L'esquerrà Cepeda, obligat a remuntar en una segona volta a Colòmbia que dóna per favorit De la Espriella

Colombia torna a les urnes aquest diumenge 21 de juny per decidir qui succeirà a Gustavo Petro a la Casa de Nariño, i ho fa amb el guió invertit respecte al que l'oficialisme imaginava fa tot just un mes. En la primera volta del 31 de maig, l'ultradretà Abelardo de la Espriella, del moviment Defensores de la Patria, va ser el candidat més votat —10.361.413 sufragis, el 43,74%—, per davant del senador Iván Cepeda, del Pacto Histórico, que es va quedar en el 40,90% (9.688.361 vots) malgrat que la seva candidatura va transmetre públicament que confiava a superar el 50% i guanyar en primera volta.

La inesperada distància, 673.138 paperetes segons el recompte oficial, s'ha mantingut al llarg d'aquestes tres setmanes de campanya. Des del passat 15 de juny regeix el silenci demoscòpic —la prohibició legal de difondre enquestes en la setmana prèvia—, i els últims mesuraments publicats situaven De la Espriella entre quatre i més de set punts per davant del seu adversari.

Un xoc d'estils i de programes. Iván Cepeda, de 63 anys, és un veterà dirigent de l'esquerra colombiana. Fill del senador comunista Manuel Cepeda, assassinat el 1994, va fer carrera en la defensa de les víctimes dels crims d'Estat abans de convertir-se en una de les veus més reconeixibles de l'esquerra parlamentària. D'oratòria sòbria i caràcter temperat, encarna una esquerra que aspira a revalidar el govern. Al seu davant, De la Espriella representa el pol oposat: un outsider de 47 anys, advocat penalista de causes mediàtiques i sense experiència de gestió pública, que ha aixecat la seva candidatura sobre les xarxes socials, la provocació identitària i una posada en escena espectacular —mítings sobre plataformes al riu, pirotècnia i el sobrenom d'El Tigre— a l'estil de les noves dretes radicals de la regió.

Un gir al centre que no acaba de quallar

Cepeda ha buscat en aquesta segona volta ampliar la seva base política pel centre. El senador ha hagut de renunciar a un dels emblemes del petrisme dels últims quatre anys: el comitè promotor de l'Asamblea Constituyente --que aspirava a substituir la Constitució de 1991-- va donar per conclosa la recollida de signatures, i el propi Cepeda va agrair la decisió qualificant-la d'"acte de grandesa política", encara que després va matisar que la convocatòria segueix sent "una possibilitat". El gest resumeix la seva aposta per al 21J: rebaixar arestes, llançar picades d'ullet al centre polític i prendre distància dels episodis més aspres del llegat de Petro —un llegat conflictiu, reivindicat per la seva base però rebutjat de ple per amplis sectors— sense renunciar al nucli petrista que el sosté.

Però aquest viratge ha obtingut, per ara, un resultat dispar: entre les principals figures de l'espectre polític, els suports a Cepeda han estat tebis, i cap de les grans referències del centre li ha donat el suport públic que necessitava. Sergio Fajardo, quart en la contesa i que va sumar una mica més d'un milió de vots (4,26%), va descartar qualsevol adhesió, va presentar el seu "decàleg del milió" com a full de ruta per al pròxim Govern i va deixar clar que els seus electors són lliures; diversos dels seus punts —la fi de la "pau total", el rebuig a la constituent— l'allunyen, en realitat, més de Cepeda que del seu rival.

Claudia López, exalcaldessa de Bogotà i una de les figures de referència del centre reformista, va avisar que no votarà De la Espriella, però va advertir que això no implica un suport automàtic al Pacte. I Juan Daniel Oviedo que va ser fórmula vicepresidencial de la candidata de la dreta tradicional, Paloma Valencia, tampoc s'ha sumat a cap dels dos. El centre, en suma, ha optat per la llibertat de vot, i això deixa Cepeda sense una palanca decisiva per créixer.

Portes endins, el petrisme admet ara, amb autocrítica, que va enfocar malament la primera volta. Durant mesos, nombroses enquestes van situar a Cepeda al capdavant i algunes van arribar a dibuixar escenaris en els quals fregava la majoria absoluta el 31 de maig. Aquesta expectativa va generar una confiança excessiva: part de la campanya i de l'oficialisme van assumir que la primera ronda seria un tràmit camí d'una victòria folgada per sobre del 50%. No va passar res d'això. Van quedar, de forma sorprenent, per sota de l'adversari i diversos dirigents pròxims al candidat van reconèixer en públic el desconcert intern que va provocar el tomb.

En aquest inventari d'errors figura també un episodi que va acabar tornant-se en contra del propi Pacte: la polèmica de la samarreta. La campanya de De la Espriella va demanar als seus simpatitzants anar a votar amb la samarreta groga de la selecció, convertida en senyal d'identitat del moviment i apadrinada pel candidat, que ha fet del nacionalisme exacerbat una de les seves bases. El Pacto va denunciar davant la Federación Colombiana de Fútbol un ús "oportunista" de l'emblema, però, conscient que afrontar un símbol tan estimat en un país futboler —i a les portes del Mundial— era una batalla perduda, va acabar rebaixant el to i deixant córrer l'assumpte. Va recular, però tard: llavors ja havien ressorgit vídeos del mateix petrisme animant a votar amb la mateixa samarreta, i la controvèrsia s'havia tornat en contra seu.

Les enquestes, en contra; el petrisme, aferrat al guió del 2022

El tancament demoscòpic de fa una setmana no va deixar dubtes sobre qui parteix com a favorit. L'última enquesta de Guarumo i Ecoanalítica va donar a De la Espriella un 52,6% enfront del 45% de Cepeda, 7,6 punts de diferència; el Centro Nacional de Consultoría el va situar per davant per una mica menys de quatre punts, i tots els mesuraments publicats al juny van apuntar en la mateixa direcció. Una dada inquietant per a l'esquerra: la imatge favorable de Petro, que ronda el 50%, no es trasllada íntegra al seu candidat, el suport del qual queda diversos punts per sota.

Malgrat aquest panorama, fonts pròximes a Petro sostenen que l'escenari encara es pot revertir. La seva aposta és el record de 2022, quan l'esquerra es va imposar en el balotaje recolzant-se a Bogotà i el Pacífico i mobilitzant a votants que no havien sortit en la primera volta. El mateix Petro ha qüestionat el recompte —va arribar a parlar d'uns 800.000 registres irregulars en el cens i a no acceptar els resultats del recompte— i ha internacionalitzat el pols fins a l'ONU. Els analistes, no obstant, són prudents: una projecció de probabilitats publicada aquesta setmana per la revista Semana atorgava al voltant d'un 75% d'opcions a De la Espriella davant d'un 25% a Cepeda. No és un partit tancat, però la remuntada exigiria una operació de mobilització que, per ara, els sondejos no reflecteixen.

De l'Espriella: del riu Magdalena a les portes de la Casa de Nariño

Al davant, De la Espriella arriba al balotaje amb el vent de cara i un relat construït a imatge de les noves dretes radicals. Advocat penalista de causes mediàtiques, empresari i sense un sol càrrec públic a l'esquena, ha capitalitzat el vot antipetrista i el malestar antipolític d'un país de baixa confiança institucional. Promet governar amb la "motoserra" de Milei, la mà dura de Bukele i el discurs antiestablishment de Trump, a qui admira obertament; ha plantejat acabar amb els diàlegs de pau, endurir la pressió militar i fins i tot treure Colòmbia Milei de l'OEA i de l'ONU. La seva victòria del 31 de maig va sepultar l'uribisme tradicional, reduït al 6,92% que va obtenir la senadora Paloma Valencia.

Les seves aliances s'han teixit a una velocitat inèdita. La dreta va fer pinya: Paloma Valencia va anunciar el seu suport només conèixer la seva derrota i Álvaro Uribe va oficialitzar el suport del Centro Democrático amb un concís "hem perdut" i una crida a votar per l'advocat per frenar el que denomina el "comunisme". La criatura ha acabat absorbint qui la va engendrar: l'uribisme, que va organitzar la política colombiana durant dues dècades, demana ara el vot per a un outsider que l'ha desplaçat. El mateix candidat, però, defuig les coalicions clàssiques -"no és moment de navegar en aigües tèbies", ha dit- i es reivindica com un líder sense lligams partidistes, el que complica el repartiment de càrrecs i compromisos que tota aliança comporta.

La seva coalició és, de fet, un mosaic heterogeni: reservistes i militars retirats, esglésies neopentecostals i evangèliques, elits regionals i llibertaris a l'estil Milei, sostinguts més per les xarxes socials que per una estructura organitzada. Aquí apunta la seva major vulnerabilitat de cara a un eventual mandat. Defensores de la Patria amb prou feines va obtenir un diputat i quatre senadors en les legislatives, una representació gairebé testimonial que li anticipa un Congreso ingovernable sense pactes. Per tranquil·litzar uns mercats que van reaccionar amb nerviosisme després de la primera volta, ha situat com a fórmula vicepresidencial l'exministre d'Hisenda José Manuel Restrepo, un perfil tècnic que contrasta amb l'estridència del candidat. En el pla exterior ha rebut picades d'ullet de Javier Milei i Mauricio Macri i el suport implícit de Donald Trump, mentre el president equatorià, Daniel Noboa, va anunciar l'aixecament d'aranzels en una videotrucada amb ell, una ingerència que Cepeda va qualificar de "vulgar i descarada".

Colombia està partida en dos. Cepeda necessita una remuntada que l'aritmètica i els sondejos no li concedeixen de sortida; De la Espriella, blindar un avantatge que les enquestes donen per consolidat. Aquest diumenge dirà si el país consuma el gir a la dreta radical que va anticipar el 31 de maig o si el petrisme aconsegueix repetir, contra pronòstic, l'èpica de fa quatre anys.