Entrevista a Mar Bermúdez"Mentre es mantingui l'estatus de poder dels 'senyoros' dins el periodisme, portaré una creu al front i seré la que va denunciar"

Mar Bermúdez (Barcelona, 1998) és periodista —actualment col·labora amb Públic—, politòloga i autora del llibre Els pecats d'una feminista: el despertar d'un Me Too periodístic (Ara Llibres). Dividit en un pròleg i nou capítols —un per a cada pecat capital, un d'ells dedicat a la primera dona d'Adam, la insubmisa Lilith, i un altre que parla de l'Infern com una analogia—, el llibre és un exercici de reparació per a l'autora. Bermúdez va patir una agressió sexual el desembre de 2022 per part del seu excap al diari El Principal, Saül Gordillo, que també va rebre una segona denúncia i finalment va ser condemnat a un any i mig de presó el setembre passat. Això no li va estalviar a Bermúdez una forta campanya de desprestigi i atacs per part d'alguns periodistes i mitjans de comunicació.

Més enllà de reflectir la seva experiència i de relatar com el seu cas va despertar un Me Too en el sector periodístic català, Bermúdez pretén avivar la lluita feminista capgirant els set pecats capitals: la luxúria, la gola, la peresa, l'enveja, la supèrbia, la ira i l'avarícia. "A les dones, especialment a les víctimes de violència, se'ns atribueix cada un d'aquests pecats en el sentit metafòric. Així el patriarcat justifica tota violència: és culpa nostra per pecadores", reflexiona a l'inici del llibre. Ara l'entrevistem per conèixer com ha estat els seu procés de recuperació vital i quin paper hi ha jugat el llibre, però també per reflexionar al voltant del moviment feminista en un context d'auge de discursos reaccionaris i masclistes.

Com està, Mar, tres anys i mig més tard de l'agressió?

Molt bé. M'he reconstruït i estic molt forta. Ara puc treure una cosa bonica d'una cosa molt dolorosa, que és ajudar els altres i fer activisme. Utilitzar el meu cas perquè no torni a passar i per fer denúncia. Estic preparada perquè sento que ja no em poden fer més mal i que no li tinc por a res.

Aquest llibre és un exercici de reparació. Ha acabat tot ja? 

No. Sé que sempre portaré una creu marcada al front, o almenys durant molt de temps, i mentre es mantingui l'estatus de poder dels senyoros dins del món del periodisme, continuaré sent la que va denunciar.

Sento que ja no em poden fer més mal i que no li tinc por a res

Quan parla d'una creu marcada al front, es refereix a conseqüències en el món laboral? 

Conseqüències en el món laboral i en tot allò que va associat al meu nom. Crítiques a tot el que jo digui, faci o publiqui. El que sí que sento és un tancament emocional per obrir una altra etapa que afronto des de l'activisme, no des del dolor.

Per a qui és aquest llibre? 

Aquest llibre és per a tothom qui el vulgui llegir. Sobretot, és una eina de lluita. Està pensat per a totes les que tenim una amiga a qui li ha passat alguna cosa, per a totes les que ho hem viscut, i també per als homes, perquè sàpiguen com acompanyar i continuar desconstruint-se.

No crec haver escrit res especialment diferent. He intentat omplir un buit que jo mateixa em vaig trobar com a dona feminista que havia llegit moltíssim. Hi ha molts llibres testimonials que ajuden a identificar les violències, però faltava saber com actuar un cop identificades. També existeixen llibres tècnics, en l'àmbit legal o en la comprensió social de per què passen aquestes violències, però mancaven eines per a les mateixes víctimes: per sortir-se'n, per entendre què els passarà i què estan sentint.

Del ventall d'eines que desplega al llibre, quines destacaria? 

Per a mi era molt important explicar com funciona un procediment judicial. Evidentment, no totes les dones han de denunciar si no poden, i això també ho explico. Però em sembla una qüestió molt bàsica perquè el coneixement és poder. Tenir unes nocions mínimes de com funciona pot ajudar a perdre-li la por i, si arriba el moment de plantejar-s'ho, que et puguis fer una idea del que viuràs.

Revictimització, violència institucional?

Jo estava molt poc preparada. Tenia el titular que un procediment judicial és molt dur, però no sabia fins a quin punt. Una altra eina que em sembla important és entendre per què et sents culpable. Entendre i superar el trauma. Em generava molta contradicció pensar que tenia claríssim que no era culpa meva com a víctima, però, tot i això, la sentia.

Tenia claríssim que no era culpa meva com a víctima, però, tot i això, la sentia

El patriarcat ens ha inculcat que les dones som culpables de les agressions rebudes perquè som pecadores. I l'objectiu del llibre és reapropiar-se dels pecats per calar foc al sistema. D'on surt aquesta idea?

El concepte dels pecats capitals sempre m'ha agradat molt, des que vaig veure la pel·lícula Seven amb vuit anys. A Lilith la vaig conèixer gràcies a la sèrie Chilling Adventures of Sabrina. Hi surt com una figura molt poderosa. [Lilith és un personatge mitològic: és la primera esposa d'Adam, creada igual que ell, que abandona l'Edèn per no voler sotmetre's a l'home].

A partir d'aquí vaig començar a pensar en una manera d'organitzar el llibre i d'explicar la meva vivència d'una forma diferent, potent, no tan teòrica. Era molt important que, en acabar de llegir-lo, no et quedessis només amb el dolor, sinó amb la mateixa sensació que tinc jo ara: forta, pensant que, encara que tot vagi malament, aquest sistema també es pot combatre.

És força evident que ens trobem en un moment de regressió. 

La societat va cap enrere perquè el feminisme intenta trencar l'status quo i el masclisme treu tota l'artilleria per combatre'l. Un exemple molt evident és la violència a l'entorn. Les dones ens controlem a nosaltres mateixes per no patir violència, vigilem què fem i què no, però si li passa alguna cosa a una amiga i la defenses, també reps les conseqüències. El patriarcat et diu que no et convé defensar a ningú perquè també patiràs. En el meu cas, moltes columnes d'opinió es van ficar en la vida personal de la Clara [Vall] i el Quique [Badia] per intentar deixar-me sola.

La societat va cap enrere perquè el feminisme intenta trencar l'status quo i el masclisme treu tota l'artilleria per combatre'l

Parlant de les columnes d'opinió... Al llibre posa noms i cognoms als periodistes que van dubtar del seu testimoni i que van defensar el seu agressor. Creu que els mitjans haurien d'haver estat més responsables? Haver limitat aquestes opinions?

La llibertat d'expressió té un límit quan atemptes contra la meva integritat. Això és típic del discurs d'odi. No són opinions vàlides, i ho dic clarament. S'ataca directament una víctima, sovint insinuant qui és o involucrant la seva família o la seva vida. Són males praxis directament. Crec que cal assenyalar-ho molt més. Ells diran que aquest llibre és venjança; jo dic denúncia. No ho vaig fer als jutjats perquè no tenia ni diners ni ganes, però ara sí. La Tura Soler té un premi en comunicació de gènere i em sembla una barbaritat que no passi res. La Mayka Navarro continua fent notícies de successos. Em sembla un cas molt representatiu del que no és periodisme.

Els que van defensar el meu agressor diran que aquest llibre és venjança; jo dic denúncia

En el llibre desmenteix les versions i acusacions que han fet contra vostè. Ha rebut alguna resposta? L'espera?

Cap. Silenci, que és el que he rebut sempre. Jo vull pensar que el llibre ha tocat una mica la moral, però no ho sé, perquè, precisament, es creuen intocables. El periodisme encara ha d'aprendre sobre com tractar aquests temes, tot i que hem avançat moltíssim. D'altra banda, també moltes de les columnes que m'atacaven es van publicar a El Punt Avui i cal assenyalar-ho, perquè aquestes males praxis no haurien de poder existir.

El seu agressor va tenir una xarxa que el va sostenir, igual que en tants altres casos de violència masclista. I no només perquè era un home poderós, sinó perquè era, simplement, un home. Al llibre cita una frase de la Carla Vall que ve a dir que, les dones, "no ens hem de caure bé entre totes", però que sí que s'haurien de desplegar "eines de sororitat" per ajudar-nos entre nosaltres davant el patriarcat. Costa més entre dones? O no? Per què?

Parlo d'això al capítol de l'enveja. És cert que el feminisme sovint va molt lligat a les esquerres, i que les esquerres ja tendim a dividir-nos. Però, a més, el sistema exerceix una repressió directa que busca fragmentar el moviment feminista. Per exemple, s'instal·la la idea que, si t'ha passat alguna cosa, has de denunciar, i que la que ho fa bé és la que denuncia. I això genera una divisió: què s'ha de fer? Què és millor? Cadascuna fa el que pot, i totes les opcions poden ser igual de potents: denunciar en un mitjà, als Mossos, parlar en públic o no ensenyar la cara.

També apareixen altres divisions: feminisme de dones negres, feminisme de… Sovint, es diu: "és que ets una dona blanca de classe privilegiada". Hem de ser capaces d'entendre les diferències que hi ha dins, però sense oblidar que continua sent el mateix moviment. Respectar les lluites diverses no vol dir que no puguem anar totes a una.

Aquest mateix 8 de març ―igual que l'any anterior― es van convocar dues manifestacions a Barcelona: d'una banda, la unitària i transiclusiva, i de l'altra, l'abolicionista i transexcloent.

La paraula transfeminisme no hauria d'existir, perquè el feminisme en sí mateix inclou les dones trans i punt. És com la reflexió que intento fer. A la meva assemblea xerràvem que militar és un privilegi: tenir el temps i el sustent vital per dedicar-li hores i diners no és per a tothom. Hi ha dones que no poden fer-ho, però la militància és superimportant. Aconsegueix moltes coses, mobilitza i ha d'existir.

Per a mi calia fer una autoreflexió sobre des d'on s'escriu el llibre. No crec que la meva lluita sigui menys vàlida que la d'una dona que ho ha passat molt pitjor. Jo, com a dona blanca de Barcelona, tinc uns privilegis que una dona migrada no té, però això no vol dir que no ens puguem donar la mà i ajudar-nos. Que la lluita d'una i de l'altra puguin ser útils per a totes, i aconseguir drets per a tothom.

Com a dona blanca de Barcelona tinc uns privilegis que una dona migrada no té, però això no vol dir que no ens puguem donar la mà i ajudar-nos

Els homes joves cada vegada s'identifiquen menys amb el feminsme. Què ha passat? Què podem fer?

Com passa amb tot moviment social que guanya drets i espai, apareix un moviment reaccionari més fort. Però hi ha un ambient de canvi important: cada vegada les dones som més feministes. El masclisme fa molt de soroll, especialment gràcies a les xarxes socials, on s'amplifiquen discursos que són molt llaminers. Jo entenc que els homes joves se'ls creguin. Però el que és important és com les noies responen a aquesta dinàmiques.

L'última onada del moviment feminista ha posat molt el focus en la violència sexual. El seu cas mateix va desfermar un Me Too en el món periodístic català. On ha quedat això?

Hi he pensat molt. L'objectiu d'un Me Too és que surtin tots els noms, i això no ha passat. N'han sortit alguns, com el de Quim Morales, però potser moltes dones no estaven preparades. Hi ha una part que em sap greu, però, alhora, crec que s'ha generat una espurna del canvi. No perquè surtin noms tots els dies i estigui a tope tota l'estona, sinó perquè els senyors, acollonits de poder ser els següents, s'ho pensin dues vegades abans de fer-ho. Hi ha hagut un canvi de consciència en la manera de viure el periodisme. Encara que les mateixes persones continuïn en posicions de poder, l'ambient ha canviat i es respira d'una altra manera.

Què diria a les persones que defensen que una denúncia pot arruïnar la vida d'un home?

En primer lloc, ell s'arruïna la vida tot sol, tu no arruïnes res. Jo m'he arribat a sentir culpable per això, per saber informació de la vida d'aquesta persona a través del procediment judicial i tenir empatia, quan ell m'ho ha fet passar fatal. Ell haurà pagat uns diners per un advocat ―que és culpa seva haver arribat fins aquí―, però és una misèria el que m'ha de pagar en comparació amb el que m'ha costat professionalment... Ell continua anant a actes i escrivint a El Punt Avui mentre jo treballo en una botiga. No vull menystenir la professió, ni molt menys, però em queda molta vida per endavant i m'he hagut de treure les castanyes del foc. Això és molt representatiu de qui arruïna la vida a qui. Al llibre explico tot el que vaig patir, els quatre mesos de baixa i el cost econòmic...

El meu agressor continua anant a actes i escrivint a 'El Punt Avui' mentre jo treballo en una botiga. Això és molt representatiu de qui arruïna la vida a qui

Està bé?

Sí. Per això dic que el millor pecat és el de la ira. No s'ha de viure amb ràbia, però és l'únic que és mobilitzador. A mi em fa ràbia que aquest senyor estigui escrivint, que jo hagi hagut de passar per tot això i que les persones que menciono al llibre estiguin tan tranquil·les i jo no. Però ha fet que denunciï i, després d'haver-me fet tan petita i tan trista, ara no em fa por. Què més em poden fer?

Al final del llibre recorda com tothom li deia que era una "valenta" per haver-se atrevit a denunciar. Ho sentia així?

Gens. Al final escric una carta a mi mateixa i una de les coses que li dic a la Mar de fa quatre anys és: "entendràs que tenir por i ser valenta no és contradictori".