Arriba un nou 8-M, després d'un any marcat pels casos de violència sexual i en què la vergonya ha canviat de bàndol

Malgrat que el moviment feminista ―que sortirà novament a manifestar-se el 8-M― ha fet passes de gegant en la darrera dècada, les dades de violència contra les dones continuen sent esfereïdores. Mentre un de cada tres catalans creu que el feminisme "ha anat massa lluny", el ministeri de l'Interior revelava que els delictes sexuals van créixer un 4,4% a Catalunya el 2024 i les Oficines d'Atenció a les Víctimes del Delicte (OAVD) van atendre entre gener i octubre prop de 10.800 dones víctimes de violències masclistes. Determinats discursos negaran l'increment d'aquesta xacra o, fins i tot, l'atribuiran a la immigració, però la realitat és que les dones estan cada vegada més disposades a assenyalar els seus agressors i la societat ja no tolera certs comportaments.

Casos com el de Jennifer Hermoso i Elisa Mouliaá a l'Estat espanyol i el de Gisèle Pelicot a França han col·locat la violència sexual al capdamunt de l'agenda mediàtica i han posat novament sobre la taula el concepte de consentiment ―com ja va passar amb el cas de La Manada―, fins i tot entre persones que mantenen alguna mena de relació sentimental o sexoafectiva.

Les denúncies per violar la parella o l'exparella sense violència o intimidació física van augmentar a Catalunya un 14% en els primers deu mesos de 2024, sumant 187 casos. Aquesta crescuda té una raó. En una roda de premsa pel 25-N, Dia Internacional per a l'erradicació de la violència vers les dones, la portaveu dels Mossos, Montserrat Escudé, va apuntar que "els joves han identificat que per patir violència no cal intimidació, només que no respectin el seu consentiment".

Les dones estan més disposades a assenyalar els seus agressors i la societat ja no tolera certs comportaments

A Catalunya també s'han produït casos que han sacsejat l'opinió pública i que han generat una reacció en cadena de denúncia ―igual que el #MeToo a Hollywood― en determinats espais, com el del futbol, el periodisme o el cinema català. A continuació, citem els més mediàtics i analitzem què ha suposat que algunes víctimes ja no tinguin por de parlar, fer-se visibles i assenyalar els seus agressors.

El poder dels futbolistes davant la justícia

El 2024 va arrencar amb el judici de l'exfutbolista Dani Alves, condemnat a quatre anys i mig de presó per violar una dona de 23 anys als lavabos de la discoteca Sutton de Barcelona. Després d'un any empresonat i cinc canvis de versió, la jutgessa va emetre el febrer de 2024 una sentència inferior als nou anys sol·licitats per la Fiscalia i als 12 que reclamava l'acusació particular. No obstant això, el brasiler va quedar en llibertat abonant una fiança d'un milió d'euros.

L'advocada de la víctima ―mai va transcendir la seva identitat―, Esther García, va anunciar que recorreria contra la decisió perquè considerava que s'estava fent "justícia per a rics". "És un escàndol que deixin en llibertat a una persona que pot aconseguir un milió d'euros en un tres i no res", va lamentar en unes declaracions a Europa Press. 

El cas de Dani Alves va posar en evidència les desigualtats en el sistema judcial

Aquest cas posa en evidència les desigualtats en el sistema judicial, on el poder adquisitiu marca la diferència. La decisió de l'Audiència de Barcelona va generar una onada d'indignació entre col·lectius feministes i va reobrir el debat sobre les fiances en delictes sexuals i el risc de fuga en acusats amb grans recursos econòmics i xarxes de suport internacionals. L'exjugador va tardar cinc dies a reunir el milió d'euros.

També en l'àmbit futbolístic, l'excapità del Celta de Vigo Hugo Mallo va ser condemnat el 12 de setembre de 2024 a pagar una multa de 6.000 euros per un delicte d'abús sexual. Cinc anys enrere, durant el passamans inicial, el futbolista va tocar els pits a Carme Coma, la dona que en aquell partit disputat a Cornellà anava disfressada de Periquita, la mascota de l'Espanyol. En una entrevista amb Público, Coma va explicar que, en aquell moment, es va quedar en xoc, sense saber "què fer", però que després ho va compartir amb el seu company i la seva germana i ho va notificar al club de l'agressor i al seu.

Tot i tenir els vídeos que mostraven l'abús, Coma va patir un qüestionament per part dels jutges i de la societat. "Tot i tenir imatges que justificaven el perquè de la meva denúncia, vaig dubtar que la Justícia em donés la raó fins al dia que va sortir la sentència", va dir a Público. De fet, va admetre que, si això li hagués passat "20 anys abans", no sabria si hauria denunciat. S'ho hauria pensat, ja que la pressió, la por i la vergonya poden ser paralitzants. La seva experiència va ser dolorosa, però tot i això va denunciar-ho públicament. "Haurà valgut la pena si algú s'ho pensa dues vegades abans de tocar una altra persona sense el seu consentiment. No és una broma o una gamberrada, és un delicte", va afirmar amb contundència.

El #MeToo periodístic a Catalunya

Un dels casos més sonats i que també va capgirar, finalment, la vergonya i els dits acusatoris, va ser el del periodista Saül Gordillo. Un jutjat penal de Barcelona el va condemnar a un any de presó per haver agredit sexualment una treballadora seva de 23 anys ―ell en tenia 50― quan dirigia el digital Principal el desembre de 2022. L'exdirector de Catalunya Ràdio i de l'ACN va tocar el cul i els genitals per sobre de la roba de la jove sense el seu consentiment a la Sala Apolo, després del sopar de Nadal de l'empresa.

La víctima, Mar Bermúdez, va decidir "confiar en la justícia i la veritat" i va fer declaracions el dia del judici a les portes de la Ciutat de la Justícia. "La vergonya ha de canviar de bàndol", va afirmar, denunciant que, massa sovint, són les dones agredides les que carreguen amb la culpa i la humiliació, mentre que els agressors continuen amb les seves vides i carreres professionals sense conseqüències reals.

Gordillo està pendent d'un segon judici, també per agressió sexual a una altra periodista aquella mateixa nit. En aquesta segona causa, la Fiscalia demana provisionalment quatre anys de presó. La segona víctima va declarar que Gordillo es va oferir a acompanyar-la a casa i es va despertar dins del vehicle mentre ell l'estava agredint. Ell ho nega, però una analítica posterior va confirmar que la dona tenia restes d'un fàrmac al cos que actua com a calmant. Encara no hi ha data per al judici.

Els testimonis de Bermúdez i de la humorista Ana Polo al pòdcast de Crític aquest gener van ser la guspira d'un #MeToo periodístic a Catalunya. Polo va denunciar haver patit una presumpta agressió sexual i un abús de poder per part del guionista Quim Morales, que era el seu cap aleshores. Segons va explicar Polo, el comunicador se li va "tirar a sobre" per fer-li un petó en un pàrquing quan ella era la becària de La Segona Hora de RAC1 l'any 2015, programa de ràdio que ell presentava. "Jo recordo pensar: no. Però també recordo pensar: no et pots apartar, si t'apartes li cauràs malament i si li caus malament no et donarà feina", va dir Polo. 

Morales, per la seva part, va admetre ràpidament "el seu mal comportament" en unes declaracions a Catalunya Ràdio, disculpant-se per les seves accions, però rebutjant l'acusació d'agressió. Posteriorment, però, Polo va replicar per aclarir que la qüestió va anar molt més enllà d'aquest petó i es va allargar durant "tres mesos d'una relació abusiva que ell va revestir d'enamorament".

Els testimonis de Bermúdez i Polo van desencadenar una onada de denúncies per agressions masclistes als mitjans

Arran de l'episodi de Polo i de l'informe de Mèdia.cat que alertava que més de la meitat de les periodistes havien patit assetjament sexual a la feina, desenes de professionals catalanes del sector van denunciar a les xarxes agressions masclistes als mitjans. Comunicadores com Alba Carreras, Llucia Ramis, Eva Piquer o Elena Parreño van assenyalar directors de diaris i caps de redacció. La periodista, investigadora i consultora feminista Marta Roqueta, d'altra banda, va acusar el diputat de Junts Francesc Dalmases de "maltractament psicològic". Dalmases ja va ser expedientat per "escridassar i intimidar" una periodista del FAQS de TV3, després de l'entrevista a Laura Borràs del 9 de juliol de 2022.

Xantatge i abusos en el món del cinema català

El teatre i el cinema català tampoc queden impunes d'acusacions. Si bé el documental El sostre groc (2022) va explicar el cas de nou dones que van presentar el 2018 una denúncia contra dos professors de l'Aula de Teatre de Lleida per abusos sexuals, l'octubre de 2024 va sortir a la llum un altre nom destacat de la indústria. Més de 50 dones van acusar el director de les sèries Merlí i Ni una más, Eduard Cortés, d'abús de poder i assetjament sexual. 

L'onada va començar amb el testimoni de la fotògrafa i directora Silvia Grav: "Aquest senyor es va passar anys fent-me grooming quan jo tenia 19 i ell 55, prometent-me ajudar-me professionalment i aquí continua dirigint pel·lícules i sèries a Espanya". Després d'aquest missatge a Instagram, moltes altres dones van revelar situacions similars de xantatges sexuals a canvi de papers en produccions seves.

La Junta de l'Acadèmia del Cinema Català ―Cortés n'era membre― va dir que activaria la comissió d'abordatge prevista en aquests casos per determinar les mesures a prendre. Almenys unes 15 afectades van fer els primers passos per denunciar el que havia passat, però van lamentar el cost dels serveis jurídics i la "inacció" de les institucions culturals.

El 2024 ha demostrat que moltes dones ja no callen, però també que denunciar continua sent un acte de valentia en un entorn social sovint hostil. Els casos citats han generat reaccions i canvis, però també resistències que intenten minimitzar la gravetat de la violència masclista. En aquest escenari, el feminisme segueix sent imprescindible per desmuntar impunitats i transformar una societat que, malgrat els avenços, encara té molt camí per recórrer en la lluita contra les violències de gènere.