independentisme ha passat del seu pic històric del 29% a un exigu 0,3% al juny de 2025. Els temes centrals a l'agenda són avui uns altres, molt més socials. I l'admiració per Rufián és també una dada estadística. Sembla doncs clara la necessitat de l'aliança frontamplista, menys clara està la fórmula electoral concreta l'ha d'acompanyar.

Després hi ha també l'altra línia de fractura a l'esquerra del PSOE, la que de forma no sempre rigorosa i tot i així sociològicament útil, s'ha traçat entre les estratègies "més amables" i les estratègies "més confrontatives". El que passa és que aquesta diversitat sempre va estar a Vistalegre o a Unidas Podemos. I no va penalitzar ficar-la a la mateixa butlleta electoral, tot el contrari. Així que aquest no hauria de ser un problema insalvable.

Llavors, que s'uneixin d'una punyetera vegada i ja està, no? Bé, com deia abans, aquesta delegació també és part del problema. Encara que no cal demanar-li la lluna en un cove, perquè és obvi que la política institucional té un component de verticalitat i delegació insalvable, tampoc cal ser un fan de l'estratègia dual per observar que les coses interessants succeeixen quan s'obren les finestres. Ho vam veure en el cas del primer Podemos, a les primàries colombianes del Pacte Històric o amb l'eclosió de Bernie Sanders.

Perquè la unitat com a obligació aritmètica no és suficient. Encara que tot intent s'agraeix, posem per cas Extremadura, no es tracta de coure-la només des de dalt. Si volem redirigir el malestar contra el "sistema" que avui canalitza el populisme d'extrema dreta, cal alguna cosa més. I no és fàcil. L'energia que s'organitza des de baix ha estat castigada pel confinament, la digitalització de la vida, la precarització i el règim de guerra. No obstant, alguna cosa s'està recomposant. Com connectar els punts? Com sortir de la depressió i plantar cara? Podria funcionar alguna cosa semblant a les primàries obertes que acaba de guanyar Iván Cepeda a Colòmbia per retornar el poder a les bases i dirimir les pugnes enquistades?

Relacionat amb aquest tema

Els Mossos carreguen contra la protesta pel desembarcament a Catalunya del grup feixista Núcleo Nacional

Públic

Perquè no es tracta només de no fragmentar, també cal escalfar l'ànima i legitimar. Unes primàries obertes poden trasvasar part del comandament des de les cúpules a la gent. I on politòlegs i líders no poden encertar avui amb seguretat, seria la intel·ligència col·lectiva la que ens diria quines mesures concretes cal posar al centre i quines candidatures poden tenir tirada. Alguna cosa així com el porta a porta de Mandani: un esdeveniment democràtic excitant capaç de generar empoderament col·lectiu i protegir les apostes arriscades. Poden els partits organitzar alguna cosa així? Podrien altres actors, com sindicats i moviments socials, impulsar-ho alhora? Si hi ha voluntat no sembla inviable.

Malgrat la pluja fecal de casos de corrupció i assetjament que ens atordeix, la proposta no és començar de zero. Ni "tots els polítics són iguals" ni cal reinventar la roda amb cada nou cicle electoral. No cal tirar el nen amb l'aigua bruta. Un punt d'equilibri entre honrar el construït i sacsejar el tauler seria que la consulta triés "només" el candidat/a a la presidència del Govern, així com el primer lloc a les llistes provincials. I per descomptat, que fos una consulta oberta a tothom, no només a la militància.

L'altre pilar seria la inclusió de mecanismes participatius per articular el programa, incloent la validació de les línies mestres de l'inevitable pacte de legislatura posterior. És a dir, una mena d'assemblea ecosocial, d'exercici de prefiguració de govern popular.

Perquè sense horitzó no anem enlloc. I tal com estan les coses, no podem renunciar ni a arribar a final de mes ni a evitar la fi del món. Necessitem doncs aglutinar-nos al voltant d'unes poques banderes amb alta capacitat d'arrossegament. Propostes que sàpiguen hibridar tres elements: a) L'assequibilitat dels béns essencials per a tota la població b) La regeneració de la base biofísica de la vida c) Una impugnació radical al règim de guerra global (el que ara obliga a una aliança Europa-Xina contra Trump). No estarem sols, dirigents com Gustavo Petro ja estan posant aquesta triada sobre la taula.

Riscos d'una consulta? Tots els que vulguem. Però qualsevol sacsejada del tauler comença per arriscar alguna cosa, per retornar-nos el protagonisme i per obrir un espai. La clau és que les grans decisions tornin a ser quelcom molt més porós, arriscat, transversal i popular. Es tracta, en definitiva, de confiar en la intel·ligència col·lectiva. Començar a aixecar amb bon peu un front ampli, ecosocial i antifeixista. Un front que ha d'unir molts espais, incloent els partits a l'esquerra del PSOE i de l'espai sobiranista d'esquerres; ja sigui en la primera ronda, en la segona o mitjançant qualsevol altre fórmula de cooperació eficaç.