Entrevista a Eva Cruells"Les violències masclistes digitals es normalitzen com una conversa de bar, però poden tenir un impacte tan greu com una agressió física"

Després de nombroses denúncies, Facebook va tancar a finals d'agost el grup italià Mia Moglie, on des del 2019 més de 30.000 usuaris van compartir sense consentiment imatges íntimes de dones, moltes d'elles parelles o exparelles. Es tracta d'un cas extrem que ha ressonat arreu del món, però que només representa la part més visible de la piràmide de violències masclistes digitals. Uns abusos que, segons constaten les expertes, s'han intensificat molt en els darrers anys amb l'increment de les xarxes socials i la democratització de la intel·ligència artificial.

Fembloc és una iniciativa feminista sense ànim de lucre que treballa a Catalunya per la prevenció, detecció, atenció i reparació de les violències masclistes digitals. Està integrada per expertes en "autodefensa" i "seguretat holística" amb perspectiva feminista i interseccional, és a dir, tecnòlogues, advocades i psicòlogues especialistes. Entrevistem la fundadora i coordinadora de l'entitat, Eva Cruells, per analitzar la magnitud d'aquesta mena de violències i per conèixer la tasca que fan al nostre territori.

Segons la darrera enquesta de violències masclistes a Catalunya efectuada pel Departament d'Interior el 2021, el 28% de les dones catalanes ha patit violència digital al llarg de la seva vida. Una forma de violència que, segons Cruells, inclou "assetjaments en línia, difusió no consentida de contingut íntim i altres formes d'agressió a través de mitjans digitals". Les més afectades (82,7%) són les dones joves d'entre 16 i 29 anys, tot i que qualsevol dona pot esdevenir víctima de la "impunitat" i dels "privilegis" del "patriarcat".

El tancament d'un grup de Facebook amb 32.000 usuaris que compartien imatges sexuals no consentides és només la punta de l'iceberg. Com descriuria la magnitud de les violències digitals sexuals en l'actualitat?

Aquest grup de Facebook italià, Mia Moglie, funcionava des del 2019. I arran d'aquest, se n'ha destapat un altre de flagrant, Phica, que es va crear el 2005. És un fòrum on es compartien imatges amb un component més agressiu, imatges de pornovenjança i fotografies de dones aleatòries creades amb intel·ligència artificial. Són grups visibles a Internet i tothom hi pot accedir perquè encara hi ha molta impunitat.

Nosaltres detectem que hi ha una presència alta d'aquesta mena de grups. Internet no és només un espai on s'han traslladat les violències masclistes i sexuals que es vivien en l'àmbit analògic, sinó que, a més a més, les amplifica. No només per l'impacte que poden tenir en les persones —els continguts queden penjats i és molt difícil retirar-los—, sinó també perquè arriben a audiències molt més grans.

Internet amplifica les violències masclistes i sexuals que es viuen en l'àmbit analògic

No és només una qüestió d'anonimat, perquè a Mia Moglie hi havia moltes persones amb els seus propis perfils. Els usuaris tenen impunitat perquè les plataformes disposen de molt pocs mecanismes —o no volen posar-los— per poder actuar davant les violències. Aquests grups generen molts beneficis econòmics, molts clics i adhesió. La regulació actual és encara molt incipient.

En aquests grups ja no només es difonen imatges sexuals no consentides —sigui de la parella o d'un desconegut—, sinó que ara la intel·ligència artificial hi juga un paper destacat. Et poden agafar la cara i generar-te una imatge pornogràfica. Es considera també delicte?

Enviar una imatge eròtica sense consentiment que s'ha fet en una relació de parella o que s'ha compartit a través del sexting és un delicte en el Codi Penal espanyol. Ara bé, què passa amb les imatges generades amb IA? Quan es posa el cos d'una altra persona a una cara? Sovint no hi ha consentiment ni d'una ni de l'altra.

Relacionat amb aquest tema

Homes, joves i amb poca confiança social, perfils on més arrelen idees retrògrades i antidemocràtiques

Públic

Hi ha un debat molt gran: com que no és el cos de la víctima hi ha molts límits per determinar penalment si és violència o no. Però les lleis que s'estan conformant ara —tant en matèria de violències masclistes com d'intel·ligència artificial i regulació de plataformes— sí que consideren que és delicte. Al final, abans d'Internet ja existien delictes com els danys a la reputació, a la imatge o a l'honor.

Hi ha la llei d'intel·ligència artificial a Europa i aquí s'estan actualitzant moltes lleis. S'està introduint el concepte deepfake —i, per tant, els deepfake nudes— en els marcs regulatoris per considerar que poden produir danys a una persona.

Relacionat amb aquest tema

Les periodistes catalanes clamen contra el ciberassetjament creixent a les professionals de la comunicació

Públic

Arriben a Fembloc moltes denúncies vinculades a la difusió d'imatges íntimes? Els Mossos estimen que fins al 90% dels casos de sextorsió no es denuncien pels canals oficials.

Les violències masclistes es denuncien poc i en l'àmbit digital encara menys. Hi ha dades que ho constaten. El nivell de normalització és molt gran: com que no hi ha gairebé regulació digital, es normalitzen les conductes. Per exemple, amb el tancament del grup italià de Facebook hem sentit veus públiques dir que era una "broma" i que no se li havia de fer gaire cas. Com si fos una conversa de bar. Però poden arribar a tenir greus conseqüències que una agressió física al carrer.

Les violències masclistes es denuncien poc i en l'àmbit digital encara menys

Com acompanyen aquestes víctimes? Quins recursos posen a la seva disposició?

Hi ha dues maneres de denunciar: als Mossos o a través de la mateixa plataforma. El problema de les denúncies de violència digital és la dificultat per identificar l'agressor. Moltes vegades es fan servir dispositius anònims i és complicat que hi hagi recorregut.

Nosaltres recomanem denunciar-ho a les mateixes plataformes, que tenen termes d'ús i servei on aquestes conductes no estan permeses. Les empreses haurien d'actuar i retirar el contingut. El que passa és que els mecanismes de denúncia són molt opacs i sovint no responen. Tenim dades pròpies: del total de casos que hem denunciat, només un 4% han rebut alguna resposta afirmativa per part de la plataforma. Perquè moltes vegades són bots o correus automàtics. Meta, per exemple, va reduir moltíssim el seu personal de moderació de continguts.

Caldria modificar la legislació per a pressionar les plataformes?

A la UE s'han posat les piles. Tenim la Digital Services Act, que regula el marc d'actuació de les plataformes dins Europa, sobretot les més grans. És el marc que permet després als Estats membres regular moltes coses. Una d'elles és la transparència, i una altra és que les empreses hagin d'identificar riscos potencials en les seves plataformes i generar mesures per reduir-los.

Quines conseqüències psicològiques o socials poden patir les víctimes d'aquesta mena de violència?

Les conseqüències poden ser molt significatives i el ventall personal és molt ampli. A nivell psicològic, es genera ansietat, insomni, trastorns posttraumàtics, depressió i, fins i tot, suïcidi. Casos extrems, però que han posat l'alerta sobre l'impacte real d'això. Algunes víctimes diuen que els fa por sortir al carrer. Tot i que aquestes violències es donen en l'àmbit digital, sovint traspassen a la vida física. També hi ha l'angoixa de no poder controlar el contingut, no poder retirar-lo i no saber qui l'està veient. A nivell social, laboral, comunitari o educatiu, també té una afectació gran.

Les víctimes de 'sexspreading' pateixen angoixa per no poder controlar el contingut, no poder retirar-lo ni saber qui l'està veient

L'estigma i la culpabilització que reben les víctimes —com si haguessin provocat alguna cosa o es deixessin fer això— són una altra capa de violència.

Encara hi ha una part de responsabilització, que sempre ha estat present en les violències sexuals. Sempre se'ns ha dit que vigiléssim com anàvem vestides o a quines hores anàvem soles. Ara, amb les violències digitals, es qüestiona quina foto has penjat o enviat.

Preguntaves per què no es denuncia. Evidentment, continuem en aquest marc on la noia o la dona se sent responsable, fins i tot amb imatges generades amb intel·ligència artificial en què ella no ha tingut cap implicació. És aquesta responsabilitat social i simbòlica que se'ns imposa a les dones pel simple fet d'existir.

El cas de Giselle Pelicot va evidenciar que qualsevol home podia ser un agressor, homes normals amb família. Això també passa igual en el món digital, oi?

Exactament. No hi ha cap mena d'agressor concret: qualsevol home pot estar en un xat d'aquests. El problema és que tenim molt poques dades que identifiquin i perfilin agressors o que expliquin per què actuen així. El que sí que sabem és que pot ser qualsevol persona de qualsevol classe social o edat. El feminisme ha treballat molt en aquest aspecte: no parlem d'ogres o de persones amb problemes de salut mental, sinó d'un patriarcat i d'una sèrie de privilegis des d'on s'actua.