Dones que van posar cara a les lluites col·lectives: d'Ana Orantes i les 11 de Basauri a Maricarmen

La mort de Maricarmen ha tornat a posar al centre de l'agenda política una realitat que els moviments pel dret a l'habitatge fa anys que denuncien; la vulnerabilitat dels qui s'enfronten a la pèrdua de la seva llar i les dificultats per obtenir una resposta institucional que garanteixi una alternativa habitacional. La seva història ha suscitat una mobilització que transcendeix les seves circumstàncies particulars, fins a convertir el seu nom en un referent d'una reivindicació col·lectiva molt més àmplia.

No és un fenomen nou. La història recent del nostre país ofereix nombrosos exemples de dones les vivències de les quals van contribuir a transformar la percepció pública de problemes que havien romàs relegats a l'àmbit privat, havien estat normalitzats o trobaven importants resistències institucionals a la seva transformació. Ana Orantes, Nevenka Fernández, les 11 dones de Basauri, Juana Rivas o Ruth formen part, des de posicions i circumstàncies molt diferents, d'aquesta memòria. Les seves vivències han permès posar rostre a determinades formes de violència i de desigualtat i, més encara, ampliar el reconeixement de nous drets.

Atribuir a la seva intervenció individual la capacitat d'haver provocat per si sola aquests canvis, no obstant això, suposaria prescindir d'una part de la seva dimensió política. L'escriptora feminista Beatriz Gimeno situa precisament aquí una de les claus per comprendre aquests processos. Gimeno explica que les transformacions socials no sempre avancen al ritme que esperen els que fa anys que les reclamen. De vegades, l'experiència d'una persona concreta aconsegueix precipitar una resposta que semblava no acabar de produir-se. Però la seva capacitat de mobilització no sorgeix de manera espontània. "Si no fos per l'organització prèvia i perquè ja tothom coneix la injustícia de què es tracta, la història personal no transcendiria", sosté.

Relacionat amb aquest tema

La crisi de l'habitatge també mata: Maricarmen i Olga, dues víctimes d'un problema de salut pública

Laura Prieto Gallego

Gimeno assenyala que una història pot condensar experiències recognoscibles per a moltes persones i fer emocionalment accessible una realitat que ja havia estat identificada i denunciada. "Des del punt de vista emocional és més fàcil recordar una cara o una experiència concreta, empatitzar amb una història individual, amb el seu nom i cognoms, que amb una teoria o amb mil explicacions sobre el problema. Però, sense lluita prèvia, aquestes històries no haurien calat de la mateixa manera ni haurien desencadenat un moviment ampli", argumenta.

En el mateix sentit, l'antropòloga Núria Alabao insisteix que "alguns d'aquests casos han servit per posar cara a una injustícia, però cap cas es torna polític per si sol, sinó que acostuma a haver-hi darrere sempre un esforç militant (...) Lucrecia Pérez, que va ser assassinada el 1992, va ser la primera víctima reconeguda del racisme, però abans i després d'ella hi va haver associacions de dones dominicanes i veïnes que van sostenir la seva memòria", recorda.

D'experiències privades a reivindicacions compartides

Ana Orantes constitueix un exemple molt significatiu d'aquest procés. El desembre del 1997, la granadina va relatar a la televisió els maltractaments que havia patit durant dècades per part del seu exmarit. Dies després, ell la va assassinar. La seva mort va provocar una reacció social que va contribuir a modificar el tractament públic i la percepció de la violència masclista.

L'assassinat d'Orantes va ser un punt d'inflexió en la història de la lluita contra la violència de gènere. Ho va ser, especialment, per la repercussió que va assolir i per la seva capacitat d'evidenciar les insuficiències d'una resposta institucional que fins aleshores havia abordat bona part d'aquestes agressions des de perspectives que no permetien comprendre adequadament la seva dimensió estructural.

Relacionat amb aquest tema

PP i Vox es retraten amb el seu boicot als minuts de silenci per Maricarmen i l'esquerra els acusa de manca d'humanitat

Miguel Muñoz

No obstant això, abans que Orantes comparegués davant les càmeres, milers de dones feia anys que denunciaven la violència contra les dones, acompanyaven les persones que la patien i reclamaven mesures específiques. El seu testimoni no va inaugurar aquella lluita, encara que va contribuir decisivament a fer que les seves reivindicacions arribessin a una audiència més àmplia. Les reformes posteriors, inclosa la Llei orgànica de mesures de protecció integral contra la violència de gènere de 2004, són també el resultat d'un procés polític i social molt més extens.

Una cosa semblant, encara que en un terreny diferent, permet observar la història de Nevenka Fernández. El 2001, quan era regidora de l'Ajuntament de Ponferrada, va denunciar per assetjament sexual l'aleshores alcalde, Ismael Álvarez. Fernández va denunciar els fets en un context en què l'assetjament sexual, particularment quan implicava relacions de poder en l'àmbit laboral o polític, trobava obstacles considerables per ser reconegut com una forma de violència. L'exposició pública de la seva experiència va permetre discutir aquestes relacions d'autoritat, encara que no va evitar que ella mateixa suportés les conseqüències personals d'haver denunciat.

Relacionat amb aquest tema

"És una operació decidida a La Mareta amb un càsting per buscar una dona que surt en llitera": així va criminalitzar la dreta mediàtica Maricarmen

Begoña P. Ramírez

La seva història també permet reflexionar sobre fins a quin punt el fet que una denúncia adquireixi rellevància social no significa que qui la formula rebi immediatament comprensió, protecció o reparació. De vegades, la reparació arriba molt després o, com li ha passat a Maricarmen, ni tan sols arriba a temps.

La trajectòria de l'activista Mar Cambrollé permet aproximar-se a la qüestió des d'un angle diferent. Nascuda a Sevilla el 1957, Cambrollé va participar en la fundació del Moviment Homosexual d'Acció Revolucionària (MHAR), que va impulsar la primera manifestació per l'alliberament homosexual a Andalusia el 1977. Dècades després, la seva activitat ha continuat a través d'organitzacions com l'Associació de Transsexuals d'Andalusia-Sylvia Rivera i la Federació Plataforma Trans, des de les quals ha participat en les reivindicacions que van precedir l'aprovació de la llei andalusa de transsexualitat de 2014 i de l'anomenada llei trans estatal de 2023.

La importància de Cambrollé no pot deslligar-se de les xarxes d'activisme trans que han sostingut aquestes reivindicacions, moltes vegades en condicions d'especial precarietat i exclusió social, ni de les generacions de dones que hi van participar sense aconseguir un reconeixement semblant.

“A mi m'interessa pensar què ha de passar perquè una experiència que es viu en soledat, de vegades fins i tot amb vergonya, pugui convertir-se en una reivindicació col·lectiva”, expressa l'escriptora i periodista Andrea Momoitio. En aquest trànsit, afegeix, resulten imprescindibles les xarxes de suport. Les xarxes feministes han exercit una funció política decisiva en oferir eines per interpretar experiències que, mentre romanen aïllades, poden resultar difícils d'identificar com a manifestacions d'una desigualtat sistèmica. Reconèixer que una situació no és excepcional ni exclusivament personal constitueix, en molts casos, una condició necessària per convertir-la en objecte de reivindicació.

Quan una causa troba un nom

L'experiència de les 11 dones de Basauri processades per la seva relació amb avortaments clandestins durant la Transició permet apreciar amb especial claredat el paper que exerceixen els moviments socials en la construcció de referents col·lectius. La seva situació va donar lloc a una extensa campanya de solidaritat impulsada, entre altres organitzacions, per l'Asamblea de Mujeres de Bizkaia i la Coordinadora Feminista d'Euskadi. Les mobilitzacions es van estendre per diferents territoris i centenars de dones van fer pública la seva pròpia experiència amb l'avortament per qüestionar la persecució penal de les encausades.

La mobilització va contribuir a situar l'avortament en el debat polític de la Transició i va precedir l'aprovació, el 1985, de la primera llei que va permetre la seva despenalització en determinats supòsits. La transformació d'aquell cas en un símbol de la lluita pels drets reproductius va ser també el resultat d'un treball d'organització.

De la mateixa manera, Núria Alabao recorda el treball incessant del sindicalisme feminista: "Molts drets de sectors feminitzats s'han aconseguit també gràcies a la militància. La sentència europea que va reconèixer el dret a l'atur de les treballadores de la llar el 2022 i que va obligar a canviar la llei espanyola es va produir després d'anys d'organització amb tot en contra, precisament en un sector en què mantenir lluites és extremadament difícil per les condicions d'aïllament en les quals es treballa i per l'explotació laboral a la qual estan sotmeses".

Darrere d'aquest èxit processal "hi ha anys de treball de col·lectius de treballadores, moltes d'elles migrants, que han inventat un sindicalisme propi en un sector en què no hi ha centres de treball ni comitès d'empresa i en què les treballadores s'organitzen en places, parròquies o associacions. Aquestes treballadores són un exemple d'una lluita constant que transcendeix també els seus propis drets perquè uneixen reivindicacions laborals amb la lluita contra la llei d'estrangeria. És potser la forma més clara de feminisme de classe que tenim avui", sosté Alabao.

Les que es queden fora

Ara bé, no totes les experiències col·lectives han ocupat un lloc comparable en els relats sobre les transformacions socials de les últimes dècades. Tampoc totes les dones han comptat amb les mateixes possibilitats de reconeixement.

Andrea Momoitio convida a considerar aquesta desigualtat i a repensar “per què recordem alguns noms i algunes lluites, i d'altres tot just han entrat en la memòria del feminisme”. Momoitio recorda la mobilització de les treballadores sexuals de Bilbao després de la mort a la presó de María Isabel Gutiérrez Velasco, el 1977. Per a l'escriptora, el seu interès resideix precisament en el fet què permet reconèixer les prostitutes com a subjectes amb capacitat d'acció política, més enllà dels discursos que les presenten exclusivament a partir de les situacions de violència o vulnerabilitat que poden travessar. "Moltes vegades apareixen en els relats únicament com a víctimes i desapareix tot el que van fer juntes", assenyala.

Momoitio esmenta també la campanya Jo també sóc adúltera, vinculada al cas de María Ángeles Muñoz, les detencions d'Arantxa Serrano i Esther Olassolo per besar-se a la Puerta del Sol de Madrid el 1986, o les mobilitzacions dels col·lectius de Mares contra la Droga. Són experiències molt diferents entre si, tant per les reivindicacions que plantejaven com pels seus contextos polítics, però comparteixen la possibilitat d'ampliar una memòria de les lluites socials que no sempre ha reconegut de la mateixa manera totes les seves impulsores. La pròpia noció de referent mereix, per tant, una certa cautela. Perquè, si alguna cosa queda clara, és que la importància històrica d'una lluita no sempre guarda relació amb la repercussió contemporània o posterior dels seus protagonistes.

Fetitxitzar el patiment

La mort de Maricarmen retorna aquesta reflexió al present. La dona, de 87 anys, va morir aquest dimecres després d'estar hospitalitzada des del 23 de setembre, quan va ser desnonada de l'habitatge del barri madrileny de Retiro on havia residit durant més de set dècades. El seu cas havia provocat una important mobilització veïnal i del moviment pel dret a l'habitatge, que va tractar d'impedir la seva expulsió i va denunciar les circumstàncies en les quals es trobava.

La història de Maricarmen té, a més, una particularitat que permet comprendre fins a quin punt les desigualtats del passat poden prolongar les seves conseqüències durant generacions. El contracte original de lloguer del seu habitatge estava a nom del seu pare. Les restriccions legals que les dones afrontaven durant el franquisme havien impedit que la seva mare figurés com a primera titular. Després de la mort del pare, va ser ella qui es va subrogar en el contracte, una circumstància que posteriorment va condicionar les possibilitats de Maricarmen de conservar casa seva.

I, tot i així, “que la seva història mobilitzi tanta gent no compensa el que li ha passat ni ens permet donar-li un final reparador que no va tenir”, lamenta Momoitio. Reconèixer la dimensió política d'una injustícia no hauria de convertir els seus protagonistes en figures la importància de les quals depengui exclusivament de la capacitat de mobilització que hagin suscitat. En el cas de Maricarmen, a més, l'organització col·lectiva, sindical i militant va precedir àmpliament l'atenció que va rebre el seu desnonament quan finalment va tenir lloc. “Les lluites no comencen quan arriben als mitjans”, recorda Momoitio.

No totes podem o desitgem exposar-nos, ni totes comptem amb les mateixes condicions per fer-ho. En paraules de Núria Alabao: “La visibilitat d'un nom, posar una història concreta a una injustícia, funciona com a detonant, però el que permet que alguna cosa canviï és l'organització constant i moltes vegades anònima que hi ha darrere d'aquestes conquestes. Aquestes històries ens parlen del fet que ningú se salva sola, i que fer memòria feminista serveix per recordar-nos-ho”.