Les llars amb rendes més baixes destinen gairebé un 40% dels seus ingressos a pagar l'habitatge

Europa viu una crisi estructural de l'habitatge que posa en qüestió l'abast de polítiques adoptades les darreres dècades. A Catalunya, l'accés a l'habitatge ja és la principal preocupació dels catalans. El preu mitjà dels nous contractes de lloguer a Barcelona se situa en els 1.135 euros, i a Catalunya en el 854 euros, segons les últimes dades de les fiances dipositades a l'Institut Català del Sòl (Incasòl), que corresponen al segon trimestre del 2025.   

Buscar pis s'ha convertit en una curs d'obstacles, sobretot a les grans ciutats. Cues, pujades de preu sobtades, fons voltors, lloguers temporals o per habitacions i pisos cada vegada en menys mans. Un estudi de la Fundació Irla i Coppieters foundation posa xifres a la problemàtica. 

Segons el dossier Objectiu 25: Habitatge social per a una Europa social, elaborat pels economistes Ferran Elias, David Palomera i Marta Ribera a partir de dades d'Eurostat, l'OCDE i institucions europees, les llars amb menys ingressos destinen un 38% dels seus ingressos a pagar l'habitatge, molt per sobre del llindar internacional d’assequibilitat, situat en el 30%. 

La situació encara és més crítica en les grans ciutats, on el cost de llogar un pis pot arribar a superar el 100% dels ingressos mitjans. És a dir, fins i tot un treballador amb sou equivalent a la mitjana no pot assumir el cost del lloguer sense endeutar-se o sacrificar altres necessitats bàsiques. Aquesta realitat, present en diferents capitals europees, evidencia que l'escassetat d'habitatge assequible no és una anomalia puntual, sinó el símptoma d'un problema estructural. 

A les grans ciutats el cost de llogar un pis pot arribar a superar el 100% dels ingressos mitjans

Els experts que han participat en l'estudi avalen aquesta lectura. La combinació de mercats de lloguer cada vegada més concentrats, la irrupció de l'habitatge turístic i el paper creixent dels fons l'inversió ha alterat els equilibris tradicionals. L'habitatge, alerten, s'ha convertit en un actiu especulatiu i no en un dret protegit.

Per revertir aquesta situació, el dossier proposa garantir que almenys el 25% de les llars europees visquin en habitatge públic, social o comunitari. Es tracta d’augmentar en 15 punts percentuals el parc residencial social, un repte que equival a crear 32 milions d'habitatges nous sota gestió pública o comunitària. Actualment només tenen accés a un habitatge públic un 10% de les llars europees. 

Una inversió històrica, però assumible 

Arribar a l'Objectiu 25 requeriria una inversió d'entre un 3,6% i un 4,7% del PIB anual de la UE durant una dècada. Tot i així, només un 30% d'aquesta despesa hauria de provenir de finançament públic directe, cosa que deixaria a les administracions un cost aproximat de l'1% del PIB anual europeu.

Els economistes que hi han treballat argumenten que la inversió és perfectament realista si es considera l'habitatge com a infraestructura social essencial, igual que ho són els hospitals o les escoles. A més, recorden que no actuar té un cost encara més alt: desigualtat crònica, desplaçament de població, caiguda del consum i tensió social.

El mapa europeu mostra diferències extremes pel que fa a l'accés a habitatge públic. Àustria, Dinamarca o els Països Baixos disposen de parcs públics i socials que superen amb escreix els estàndards continentals. En canvi, el sud d'Europa i els països de l'antic bloc soviètic arrosseguen dèficits històrics que els situen molt per sota de la mitjana. 

El dossier també assenyala que aquesta desigualtat genera dinàmiques internes: ciutats europees que atreuen talent, però expulsen veïnat; zones rurals que no poden retenir joves; i barris sencers que es desertitzen mentre milers de pisos es destinen a usos especulatius o turístics.

Una estratègia que va més enllà de construir pisos 

Tot i que l’augment del parc social és l'eix central, l'informe advoca també per mesures immediates: regulació del lloguer, limitació dels apartaments turístics, restriccions als contractes temporals i reconeixement legal dels sindicats de llogaters. A més, proposa reforçar els mecanismes contra l'especulació, com impostos sobre pisos buits o el dret de tanteig i retracte per part de les administracions públiques. El Govern català ja va anunciar que estudiaria prohibir la compra especulativa d'habitatge.