Com la transfòbia travessa la vida de les persones trans: "Dubto que cap hagi tingut el luxe de viure sense violència"

El 31 de març, Dia de la Visibilitat Trans, s'ha convertit en una data per afirmar l'existència, els drets i les vides de les persones trans. Però també en un moment per aturar-se en el que aquesta visibilitat exposa, que no és només reconeixement, sinó les múltiples formes de violència que travessen les seves històries.

Tot i que les dades disponibles són poques i molt recents, el treball dels activismes ha servit perquè n'hi hagi prou com per traçar una imatge panoràmica que permet plantejar preguntes sobre les condicions socials, polítiques i culturals que les fan possibles. I que recorren des de la precarietat econòmica fins a l'assetjament quotidià i l'odi en les seves expressions més explícites. "Dubto que cap persona trans de cap edat a dia d'avui hagi tingut el luxe de viure una vida sense violència", reflexiona en declaracions per a Público Jimena González, activista i diputada a l'Asamblea por Más Madrid.

L'informe Estado LGTBI+ 2025. Estado del odio publicat l'any passat per la FELGTBI+, per exemple, assenyala que la violència cap a les persones LGTBIQ+, i particularment cap a les persones trans, ve empitjorant-se des de fa un temps. L'estudi adverteix d'un augment en la percepció d'inseguretat i en l'exposició a discursos hostils, especialment en entorns digitals, on la normalització de l'odi contribueix a amplificar el seu impacte en el dia a dia.

Una percepció que coincideix amb el que descriu González: "En els darrers anys, almenys a Espanya i especialment després de la pandèmia de la covid-19, la violència s'ha tornat més explícita i s'exerceix de manera més oberta". Per a la diputada, aquest canvi respon a un context polític i discursiu molt concret: "La posada en circulació d'un argumentari ultra que ens deshumanitza i demonitza de forma explícita ha permès que la violència contra les vides i els cossos trans en totes les seves formes trobi justificació".

Això és també el que la Federació Plataforma Trans ha denunciat després de mediatitzar la brutal pallissa que ha patit una dona trans a La Bañeza (Lleó) i per la qual es van detenir cinc dones. "Això ha de parar o ho acabarem lamentant, tenint una altra víctima com Samuel, que també va ser assassinat per una brutal pallissa", lamentava la seva presidenta Mar Cambrollé.

De 2024 a 2025 hi va haver un salt prou significatiu en les agressions físiques o verbals a persones LGTBIQ+, que van passar del 6,8% el 2024 al 16,25% el 2025. El que es tradueix en 812.000 persones agredides en l'últim any, segons la FELGTB+. En concret, "tenir entre 25 i 34 anys, ser persona trans o tenir baixos ingressos són factors de risc davant l'odi".

El caràcter multifactorial de la violència es confirma amb les dades de l'últim informe sobre delictes i incidents d'odi del Ministeri de l'Interior de 2024, on es constata que els delictes d'odi per identitat de gènere continuen sent una categoria rellevant dins del conjunt d'agressions registrades.

Tot i que les xifres oficials tendeixen a infrarepresentar la magnitud real del problema ―a causa de la infradenúncia―, l'informe recull que l'àmbit d'"orientació sexual i identitat de gènere" va concentrar 528 casos coneguts, el que el situa com el segon àmbit amb més registres, per darrere de "racisme/xenofòbia" (804) i per davant de "discriminació per sexe/gènere" (181). A més, mentre el total global descendeix respecte a 2023, l'àmbit d'orientació sexual i identitat de gènere augmenta un 1,15%.

Aquest mateix informe és especialment útil per a precisar de què parlem quan parlem de violència. Entre les agressions comeses a través de xarxes socials, els àmbits de "orientació sexual i identitat de gènere" i "racisme/xenofòbia" són els de major incidència.

El 2024 hi va haver 215 casos coneguts en aquests entorns, i les tipologies més freqüents van ser amenaces (54), promoció o incitació pública a l'odi, hostilitat i discriminació (47), tracte degradant (20), injúries (16), humiliació o menyspreu contra la dignitat de les persones (11) i assetjament contra la llibertat de les persones (10). El que en realitat il·lustra un mapa molt concret de com opera avui tot aquest circuit d'odi i fustigació: a través de les amenaces, la humiliació, i la incitació i exposició pública a la violència.

A aquesta dimensió se suma la informació recollida en la Memòria del Servei 028 (2025), publicada pel Ministeri d'Igualtat. El servei telefònic i telemàtic 028, destinat a l'atenció de víctimes de LGTBIfòbia, recull testimonis que permeten comprendre quin abast tenen aquestes violències. A la memòria es documenten casos d'assetjament continuat, expulsió de l'entorn familiar, discriminació laboral i dificultats d'accés a recursos bàsics, entre d'altres.

De les 5.082 trucades rebudes al 028 per demanar assistència el 2025, 388 van ser trucades realitzades per dones trans (7,63%) i 66 per homes trans (1,3%). Si s'atén als motius de contacte, les dones trans apareixen especialment a les consultes vinculades a assetjament, amb 39 casos, i a agressions, amb 40. No obstant això, és en l'àmbit de la discriminació on la seva presència resulta més elevada, amb 103 dones trans que van contactar per aquest motiu. En el cas dels homes trans, hi va haver 11 consultes per agressions i 19 per discriminació.

En aquest sentit, un altre estudi, titulat Les dones trans a Espanya (2025) i editat per l'Instituto de las Mujeres ―a càrrec de l'Espai FIGDIS―, resulta clau per comprendre com aquestes violències es tornen encara més sagnants quan es creuen amb altres formes de desigualtat.

Les dones trans, en particular, s'enfronten a una doble exposició: d'una banda, a la transfòbia. Per un altre, a les violències de gènere estructurals. L'informe assenyala que aquesta intersecció es tradueix en majors nivells de precarietat, exclusió social i vulnerabilitat. Ja se sap que la discriminació en l'accés a l'ocupació, per exemple, no sols limita les seves oportunitats econòmiques, sinó que augmenta l'exposició a situacions de risc, incloent la violència en contextos informals o no regulats, en entorns familiars o de suposada confiança.

Aquesta dimensió permet comprendre que la violència cap a les persones trans no comença necessàriament amb les agressions físiques més greus, que són les que se solen mediatitzar. Comença molt abans, en el que es podrien denominar violències de baixa intensitat, com el qüestionament constant de la seva expressió de gènere, l'ús d'un llenguatge despectiu, la invisibilització o la patologització.

Per sort, aquest clima no és homogeni. "Paradoxalment, en paral·lel a aquesta violència exercida de manera cada vegada més desacomplexada, l'impacte de l'activisme i la visibilitat està sent molt positiu", assenyala González. "Cada vegada més gent sent les realitats trans com una cosa menys aliena", insisteix, i afegeix que "cada vegada resulta menys complicat trobar una mà aliada allà on vagis".

Tot i així, reconeix que "segueixen existint prejudicis i estereotips sobre les persones trans en tots els àmbits de la vida", però això no hauria d'ennuvolar el fet que "s'ha avançat moltíssim des de l'àmbit institucional per eliminar violències i barreres en els àmbits laboral, mèdic i administratiu". Sobretot a partir que s'aprovés l'anomenada llei trans el 2023.

Aquesta complexitat obliga a pensar que no es tracta tant d'identificar culpables, com d'analitzar les condicions que permeten que aquestes violències es reprodueixin. En aquest context, la visibilitat ―la mateixa que es reivindica el 31 de març― és una eina política especialment útil.

"Tota violència es fonamenta en la deshumanització", explica González, i "fer-nos visibles en tots els àmbits (...) segueix sent la millor manera de desactivar els discursos que pretenen desproveir-nos d'humanitat". Perquè, en última instància, la violència amaga un afany d'esborrat. Però, com diu la diputada, "quan passin tots els nostàlgics, totes les terfes ―feministres trànsfobes―, tots els ultres, nosaltres seguirem aquí. Perquè sempre hi hem estat i sempre hi serem".