Del 'boom' eòlic als nous conflictes territorials pel PLATER: tres dècades dels primers aerogeneradors a Catalunya

Quan a finals dels anys noranta van començar a projectar-se els primers grans parcs eòlics a Catalunya -sense tenir en compte el primer parc eòlic estatal al municipi de Garriguella l’any 1984-, la implantació d’aquesta tecnologia es presentava com revulsiu en comarques com la Terra Alta i l'Alt Empordà.

Al sud del país, la promesa de llocs de feina i formació ha estat un miratge. El resultat, tres dècades després de l’arribada dels primers aerogeneradors a l’altiplà de la Terra Alta, ha estat menys oportunitats en una de les comarques que més pateix les conseqüències del despoblament i incompliments dels convenis per part de les promotores. Al nord del país, en canvi, l'oposició aferrissada del territori ha aconseguit contenir la massificació de molins en un dels paratges naturals amb més valor de Catalunya.

Els primers conflictes van aparèixer a principis dels 2000, quan diverses empreses i administracions van començar a plantejar projectes de gran escala. A la Terra Alta, una de les primeres propostes preveia la instal·lació de centenars d’aerogeneradors a les serres de Pàndols i Cavalls, espais de gran valor paisatgístic i històric. Jordi Clua, pagès, veí de Corbera d'Ebre i membre de Terra Alta Viva recorda aquell moment com la primera gran "envestida" al territori per part de les promotores. "Volien posar uns 500 aerogeneradors en una zona rocosa i de gran valor paisatgístic", explica.

Segons l'activista, aquells projectes inicials es plantejaven sense sensibilitat territorial: "No teníem ni tan sols cap mirament de no afectar una cosa com és una serra o una serralada protegida" Aquella proposta va coincidir amb altres conflictes ambientals al territori -com el Pla Hidrològic de l'Ebre o el projecte d'una central tèrmica a Móra d'Ebre- i va contribuir a generar un moviment social ampli. Les mobilitzacions, que es van estendre entre finals dels 90 i els primers anys del 2000, van aconseguir aturar aquell macroprojecte inicial.

Tot i això, el fre a aquell primer pla no va significar el final del desplegament eòlic a la comarca. Després d'aquella primera victòria del territori els promotors van redirigir els projectes cap a altres zones menys protegides però igualment exposades al vent: l'altiplà de la Terra Alta, entre la Fatarella i Vilalba dels Arcs. A partir de 2002 i 2003 van començar a proliferar els parcs eòlics en diversos punts de la comarca, especialment en altiplans i serres menys visibles que les carenes principals però igualment integrades en el paisatge agrícola i natural.

Amb el pas dels anys, aquesta dinàmica va convertir la Terra Alta en una de les principals zones productores d'energia eòlica de Catalunya. Per a molts veïns, això ha comportat una transformació profunda del territori. "Ens han canviat la fisonomia de la comarca", afirma. "De ser una comarca pràcticament verge hem passat a tenir aquestes grans centrals de producció d'energia". De fet, ell mateix evita utilitzar el terme "parc eòlic": "Sempre vam intentar parlar de centrals eòliques, perquè, al cap i a la fi, és una central productora d'energia; dir parc maquilla el que realment és".

Els impactes que denuncien alguns habitants de la zona van més enllà de la transformació visual del paisatge. Clua explica que en moltes finques agrícoles la presència dels aerogeneradors forma part de la vida quotidiana dels pagesos. "Hi ha finques on estàs tot el dia treballant i sents el soroll dels generadors", assegura. També critica l'ocupació de terrenys agrícoles o forestals i la construcció de noves infraestructures associades, com pistes d’accés o línies elèctriques. 

Segons el seu punt de vista, el problema no és només la presència dels molins, sinó el model energètic que hi ha al darrere. "La transició energètica què és? Canviar el tipus de generació d'energia sense tocar el sistema", diu. Per a ell, el fet que la producció continuï concentrada en grans centrals i que l'energia es transporti a llarga distància manté la mateixa lògica del sistema energètic tradicional. "Si tot ha de ser a lo grande, amb grans centrals i grans línies, això no és una transició energètica", resumeix.

El debat sobre el model energètic també està present a l'Empordà, tot i que en aquest territori la implantació eòlica ha estat molt menor. Segons explica Tavi Llorente, membre de l'entitat ambientalista IAEDEN–Salvem l'Empordà, això ha estat gràcies a mobilització social i institucional contra els projectes. "Des del territori hi ha hagut un rebuig constant a la manera com s'està plantejant aquest tipus d'infraestructures", explica. 

A l'Empordà, molts projectes s'han frenat gràcies a al·legacions administratives, recursos judicials i el posicionament contrari dels ajuntaments. "Si no hagués estat així, el paisatge de l'Empordà seria completament diferent", afirma. Segons ell, aquesta resistència ha estat transversal, implicant no només entitats ecologistes sinó també sectors econòmics, institucions locals i una part significativa de la població.

A la Terra Alta hi ha actualment set vegades més eòlica (571,5 MW) instal·lada, autoritzada o en tramitació que a l'Alt Empordà. Per què el desplegament eòlic ha estat més intens al sud del país? No es pot obviar l'existència prèvia d'infraestructures elèctriques de gran capacitat. Les línies d'alta tensió vinculades a les centrals nuclears i al complex petroquímic de Tarragona van facilitar la connexió dels parcs eòlics a la xarxa. En altres paraules, la concentració de grans infraestructures energètiques en determinades zones va acabar atraient nous projectes, reforçant un model territorial desigual en la distribució de les instal·lacions.

En els darrers anys, el debat s'ha ampliat amb noves propostes que afecten també el litoral català. A la Costa Brava s'han plantejat projectes d'eòlica marina flotant al golf de Roses, una iniciativa que ha reobert la discussió sobre l'impacte de les renovables. Per a les entitats ecologistes de l'Empordà, portar els aerogeneradors al mar no elimina necessàriament els riscos ambientals. "El mar és una font de biodiversitat fonamental i té un paper clau en la captació de CO2", recorda Llorente. Segons ell, el fet que la societat visqui "d'esquena al mar" pot fer pensar que l'impacte serà menor, "però les conseqüències ecològiques poden ser igualment desastroses". Actualment, aquests projectes es troben en standby.

Un altre element que ha canviat en aquestes tres dècades és la dimensió i la capacitat dels aerogeneradors. Els actuals són molt més grans que els instal·lats a principis dels 2000. En els últims parcs construïts a la Terra Alta, "les pales són descomunals, de seixanta metres", explica Clua. Segons ell, fins i tot les carreteres locals es van adaptar per permetre el transport d'aquestes peces gegants: "Aquí no han arreglat mai una carretera, i quan han vingut els dels molins les han arreglat perquè passessin les pales". Aquest tipus de situacions reforça, segons diu, la percepció que el territori s’adapta als interessos dels promotors més que no pas a les necessitats de la població local.

Les constants innovacions tecnològiques pel que fa a les infraestructures renovables dona peu a un altre debat: què fem amb els residus? La legislació catalana actual no contempla cap pla per la gestió dels residus. El reciclatge no és tan senzill com podria semblar. Tant els aerogeneradors com les plaques solars estan fets de diferents minerals i materials units de manera que separar-los per reciclar o reutilitzar és molt complicat. Un dels exemples més clars són les pales dels aerogeneradors, ja que moltes estan fetes de fusta unida amb resines epoxi, una mena de cera que les enganxa. Un cop s'uneixen, és gairebé impossible separar els materials, i això fa que no es puguin reciclar.

Malgrat les crítiques, tant Clua com Llorente insisteixen que la seva oposició no és a les energies renovables. El que qüestionen és el model amb què s’està intentant implementar la transició energètica. Per l’activista de "Empordà, el debat sovint se simplifica massa a la producció energia "i punt": "Per a qualsevol transformació energètica s'hauria de tenir en compte altres factors ecològics i socials, com la biodiversitat, la disponibilitat de materials estratègics o l'impacte de l'extracció de recursos". També subratlla la necessitat de reduir el consum energètic. "La transició energètica només serà viable si implica canvis profunds en el model econòmic i en els hàbits de consum", conclou.

El PLATER, proper objectiu de les entitats 

Les mirades se centren ara en el Pla Territorial Sectorial per a la Implantació de les Energies Renovables (PLATER), que entrarà en vigor el 2027 i que ha de definir on i com s’han d’ubicar els futurs projectes. Entitats ecologistes del sud del país ja han avisat que pot ser una "estocada de mort" a l’activitat agrària del Baix Camp. 

Actualment, el 70% dels aerogeneradors que té Catalunya es troben en cinc comarques: el Baix Ebre, la Terra Alta, l'Anoia, les Garrigues i la Conca de Barberà. El Plater contempla que, d'aquí a l'any 2050, l’Alt Empordà contribueixi als objectius conjunts de Catalunya amb 1.400 MW de potència eòlica instal·lada i 1.526,4 MW d'energia fotovoltaica, ocupant l'1,2% de la superfície d'aquesta comarca. La Terra Alta té assignat pel Plater un objectiu de 1.792,6 MW d'eòlica i 211,7 MW de fotovoltaica.

Tres dècades després dels primers grans parcs eòlics, el debat sobre el futur energètic de Catalunya continua obert. En aquest context, les veus del territori recorden que la transició energètica no és només una qüestió tecnològica, sinó també social, territorial i política.