"A Itàlia l'esquerra ha implosionat i tot el que ha quedat ha estat una cultura política difosa"

Barbara Balzerani (Colleferro, 1949) es troba a Catalunya aquests dies per presentar el seu llibre Sempre ho he sabut (Tigre de Paper), traduït per Anna Casassas. Ens trobem amb l'autora i activista italiana al barri d'Horta de Barcelona per parlar d'aquest relat que explica la trobada de dues dones a la presó: una, una militant revolucionària que es troba a la presó per les seves activitats, l'altra, una immigrant africana embarassada que ha estat condemnada per narcotràfic. "Sempre ho he sabut és el sisè llibre d'una sèrie que explica una llarga història, la història d'una derrota", explica Balzerani, que va formar part del grup armat Brigades Roges, els objectius de les quals encara avui defensa.

Balzerani va ser detinguda el juny del 1985 i sentenciada a cadena perpètua fins que el 2006 va quedar en llibertat condicional i, cinc anys després, en plena llibertat. "La idea del llibre ve d'una dona africana que vaig conèixer a la presó que va viatjar fins a Itàlia abandonant el seu lloc d'origen i buscant una vida millor", revela l'autora. "L'oferta del sistema capitalista per a aquesta dona era la misèria, la marginació", segueix, "no podia viure amb el que guanyava i es va convèncer a si mateixa per entrar en el circuit de la droga, i així és com va acabar arrestada, condemnada i a la presó de Rebibbia, a Roma, amb la seva filla. Allà dintre defensava el seu món, que en bona mesura era la seva filla, no volia sotmetre's a les normes de la presó. D'aquí neix el relat."

L'activista no dona massa importància al fet que les dues protagonistes del llibre siguin dones. "No tinc un passat feminista", respon a la pregunta corresponent. "Quan va haver-hi l'explosió del moviment feminista a Itàlia, el vaig criticar molt perquè em semblava un moviment interclassista, pacifista, elitista", declara. La seva visió del moviment feminista, assegura, és bastant "negativa" i fins i tot va titular un capítol de Compagna luna (Feltrinelli, 1998) com "feminisme, no gràcies". L'autora de Sempre ho he sabut diu reconèixer-se millor en dones com la seva mare, Maria, figures fortes tot i que no es declarava feministes, que "va travessar dues guerres mundials, una vida a la fàbrica i cinc fills» i que li va transmetre «un sentit de responsabilitat" i d'orgull de classe. Tot i que als seus llibres les dones tenen un paper destacat, "no és una decisió conscient".

En el rerefons de la història es troba la voluntat de "poder parlar del concepte capitalista, occidental, de progrés lineal, que ha estat la base cultural del colonialisme cultural, com l'anomenava Thomas Sankara, d'imposar una forma de pensar de la qual ens hem d'alliberar: actualment hi han moltes formes d'afrontar la vida, fins i tot els qui pertanyem a l'esquerra revolucionària mai vam veure aquestes formes del Tercer Món com coses de les que poguéssim aprendre, sinó que pensàvem que ells havien d'aprendre de nosaltres."

"Algunes coses estan canviant al món", continua, "pensem en la resistència indígena a Amèrica Llatina, Kobane o les protestes al Val di Susa, que plantegen una altra manera d'afrontar la democràcia, la tecnologia, l'ecologia, el progrés... i que ens marquen una línia que podríem seguir. Un altre exemple seria el municipi de Riace, un model d'integració i solidaritat sense intervenció de l'estat que ha estat cancel·lat pel sistema, que no vol que aquests models funcionin." Però matisa que ni "escriu assaig" ni tota la història és autobiogràfica, sinó que hi ha "una part d'invenció en el llibre", i que per poder expressar aquestes idees s'inventà "un diàleg que no va tenir mai lloc". A partir d'aquí, afirma, "explica com és possible que hagi pogut sorgir un món desigual".

La sèrie de relats, que va començar amb Compagna luna també ha servit a Balserani, segons la seva pròpia opinió, per interrogar-se si els motius que la van portar a militar a l'esquerra radical segueixen sent actuals i revisitar el capitalisme del segle XX a Itàlia. El propi poble on va néixer, Colleferro, a la regió del Laci, prop de Roma, es va desenvolupar i pràcticament va néixer el 1912 amb la construcció d'una fàbrica d'explosius que va ser tancada exactament un segle després. Per a Balzerani, aquesta història representa tot un cicle, el del capitalisme italià, que ja s'ha tancat, però les conseqüències del qual encara es deixen notar.

Salvini, "resultat del buit deixat per l'esquerra"

No preguntar a Balzerani per l'actualitat política a Itàlia és pràcticament impossible. Per a l'autora de Sempre ho he sabut, la coalició de govern entre la Lliga de Salvini i el Moviment 5 Estels (M5S) és "el resultat del buit deixat per l'esquerra". Després dels fets dels anys noranta, és a dir des de la desaparició de referents forts amb la desintegració de l'URSS i la fi de la lluita armada, l'esquerra, argumenta, "va fer un gir cap a la dreta", especialment els dirigents socialistes i fins i tot del Partit Comunista Italià (PCI). Balzerani senyala que quan l'esquerra governava, qui hi havia al capdavant era la seva ala dreta, com és el cas de l'exprimer ministre Matteo Renzi o l'expresident italià Giorgio Napolitano. "Expressions, en tot cas, del neoliberalisme", valora l'escriptora italiana, que afirma que la política del darrer ministre de l'Interior, Marco Minniti, del Partit Demòcrata (PD), en el fons "no es diferencia de la de Salvini, posant èmfasi en la immigració, la seguretat... era terrible".

"L'esquerra institucional ha virat molt a la dreta i a la seva esquerra tot està dividit en grupuscles: després del 2001 a Gènova no va quedar res en peu i l'abstencionisme i l'apoliticisme és majoritari", insisteix. "En política no pot existir el buit, perquè l'espai sempre te l'ocupa un altre, i això és el que ha passat a Itàlia: el MS5 ha estat el catalitzador d'aquesta esquerra que ha implosionat i tot el que ha quedat és una cultura política difosa, l'individualisme i la caiguda dels valors de la cultura obrera del segle XX", analitza Balzerani. "En comptes d'estar tot plegats", lamenta, "es parla de salvar-se cadascú com pugui." "Quant de temps pot durar això?", es pregunta. I es respon ella mateixa d'immediat: "És impossible saber-ho, dependrà del moviment mateix: encara hem d'analitzar per què vam perdre i pensar com continuar endavant."