De béns eclesiàstics a béns comuns

Hi ha moments en què la política deixa de discutir sobre conceptes abstractes i entra, definitivament, en la vida real de la gent. El debat sobre el dret a l'habitatge és un d'aquests moments. No parlem d'estadístiques. Parlem de famílies que no saben si podran continuar al seu barri, de joves que no poden emancipar-se, de persones que treballen, però no arriben a pagar un lloguer.

L'emergència en l'accés a l'habitatge de milers de famílies a Catalunya és el resultat de dècades sense polítiques actives per garantir-la: per una banda, la manca de consolidació d'un parc públic i protegit suficient, que hauria d'arribar al 15% per estar al nivell europeu. S'ha construït i se n'ha comprat poc, però a més a més s'ha fet sobretot de compravenda i amb protecció amb caducitat, el que ha provocat que milers d'habitatges protegits ara estiguin al mercat lliure en mans privades i de fons voltor. S'ha deixat via lliure perquè l'habitatge es converteixi en un producte financer, concentrat en poques mans i víctima d'una especulació voraç.

Per fer front a aquesta emergència calen mesures d'impacte immediat, amb intervenció en el mercat privat: control de preus de lloguer, sancions pels infractors i inspectors per aplicar-les, limitació dels pisos turístics, regulació del lloguer de temporada i habitacions i acabar amb l'acumulació en poques mans limitant la compra especulativa. Les cases són per viure-hi, no per fer negoci.

Però també calen mesures per ampliar el parc d'habitatge protegit, públic i privat. Cal construir, sí, però no només. De fet, hi ha mesures que aconsegueixen un impacte més gran i més ràpid, com ara la pròrroga de la qualificació d'HPO a les zones de mercat residencial tensionat, que ha evitat que milers d'habitatges passin al mercat lliure en plena emergència. O destinar fins a 300 milions per comprar habitatge per tanteig i retracte. Cal rehabilitar –milers d'edificis cauen a trossos- i cal mobilitzar tot l'habitatge buit.

Totes aquestes mesures estan presents als acords que els Comuns hem assolit amb el govern del president Illa, tant per la investidura com pels suplements de crèdit del 2025 com pels pressupostos del 2026.  I és també en aquest context que els Comuns de Tarragona vam impulsar la cessió per part de l'Església d'habitatges buits per fer-hi lloguer social, una via que ara es vol estendre a tot Catalunya.

 Quants habitatges buits hi ha en mans d'institucions?  

Fa més d'un any, en un moment en què el debat sobre l'habitatge semblava encallat entre promeses i restriccions pressupostàries, vam plantejar una pregunta simple: quants habitatges buits hi ha en mans d'institucions que podrien posar-se al servei del bé comú? A Tarragona, aquesta pregunta va prendre forma en una iniciativa concreta. En el marc de l'Any Jubilar, vam proposar a l'Església que part del seu patrimoni immobiliari —habitatges sense ús social— pogués cedir-se per ampliar el parc de lloguer assequible. No era una interpel·lació retòrica. Era una proposta operativa, basada en la responsabilitat compartida davant d'una emergència habitacional que no entén de fronteres institucionals.

La idea no era confrontar, sinó sumar. No assenyalar, sinó activar. I, sobretot, demostrar que el dret a l'habitatge no pot dependre només del mercat ni exclusivament dels recursos municipals o autonòmics. Aquella proposta, que alguns van veure com una intuïció local sense recorregut, va començar a generar conversa, diàleg i possibilitats. El que semblava improbable es va convertir en una escletxa. I les escletxes, quan hi entra la llum, es fan camí.

El que ha passat després no és casual. La idea de mobilitzar patrimoni infrautilitzat per a finalitats socials ha anat guanyant espai fins a convertir-se en una política d'abast nacional. L'acord entre el Govern i l'Església catalana no és un gest simbòlic: és un mecanisme real que pot desbloquejar habitatges i oferir estabilitat a moltes famílies. Un avenç important, però que també ha de contemplar que dintre d'aquestes cessions no s'incloguin els béns immatriculats que l'Església ha de tornar als seus legítims propietaris.

Això és el que significa escalar una política: passar d'una proposta municipal a una estratègia de país. I també és una lliçó política: les transformacions sovint comencen en l'àmbit local, quan algú s'atreveix a formular una pregunta diferent. Però la pregunta ara és una altra: si això ha estat possible amb l'Església, per què no amb altres actors institucionals? Catalunya, i per extensió, la resta de l'Estat, no parteixen de zero. Hi ha milers d'habitatges construïts que avui no compleixen cap funció social. Alguns són propietat d'institucions, d'organismes públics o de grans estructures patrimonials que acumulen pisos sense ús residencial.

Aquest acord obre una via. Però aquesta via pot i ha d'ampliar-se. Parlem d'organismes com ADIF, amb habitatges vinculats a antics entorns ferroviaris; del sistema portuari estatal, amb patrimoni sovint infrautilitzat; del Ministeri de Defensa, amb un parc immobiliari extens; o d'altres institucions, fundacions i entitats amb capacitat patrimonial. No es tracta d'assenyalar ningú. Es tracta d'implicar tothom. La crisi d'habitatge és una responsabilitat col·lectiva. Cada habitatge que es mobilitza és una família que surt de la incertesa. Cada conveni és una porta que s'obre. Cada decisió política és una vida que guanya futur.

L'acord amb l'Església és només el principi. Ara cal continuar. Ampliar. Multiplicar. Mobilitzar tots els recursos possibles per garantir el dret a l'habitatge. Perquè sense sostre digne no hi ha igualtat. Sense igualtat no hi ha cohesió. I sense cohesió, la democràcia es debilita.