Maragall posa els presos com a línia vermella per pactar amb el PSC a Barcelona

Sense logo, sense cognom. Com deia aquell film, tot sol davant el perill. Esquerra acaba de llançar la seva precampanya a l’alcaldia de Barcelona no només amb un nou alcaldable, Ernest Maragall, sinó també intentant projectar una imatge d’independent: amagant el logo d’ERC, limitant els colors corporatius en un groc matisat, i retallant el cognom del candidat: Ara és "Ernest".

I aquest candidat sense cognom ha llançat un missatge central, en aquesta vetllada nocturna: defensar un acord "per la unitat d’acció de totes les forces sobiranistes" a l’Ajuntament, més que no pas llistes unitàries. També ha posat sobre la taula les línies vermelles per fer acords: no és possible pactar amb qui manté per activa o passiva els nostres polítics a la presó. La línia vermella, doncs, deixa per ara el PSC a l’altra banda. Pactar amb independentistes o amb els Comuns es preveuen, doncs, les dues úniques possibilitats. Maragall també ha assegurat que intentarà impedir "un govern de dretes" -en referència a la candidatura de Manuel Valls- i que no arribarà a acords amb aquells qui hi donin suport.

Entre cites a l’intel·lectual francès Pierre Bourdie i les esquerres brasileres anti-Jair Bolsonaro ("si ataquen qualsevol existència, serem resistència"), en el bell mig del campus de la UPF, Maragall ha proposat l’aprovació d’una Carta Republicana que consagri els drets sectorials.

Maragall ha parlat sobre perspectiva de gènere -"Barcelona ha de ser feminista"-, urbanisme -"que no només fer edificis"-, d’habitatge "-la bombolla immobiliària amenaça de tornar"-, de transport -"no pot ser que sigui tan difícil arribar a Horta"-, medi ambient -"no només un canvi climàtic, és tot un xoc"-, drets socials -"ni un pas enrere"- i policia local -"no confonguem seguretat amb marginació social"-. I amb un lideratge propi de la saga familiar, també ha destacat que són objectius per estendre i assolir "a tota l’Àrea Metropolitana".

Però l’acte s’ha caracteritzat, justament, per intentar destacar la personalitat pròpia del candidat, donat l'altíssim grau d’identificació que té amb el seu cognom: Maragall. I es tracta d’una jugada no esperada, ja que totes les anàlisis polítiques apuntaven a l’intent d’ERC d’aprofitar la tirada electoral del seu germà Pasqual.

Sembla que aquesta vetllada, a les portes de Nadal, no havia de ser la de recordar el seu origen. Ja arribaran els temps de mostrar cognom, de mostrar logo i de mostrar la resta de candidats de la planxa electoral. Perquè avui no va d’això, sinó de consolidar l’operació Maragall: Una vegada fet l’intercanvi amb Alfred Bosch (qui ja comanda a la Conselleria d’Exteriors), toca ara identificar Ernest Maragall amb la política diària de Barcelona. Regidor no podrà ser (no anava en la llista electoral del 2015), així que haurà de batallar per la rellevància mediàtica fora dels plens municipals (els quals haurà de seguir des de la bancada del públic).

Un escenografia per mostrar joventut

Tot i que Ernest Maragall coneix les entranyes del consistori. De fet ja ha estat regidor de Barcelona, a més a més de conseller d’Educació, conseller d’Exteriors, eurodiputat... Un currículum propi, també d’una persona de 75 anys. De fet, l’edat de Maragall ha estat un dels factors més avaluats en les anàlisi periodístiques i polítiques sobre la seva candidatura. Tant és així que l’acte d’ahir l’obrien tres militants de les joventuts d’Esquerra (estudiants del mateix campus de la UPF), els quals van destacar que no són els anys, sinó les seves idees, el que fan de Maragall "un candidat jove" per ser un alcalde feminista i socialista. El que és cert és que no manquen polítics internacionals que ja han complert (o quasi) els 70 anys: Berni Sanders (77), Donald Trump (72), Jeremy Corbyn (69)... i fins fa pocs anys, la plana major de la política italiana.

Premeditat o no, la presentació en societat de la seva candidatura té aclucades d’ull constants a un públic jove: amb música indie (que tan li agrada a Barcelona), escenari de forma rodona i públic al seu darrere, sòbria il·luminació, decoració mínima i concert de música final: una estampa més propera a l’escena hipster de la ciutat que al tradicional míting de banderoles de plàstic.

L’indret també és simptomàtic: el hall d’una facultat del campus de la Ciutadella, malgrat que en comptes de triar un edifici que li podia haver donat sort (l’edifici Fundació Pascual Maragall), el seu equip ha triat un altre de reminiscències rivals: El pati Ramon Trias Fargas -que rep el nom de qui fou polític de Convergència-.

Però no hi ha atacs a Convergència, sinó una crida a la unitat d’acció. També es volen acostar, en certa part, als socialistes catalanistes que encara voten el PSC, “tot i que ho facin amb una pinça al nas”. Així de gràficament ho descrivia Gabriel Rufian en una entrevista publicada el cap de setmana a Público. I encara més amb candidat maragallià.

Tot i que la seva presentació també és, oficialment, la segona dels rebotats de les fileres del socialisme -ell, del PSC, Manuel Valls del PSF-. I si es donés el cas que Ferran Mascarell guanyés les primàries "ciutadanes" impulsades per l’ANC i el filòsof Jordi Graupera, seran tres els candidats que en el passat han defensat la papereta de vot del PSC.