Explotacions més grans i en menys mans, així evoluciona el cens agrari a Catalunya durant la darrera dècada

Terrenys de conreu cada vegada més grans, tot i la menor xifra d'explotacions comptabilitzades, i una concentració de la propietat. Aquesta és la radiografia que es desprèn de les dades del cens agrari de l'Institut Nacional d’Estadística (INE), que recull l'evolució de l’índex entre 2009 i 2020. Els resultats mostren que a Catalunya, l'explotació mitjana ha augmentat un 3,9% en aquesta dècada, mentre que la xifra de parcel·les ha caigut un 9%.

Tot i que l'increment en la superfície se situa per sota de la mitjana estatal, que s'enfila al 7,4%, és prou indicativa d'un canvi de model que ja fa anys que s'observa, però que s'ha anat accelerant en els darrers anys: més de la meitat les finques agrícoles superen les 100 hectàrees. En el cas de la ramaderia, Catalunya encapçala el rànquing a les cabanes porcines i avícoles i queda en segona posició en la de conills.

Més de la meitat les finques agrícoles superen les 100 hectàrees

Els registres de l'Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) mostren un mapa semblant. La Superfície Agrícola Utilitzada (SAU) per explotació en hectàrees ha passat de 19,50 a 20,26 en 10 anys, mentre la xifra d'explotacions ha caigut per sota de les 55.000, quan el 2009 superava les 60.000.

En un primer balanç d'aquest cens, el sindicat Unió de Pagesos (UP), majoritari al camp català, creu que "es posa de manifest, en primer lloc, el progressiu envelliment de la pagesia". Per a UP, la passivitat de les administracions catalana i estatal és la que ha afavorit que propietaris de terrenys que ni tan sols són agricultors percebin ajuts directes de la PAC, la política agrària comuna. La situació deriva en un elevat grau d'envelliment, fet que hauria d'implicar una reversió de les polítiques actuals per promoure el relleu generacional de l'activitat agrària.

L'alternativa d'arribar al consumidor

El coordinador nacional d'UP, Joan Caball, explica que els pagesos han reorientat la seva activitat per assolir un major grau de competitivitat. Per una banda, s'ha constituït un grup de productors que treballen amb superfícies cada vegada més grans o que disposen de més caps de bestiar. Per l’altre costat, alguns productors han fet el salt a altres baules de la cadena alimentària, especialitzant-se en la transformació o en la venda. "S'ha creat un perfil de gent jove que renuncia al volum i vol arribar a la fase final, la del consumidor, on té més marge econòmic per subministrar producte de proximitat i satisfer així una demanda ciutadana". Caball precisa que per fer front a les limitacions de superfícies, especialment a conseqüència de les normatives ambientals, "no ens queda una altra que mirar cap altres models on el creixement no ha de ser il·limitat".

En relació amb la reforma de la Política Agrària Comuna (PAC), que entrarà en vigor l'any vinent, Caball lamenta que "es continuï afavorint a gent que no li pertocaria". Per això, insisteix a prioritzar el pagès professional, aquell que viu i treballa de la terra, i que "no té cap altre remei que acaparar més superfície per sortir-se’n". De fet, UP reclama la professionalització del sector com a fórmula per facilitar la incorporació de gent jove a l'agricultura.

Joan Caball demana que les ajudes prioritzin el pagès professional, aquell que viu i treballa de la terra

"Persisteix un biaix en persones que il·legítimament cobren uns ajuts que no els correspondrien". Segons Joan Caball, el procés "genera un frau, ja que resulta més rendible cotitzar per ingressos agraris que per rendiment de les propietats, tot i que no es treballi a l'explotació". Aquestes dificultats d’accés a la terra, sumades a l'excés de burocràcia, no ajuden que es produeixi el relleu generacional al camp català. El coordinador d'UP ho qualifica d'"una distorsió del sistema de suports públics, que fa que el propietari de la finca cobra l'ajuda de la PAC, quan l'hauria de percebre el pagès o el productor".

Protegir els espais agraris

Un altre dels reptes pendents des del punt de vista polític és la necessitat de protegir els espais agraris. Fruit d’aquests requeriments, el Parlament de Catalunya va aprovar el maig de 2019 la Llei d'Espais Agraris, que pretenia ser un instrument per planificar el territori, tenint en compte els sectors agrícola, ramader i forestal en els seus vessants de productors d'aliments, béns i serveis, però també valorant-ne el paper d'equilibradors del territori i cohesionadors socials.

El problema d'aquesta normativa és que a dia d’avui, més de tres anys després, encara no s’ha desenvolupat. Així ho denuncia el gerent de l'Associació Catalana de Comunitats de Regants (Acatcor), Ramon Lletjós. En un article publicat al blog de l'entitat, Lletjós recorda que la norma havia de servir per "ordenar la gestió dels espais agraris de Catalunya, dissenyant mecanismes per donar seguretat jurídica als titulars de les explotacions agràries i al mateix temps establir disposicions per a la definició, la planificació i la gestió dels espais agraris de Catalunya amb l'objectiu de crear indrets per a la producció".

Lletjós creu que la Llei d’Espais Agraris portaria "arrelament territorial i consolidació d'espais agraris per a la producció d’aliments que ens ajudin a assolir sobirania alimentària i, per tant, reduir la nostra dependència externa. Com es diu sovint, no hi ha aliments ni sobirania alimentària sense espais agraris". Malauradament, les tres eines bàsiques per tirar-la endavant: Pla Territorial Sectorial Agrari de Catalunya, l'Anàlisi d'Afectacions Agràries i el Registre de Finques Agràries en Desús es troben en una fase embrionària o ni tan sols s'han posat els fonaments per redactar-la.

"No hi ha aliments ni sobirania alimentària sense espais agraris"

Malgrat que Catalunya encara no ha arribat el moment en què es jubilin més pagesos que els joves que s'incorporen, els representants agraris adverteixen de les conseqüències econòmiques i socials d''aquest canvi de model. Mentrestant, aposten per atraure el consumidor amb noves vies, com la transformació o la venda directa. Es tracta d’una tasca tan essencial com mantenir l'activitat, generar riquesa al territori i arribar al ciutadà sortejant les limitacions normatives de les polítiques comunitàries.