EntrevistaLaura Borràs: “L’Estat només s’asseurà per buscar una solució al conflicte si algú l’obliga a fer-ho, no per voluntat pròpia”

No fa ni dos anys que Laura Borràs va fer el salt a la política institucional. Professora universitària i directora de la Institució de les Lletres Catalanes entre gener de 2013 i gener de 2018, arran de les eleccions catalanes del 21 de desembre de 2017 va convertir-se en diputada i, mig any després, en la primera consellera de Cultura del Govern presidit per Quim Torra. L’etapa va ser curta, ja que uns quants mesos més tard passava a ser la número dos per Barcelona de la candidatura de JxCat al Congrés, liderada per Jordi Sànchez. La condemna del Tribunal Suprem ha inhabilitat el també expresident de l’ANC, de manera que Borràs s’estrena ara com a cap de llista i amb un missatge inequívoc de crítica a Pedro Sánchez.

Defensa la necessitat de diàleg per trobar una solució política al conflicte i planteja l’opció d’un mediador (o relator) internacional, malgrat la negativa actual del PSOE. Crítica també amb l’actuació dels antiavalots dels Mossos i amb la resposta política a les condemnes del Suprem, celebra l’esclat de mobilització popular que han suposat. Aspira que la campanya li serveixi per revertir els mals pronòstics que les enquestes donen a JxCat, que ho tindria difícil per mantenir els set diputats actuals.

Sembla que hi haurà algunes diferències amb relació a la campanya de l’abril, en què no tots els missatges de JxCat tancaven la porta a investir Pedro Sánchez. Ara sí que ho fan.

"Hi continua sent la nostra oferta d'asseure's a parlar, dialogar i aproximar posicions, que és el que hauria de ser la política"

Ara podem afirmar que Pedro Sánchez s’ha revelat tan inflexible com ja vam imaginar i ja percebia. Jo ja deia que no podíem donar suport a algú que ens menysté, ens ignora i no vol seure a parlar amb nosaltres, però en canvi continuarem oberts al diàleg. La fermesa i la coherència és la mateixa que a l’abril, però la diferència és que ara molta gent veu el que nosaltres ja vam veure aleshores. Però, reitero, hi continua sent l’oferta d'asseure's a parlar, dialogar i aproximar posicions, que és el que hauria de ser la política. Si no, no hi seríem. No ens hem de tancar en banda perquè l’altre ho fa, perquè aleshores et poses a la seva alçada. Continuem tenint un conflicte polític i el govern espanyol va deixar la seva resolució als jutges i s’ha vist que la sentència no l’ha solucionat, sinó que ha incrementat el problema. Per tant, encara tenim més autoritat moral per reivindicar que el conflicte ha de tornar a l’espai polític, d’on no hauria d’haver sortit mai. El que tenim és un interlocutor que ha dimitit de les seves funcions i de la seva obligació política.

Quin paper jugaran els presos en la campanya?

L’Estat espanyol els vol invisibles i per això els ha posat a la presó, però nosaltres els donarem veu, hi seran. Hi són sempre, els anem a visitar a la presó, segueixen l’actualitat, els preocupa el que passa i ens fan arribar de manera permanent tot allò que pensen i que pot contribuir a millorar la campanya. I els escoltem, com no pot ser d’una altra manera.

Per què ha de servir la presència de Junts per Catalunya a Madrid? Ha de ser un altaveu per reclamar determinades qüestions i denunciar-ne d’altres?

"Com que el problema el tenim amb l’Estat espanyol, hem d’anar-hi a dialogar, forçar-lo a asseure's a la taula"

Bàsicament ha de ser un altaveu perquè s’adonin que Catalunya hi és i no hi deixarà de ser. I, per tant, les reivindicacions legítimes d’una part molt majoritària de Catalunya no desapareixeran perquè ells reprimeixin. A Madrid hi ha un espai polític, i tot aquell espai polític que no ocupem nosaltres per a Catalunya, s’ocuparà contra Catalunya. Per tant, és molt important ser-hi. I ser-hi d’una manera determinant, amb força i per transmetre que es van despertar i el dinosaure continuava allà, com en el conte de Monterroso. Hi continuarem sent i demanem força perquè aquesta veu sigui més rellevant, més important i condicioni la manera de fer política a Madrid i no puguin fer oïdes sordes al que nosaltres plantegem. Que és una resolució política del conflicte. Com que el problema el tenim amb l’Estat espanyol, hem d’anar-hi a dialogar, forçar-lo a asseure's a la taula i fer-li veure fins a quin punt han preferit bloquejar-se ells políticament abans de voler desbloquejar el problema.

Hi haurà algun tipus d’actuació coordinada entre els partits sobiranistes? Al cap i a la fi, esteu d’acord en qüestions com el referèndum o l’alliberament dels presos.

La coordinació a la que aspiràvem era la màxima, que volia dir concórrer-hi en una llista unitària, perquè és la forma més efectiva, directa i contundent de cara a l’Estat espanyol de mostrar la situació d’excepcionalitat democràtica que tenim. Però alguns partits no consideren que la unitat sigui tan important com ho fem nosaltres. Els clàssics diuen ‘divideix i venceràs’ i la saviesa popular, ‘la unió fa la força’. Desatendre els clàssics i la cultura popular és temerari en una situació d’emergència democràtica com la que vivim. Dit això, cada vegada que hem plantejat coses a Madrid que ens semblava necessari fer conjuntament, jo no he tingut cap problema en despenjar el telèfon i dir-li “Gabriel [Rufián], ho presentem conjuntament”. Veurem què passarà després de les eleccions i si aquests punts en comú ens podran permetre una política conjunta.

JxCat planteja una mediació internacional per aconseguir una negociació amb el govern espanyol. Com s’aconsegueix?

"Alguns partits no consideren que la unitat sigui tan important com ho fem nosaltres"

S’aconsegueix amb valentia per part de qui ha d’acceptar fer política i, per tant, si Sánchez no està prou segur de com ha de defensar aquestes posicions, la figura d’un mediador o un relator ho pot facilitar i és el que ja plantejava el Govern de la Generalitat en les converses de Pedralbes. És un punt d’una lògica bastant aclaparadora en com s’han resolt molts conflictes al món.

Aleshores el Govern espanyol parlava de conflicte polític, mentre que ara ho fa de problema de convivència.

Exacte. I en aquell moment es va aixecar de la taula perquè l’endemà hi havia una manifestació que havia de ser el “no va más” i al final hi van anar 45.000 persones. I ara veiem com el PSOE es manifesta a Barcelona de la mà dels participants [PP, Cs i Vox] en aquella manifestació. És evident que és un PSOE que modifica el seu discurs, perquè no assumeix que té una responsabilitat política. I això vol dir seure i aproximar posicions, negociar. La figura d’un relator, d’algú que ajudi a acostar les posicions, implica ser conscients que tens un problema, però voler ser part de la solució. L’estat espanyol, de moment, menystenint i no agafant el telèfon, persisteix en ser part del problema.

Quina necessitat té l’Estat d’acceptar una negociació? Fins ara no ho ha fet i no s’està enfonsant. Sembla que pugui anar fent la viu-viu.

"La figura d’un relator, d’algú que ajudi a acostar les posicions, implica ser conscients que tens un problema, però voler ser part de la solució. L’estat espanyol, de moment, persisteix en ser part del problema"

No es demostra que es pugui fer la viu-viu. Ara viurà les quartes eleccions en quatre anys. Això és no poder governar. Entenguem que aquest fer la viu-viu els està bloquejant a ells mateixos, perquè és evident que continuen sense un govern ple i abocats a processos electorals, que el que fa és paralitzar la vida política. Per què ho haurien de fer? El respecte a les minories no hauria de ser una de les bases d’un sistema democràtic? Negar l’existència i la capacitat de reivindicació de les minories no és propi de les democràcies.

Sense afrontar la qüestió catalana, Espanya és ingovernable?

Ho penso. S’ha vist que la ineptitud de Pedro Sánchez per governar passa per la seva incapacitat d'asseure's a parlar. No ho ha aconseguit ni amb la seva aliança natural ideològica, que és Unidas Podemos. Ha preferit picar l’ullet a Ciutadans o al PP. Això indica una debilitat o una incapacitat molt gran d’algú que aspira a ser president del govern. No pots anar repetint eleccions pensant que la gent vota malament i esperar que finalment votin com tu vols. Estàs obligat a treballar amb els resultats que s’obtenen i, per tant, a actuar en conseqüència. Ja sé que enyoren altres temps en tots els sentits, també en el bipartidisme, però la realitat és que el vot està molt fragmentat i obliga els polítics a fer política. El PSOE i, en particular Pedro Sánchez, ha demostrat que no és capaç d’aproximar-se, d’aconseguir acords, i amb supèrbia, plantejaments maximalistes i una negació de la realitat, que ni tan sols vol agafar el telèfon, demostra una ceguesa, una sordesa i una miopia que paga tot l’Estat espanyol. És molt possible que fins que no es resolgui l’assumpte de Catalunya, no sigui governable Espanya.

Apel·leu a algun tipus d’intervenció de la comunitat internacional. Com creus que s’hi ha d’arribar, perquè de moment el que diuen, per exemple, organitzacions de drets humans, sembla no preocupar a l’Estat?

"Per a molts de nosaltres va ser molt frustrant la reacció europea l’1 d’octubre. Pensàvem que Europa ens estava mirant i que no podia passar el que va passar"

No li preocupa, però alhora la situació de fragilitat amb relació a una possible crisi econòmica és molt determinant. Per a molts de nosaltres va ser molt frustrant la reacció europea l’1 d’octubre. Pensàvem que Europa ens estava mirant i que no podia passar el que va passar, almenys fins a una determinada hora del dia en què potser sí Europa va dir que fins aquí, que ja n’hi havia prou. La feina que fa a Europa el president Puigdemont és fonamental. El canvi d’actitud entre l’opinió pública i l’opinió publicada ha estat determinant. El nivell de coneixement, difusió i sensibilitat respecte la causa catalana ha canviat des de l’1 d’octubre. Que Puigdemont hagi superat dues euroordres i que un estat com Alemanya, després de tenir-lo detingut, n’ordeni la posada en llibertat perquè considera que no és culpable dels delictes que li atribueix l’Estat espanyol, marca un abans i un després en termes jurídics. Confirma que a l’Estat espanyol la justícia no és justa i que cal anar a Europa per trobar una justícia no polititzada i no ideològica. Sabem que l’Estat probablement només s’asseurà per buscar una solució si algú altre l’obliga a fer-ho, perquè per voluntat pròpia no ho farà, prefereix retallar drets fonamentals.

Fem política ficció. Imaginem que hi ha una mediació internacional i planteja la sortida dels presos, però no un referèndum d’autodeterminació, sinó posem que un blindatge de l’autogovern. Seria acceptable com a pas per desbloquejar la situació?

Al febrer de 2017, el [Juan Luis] Cebrián reivindicava l’aplicació de l’article 155 contra Catalunya, que s’empresonés líders polítics i se suspengués l’autonomia, perquè, segons ell, quan això passés els polítics ja no parlarien d’independència, sinó que estarien preocupats en fer sortir els presos i recuperar l’autonomia. Aquesta solució que planteges passaria una mica per això, però hem d’entendre que no és de rebut limitar la capacitat de decidir de la ciutadania. Una solució ha de venir emmarcada en el reconeixement del dret a l’autodeterminació, i això vol dir estar en disposició d’exercir-lo, i també que amb presos i exiliats no es pot resoldre un conflicte que és polític. L’autonomia tal com l’hem conegut ja no la tornarem a veure mai i en això coincidim tots. Hi ha una retallada de drets, però també de competències. Els partits unionistes, dia sí dia també, no és només que l’únic projecte que tinguin per a Catalunya sigui el 155, sinó que parlen d’il·legalitzar els partits independentistes, retallar drets i recentralitzar competències. Mentre que per a nosaltres perquè l’autonomia és insuficient. El que volem i necessitem és la independència.

Les protestes per la sentència del Suprem han desbordat les vostres previsions?

Més que desbordar les nostres previsions, nosaltres hem confiat sempre en la ciutadania, que sempre hi és. Segurament el que no s’ha preparat prou bé és la resposta política, no s’ha respost com es requeria. La setmana passada ja vaig dir a La Vanguardia que he vist més determinació al carrer que als partits polítics. Naturalment que la resposta dels partits no ha estat a l’altura del carrer. Faig l’autocrítica, però també explico el context. Quan els polítics llegeixen la sentència avaluen quins seran els costos que tindrà per a l’exercici de la política. I que la sentència dediqui cinc pàgines a parlar del no dret a l’autodeterminació és un missatge molt clar als polítics. Estem parlant que l’Estat espanyol té gent a l’exili per una cançó, vol enviar gent a la presó per un tuit... si exercim política en el marc legítim de reclamar el dret a l’autodeterminació, la sentència ens diu que el camí són deu anys de presó. Per tant, la pressió que genera aquesta repressió fa potser que la resposta dels partits hagi estat més tèbia i, en canvi, la del carrer sigui absolutament determinada.

Interpretes que la sentència ha estat una guspira que ha fet emergir malestars que van més enllà de la qüestió nacional, sobretot entre els joves? Segurament hi ha qüestions en les quals la Generalitat podria fer més del que fa...

El que posen en evidencia aquestes manifestacions és que els joves s’han sentit molt interpel·lats per la sentència. Han sentit coartada la seva llibertat i això ha despertat tot un conjunt de debats al voltant de quines fórmules d’actuació política poden ser més efectives en matèria d’assoliment de reivindicacions polítiques. En aquestes trobades, vagues i assemblees hi ha un debat molt interessant i els polítics hem de ser-hi per escoltar i captar les reivindicacions que fan i incorporar-les en el nostre dia a dia.

"En l’exercici de la política una vegada i una altra topem amb un mur, que és l’Estat espanyol"

De tota manera, en l’exercici de la política una vegada i una altra topem amb un mur, que és l’Estat espanyol. Jo que he estat consellera d’un govern autonòmic, en l’exercici del dia a dia notes la impossibilitat de dur a terme les polítiques que necessita la ciutadania, o bé perquè no disposes de recursos, o bé perquè totes les lleis que surten del Parlament, i, per tant, s’han gestat des del Govern, després el Constitucional les bloqueja. Lleis que afecten tothom, també els joves. Estan preocupats pel canvi climàtic i teníem una llei sobre canvi climàtic, però està aturada perquè el Constitucional va considerar que com que sortia d’un Parlament sediciós no podia ser aplicada. La manca d’independència és el que impedeix que aquestes polítiques puguin ser efectives. És com un peix que es mossega la cua. I és molt interessant que la gent prengui consciència que reivindiquem la independència com la millor resposta a les necessitats que tenim. I això val pel canvi climàtic, la igualtat entre homes i dones, la pobresa energètica, els problemes d’habitatge... perquè en tot això la llosa que ens cau al damunt és la de l’Estat.

Hi ha hagut una forta criminalització d’una part de la protesta dels darrers dies, on s’hi han vist imatges que no són equiparables al que ha passat en països com França amb les armilles grogues. En el rerefons, s’evidencia una manca de cultura de la protesta?

Jo he estat expressant això aquests dies. En una entrevista amb un mitjà espanyol em parlaven de la violència de parar un tren i que la gent no pogués arribar a la feina, i jo deia que hauríem de matisar les paraules, perquè si això és violència, la violència sistemàtica l’exerceix l’Estat amb la manca de recursos per infraestructures bàsiques que fan que la gent consumeixi el seu temps als trens. Hem de mesurar l’abast de les paraules i s’ha volgut criminalitzar el moviment independentista. Els missatges de l’Estat, sigui el govern, els partits o els mitjans, van en aquesta línia i ens trobem amb un ministre que ha estat jutge de l’Audiència Nacional que ha portat casos d’etarres i parla que l’independentisme és pitjor. A partir d’aquí, qualsevol ciutat que rebi el G-20, no és que tingui contenidors cremats, és que té autèntiques barricades.

"Es vol construir un determinat relat i tot s’hi val. I el relat és que independentisme és igual a violència. Cal veure la intencionalitat que hi ha darrere"

Hauríem de posar una mica de matís i ser una mica responsables a l’hora d’avaluar quina és la situació per no treure-la de mare, però com que es vol construir un determinat relat, tot s’hi val. I el relat és que independentisme és igual a violència. Cal veure la intencionalitat que hi ha darrere i hem d’apel·lar a la responsabilitat de tothom per no criminalitzar. I hem de reivindicar el dret de vaga, el dret de protesta i la desobediència civil no violenta.

En altres entrevistes has comentat que hi ha actuacions dels Mossos d’Esquadra d’aquests dies que no t’han agradat. A Catalunya hi ha un problema estructural amb els antiavalots dels Mossos, perquè amb independència de qui sigui el conseller d’Interior es repeteixen les actuacions abusives i violentes?

Jo ho he dit així. Tots hem vist imatges que sabem que no són de rebut, que no s’ajusten als protocols i que són de la Brigada Mòbil (Brimo). Són imatges que ens revelen que aquest és un problema estructural, perquè les hem vist en consellers de diverses èpoques. Els antiavalots van entrar a la UB perquè s’hi protestava contra el Pla Bolonya, quan el conseller era Joan Saura. Els Mossos han començat ara la més gran auditoria interna que mai s’hi hagi fet. I la reforma que probablement s’hagi d’abordar és respecte la Brimo. Cal abordar una reforma en profunditat d’aquest problema, que tothom va veient, però que ningú ha fet. A ningú li interessa que continuïn oferint imatges que no ens agraden, i no ens agraden perquè no són professionals ni compleixen els seus propis protocols.

El conseller d’Interior és Miquel Buch, de JxCat. Això us pot penalitzar electoralment?

"La lleialtat dins el Govern hauria de ser unitària, no hauria d’anar per bàndols"

Si la gent identifica que dins el govern de coalició hi ha dos partits i que tothom governa les coses com li semblen, sense ser solidaris entre els consellers, doncs ens impacta a nosaltres. El que puc dir és que quan era consellera, quan hi va haver vagues dels metges o dels mestres em vaig solidaritzar amb la responsabilitat, actitud i decisions que prenia el conseller del govern del que jo formava part. Aquesta lleialtat hauria de ser unitària, no hauria d’anar per bàndols. El conseller Buch no va a les llistes de JxCat a Madrid. I hauria de poder ser compatible la lleialtat institucional amb el fet de poder expressar la discrepància amb imatges que han de poder ser corregides. I quedem-nos amb el que passa, que ja ho estant sent de corregides, ja s’han pres mesures que van en la línia d’erradicar-les. En canvi, la Policia Nacional probablement no investigarà les seves actuacions, sinó que probablement els agents seran condecorats.

Li queda gaire vida a l’actual Govern de la Generalitat?

Quan l’Estat no sap com afrontar els problemes ho fa amb repressió i en aquest cas hi ha el judici contra el president Torra [per desobediència, pel cas dels llaços grocs], que podria comportar-ne la inhabilitació. Doncs sí, podria tenir un final aquest govern, que podria ser quan es pronunciï el tribunal respecte a la inhabilitació del president Torra.

Vas fer el salt a la política institucional fa gairebé dos anys. Fins quan t’hi veus?

Hi entro perquè hi ha una situació d’emergència democràtica i almenys fins que no en sortim el meu compromís continua vigent.

Estàs en una etapa de presència a Madrid, però t’imagines assumint responsabilitats polítiques un altre cop a institucions catalanes?

Jo estava a la conselleria de Cultura, en un àmbit on em sento especialment còmoda, perquè és el meu espai natural i és on penso que objectivament puc fer més bona feina. Assumiria una responsabilitat com aquesta sense cap problema si es considera que puc fer una feina pel país.

I d’altres responsabilitats? Ja saps per on vaig.

[Riu] Ara toca les eleccions a Madrid i ja veurem què passa a Catalunya. Si critico a d’altres que parlin de candidats a la presidència de la Generalitat, perquè hem de defensar les institucions, no em posaré jo a respondre aquesta mena de preguntes.