Entrevista a Lurdes Quintero i Marina Barberà"Els valors del capitalisme, com la competitivitat, són factors de risc que influeixen en la decisió de morir"

Cada 40 segons una persona es suïcida al món. "Un xifra que remou i que posa de relleu la magnitud del problema", explica Lurdes Quintero, autora de 40 segons. Les ganes de morir en la societat capitalista (Tigre de Paper), el seu primer llibre, il·lustrat per la il·lustradora vallenca Marina Barberà. La publicació recull deu relats de persones travessades pel suïcidi, amb casos anònims i d'altres de coneguts, com el de Kurt Cobain. Les autores aborden aquesta problemàtica des d'una perspectiva social i política, a través d'un format d'assaig gràfic que combina narració, testimonis i il·lustració. 

Lluny del típic discurs d'autoajuda, el llibre analitza com el sistema capitalista, la precarietat, la soledat i la violència estructural, que sobretot pateixen les persones racialitzades, afecten la salut mental i emocional. Al mateix temps, planteja alternatives basades en la comunitat i el suport mutu com a antídot a la problemàtica del suïcidi. 

Al títol parleu de "les ganes de morir" i no de suïcidi. Per què? 

Lurdes Quintero: No volíem fer servir la paraula suïcidi, perquè té connotacions morals i ideològiques. De fet, no sempre ha existit aquest concepte. Es forja a finals del segle XVII, molt influenciada pel cristianisme, per convertir la mort voluntària en un crim, cosa que permetia assenyalar i prohibir l'acte. Volíem alliberar aquesta noció de la càrrega moral negativa i centrar-nos en la prèvia, en les ganes de morir i l'assassinat d'un mateix. 

De la mateixa manera que un avortament no l'anomenem feticidi, la mort voluntària tampoc s'hauria d'anomenar suïcidi. En el llibre reivindiquem que no hem de parlar de resultats o de parar el cop quan les persones ja han mort, sinó d'intentar plantejar solucions abans de la mort. 

 Reivindiquem que hem d'intentar plantejar solucions abans de la mort  

Quin vincle té el sistema capitalista amb el suïcidi? 

L. Q.: Al llarg del llibre veiem com vivim en una societat que inherentment permet el dany col·lateral: que hi hagi persones que no volen viure. Valors com la competitivitat, la prioritat del benefici sobre les persones i altres eixos del capitalisme són factors de risc que influeixen en la decisió de morir. Volem donar una perspectiva política i social sobre la mort per suïcidi. 

Què us va empènyer a escriure sobre aquest tema des d’una mirada ideològica i política? 

L. Q.: Soc mediadora de conflictes i sempre he vist el suïcidi com un conflicte social. Fa deu anys, una persona molt propera es va suïcidar per assetjament laboral, el Marcel, protagonista del primer capítol del llibre. Es va demostrar que les causes eren alienes a ell, que va lluitar i no se'n va sortir; tots els factors de risc estaven condicionats per l'assetjament que patia. Em sentia molt frustrada que això no s'expliqués d'aquesta manera: el suïcidi sempre es planteja com un problema individual, mèdic, clínic, patologitzador. No es parla de les condicions socials, humanes, materials i econòmiques que l’envolten. 

El suïcidi sempre es planteja com un problema individual, no es parla de les condicions socials, humanes, materials i econòmiques que l’envolten

Per això volia analitzar els conflictes des d'una perspectiva geopolítica i social. A més, hi ha molt poca literatura sobre aquest tema més enllà de Marx o Ukren, i em semblava necessari aportar aquest contingut a la societat. 

Dius que el suïcidi no és un acte individual, sinó social. Què vols dir amb "assassinats socials"? 

L. Q.: Per exemple, en els casos d'assetjament laboral, la precarització i la falta de control sobre les condicions laborals que s'imposen als treballadors generen onades de suïcidis a empreses i països diferents. És un problema estructural: les regulacions laborals permeten que una part de la població no pugui resistir i acabi decidint morir. És un problema social. 
​
​També passa amb l'habitatge, que tot i que sabem que el suïcidi és multifactorial i no sempre hi ha una relació causal, és molt més complex: condicions materials precàries, manca d'un sostre digne, desigualtat i opressions diverses generen un risc social. Hi ha moltes altres opressions que poden travessar la persona. 

El fet que hi hagi persones que tinguin unes condicions materials d'habitatge molt precàries, o que directament no en tinguin, és una responsabilitat social. Si no, vol dir que és responsabilitat d'aquella persona que no ha fet prou. I potser és que aquella persona no ha tingut les oportunitats o facilitats que han pogut tenir altres persones. Per tant, el problema no és d'ella, sinó de la societat, que l'està excloent i l'està empenyent que al final decideixi marxar.

Garantir un sostre pot ser una manera de prevenir el suïcidi? 

L. Q.: Sí. És molt difícil, o gairebé impossible determinar quin percentatge de les persones que se suïciden ho fan per la manca de condicions d'habitatge dignes o per desnonaments. Però les condicions en les quals vivim també influeixen. Una de les preocupacions més importants actualment és la qüestió de l'habitatge. Per tant, coincideix amb el fet que moltes persones que han estat mancades d'habitatge amb condicions materials molt precàries han acabat decidint la mort per suïcidi. De fet, avui en dia, un dels col·lectius que fan més prevenció pel suïcidi són els sindicats de llogateres, que no només estan donant una perspectiva de futur esperançadora a les persones que pateixen aquesta problemàtica, sinó que les acompanyen i els treuen la culpabilització d'haver-se quedat sense casa. 

Un dels col·lectius que fan més prevenció pel suïcidi són els sindicats de llogateres

Si el tema de l’habitatge és un dels problemes més importants que té ara mateix la societat, per què no es planteja una política d'habitatge digne com una mesura de prevenció al suïcidi? Aquesta transversalitat en la qüestió del suïcidi és molt important.

La mateixa pregunta ens podem fer en l'àmbit laboral. De fet, al llibre parles del "suïcidi laboral". Per què costa reconèixer-lo institucionalment? 

L. Q.: Comença a haver-hi sentències que parlen del suïcidi laboral.  Acceptar que una societat provoca suïcidis implica acceptar responsabilitats i enfrontar-se a poders econòmics. Qualsevol canvi en drets laborals —com reduir la jornada laboral— genera conflicte. La societat encara no està preparada per reconèixer que el suïcidi és un problema social i col·lectiu. Recentment, el Govern ha plantejat augmentar els dies de permís per dol, i automàticament tot el sector empresarial s'hi ha tirat al damunt. O la jornada laboral de quatre dies, si no són capaços d'aprovar una jornada setmanal de 35 hores...

 La societat encara no està preparada per reconèixer que el suïcidi és un problema social i col·lectiu

Creus que hi ha hagut avanços en visibilitzar la salut mental? La gent parla més obertament d'anar al psicòleg. 

L. Q.: Aquesta qüestió pot semblar un avenç, però a la vegada també és la solució i el problema, les dues cares de la mateixa moneda. 

Per què?

L. Q: El fet que es parli tant d'anar al psicòleg és positiu, però també individualitza els problemes. Si tens problemes a la feina, organitza't, afilia't i lluita pels teus drets laborals. Has de transformar les teves condicions, no adaptar-te. Que t'acomiadin no és una oportunitat, és una putada. El discurs optimista, de felicitat positiva o de ciència positiva que impera no deixa de ser més patologitzador. 
​
​Anar al psicòleg o al psiquiatre és molt útil, a més, dins de la mateixa professió hi ha molts tipus de professionals. Però no es pot posar la solució total en mans dels psicòlegs o psiquiatres, és evident que fan una funció d'acompanyament, però el camí passa per un canvi d'estructures de poder i per un sistema més col·lectiu i comunitari.

El discurs optimista, de felicitat positiva o ciència positiva no deixa de ser més patologitzador

Cuidar-nos col·lectivament ens pot salvar del suïcidi? 

L. Q.: La prevenció ha de ser col·lectiva, basada en suport mutu i xarxes de comunitat, no en adaptació individual. Un dels factors de risc més importants del suïcidi és la soledat. Al llibre expliquem el cas d'una persona que és ingressada en un centre de salut mental per un intent de suïcidi, i el que fan és aïllar-la. I potser el que necessita és estar acompanyada de més persones, sentir-se acollida i que pot tirar endavant gràcies a aquesta xarxa de suport mutu. La solució passa per sortir d'aquesta mirada individualitzant i culpabilitzadora del que ens passa. 

Però no encaixar dins d'una comunitat o d'un col·lectiu també t'aïlla. 

L. Q.: Sí, i especialment passava amb les dones, i amb les persones que se les titllava de boges, que si eren una mica diferents se les tancava. Això arriba amb l'inici del capitalisme, que va crear i va estendre tot aquest tipus de discurs que al final és el que ha generat que avui en dia hi hagi tantes discriminacions. Tota aquella persona que no sigui apta per produir, anar a la fàbrica o portar un sou a casa, se la marginava i se la distanciava, perquè el pensament imposant sempre és aquell que aporti un benefici econòmic. 

L'exclusió té molt a veure amb com t'han dit que s'han de classificar les persones. Si naixies dona havies d'estar destinada a fer les feines de casa. Si se't passava pel cap escriure un llibre, és que estaves boja perquè començaves a tenir idees per tu mateixa, que és del que parla la bogeria femenina. A totes aquestes dones que van voler ser alguna cosa més que aquella dona que tenia fills i que netejava i que estava allà per servir-li el plat a taula al marit, se les va titllar de boges i elles al final s'ho van creure. El context social marcava el rol que havies de complir a la societat. No és la comunitat la que exclou una persona, sinó els valors que t'inculquen o t'imposen en un sentit sempre econòmic.

No és la comunitat la que exclou una persona, sinó els valors que t'inculquen o t'imposen en un sentit sempre econòmic.

Una societat que sovint es veu abocada a recórrer als psicofàrmacs per poder arribar a aquest nivell de producció que comentaves que t'imposa el model capitalista. 

L. Q.: Els psicofàrmacs van apareixent en molts capítols perquè, per exemple, a la presó és molt preocupant l'ús de psicofàrmacs que s'està fent. De fet, els mateixos presos parlen de tortura blanca perquè el que fan al final és adormir-los i que no molestin. Sorprèn la dada que diu que l'Estat espanyol és el país que més psicofàrmacs consumeix. Realment són dades, no ens estem inventant res. I davant d'això, més enllà del suïcidi, tenim un gran número de població que s'està medicant durant el seu dia a dia. 

Una epidèmia. 

L. Q.: El consum de psicofàrmacs és molt elevat.

Un consum normalitzat i invisibilitzat al mateix temps. 

L. Q.: Sí, és molt normal que la gent es mediqui per anar a dormir i per despertar-se. Al final és aquest malestar que intentem tapar amb una pastilla, però no hi ha cap pastilla al món que doni sentit a la vida. Al final el que reclamem en aquest llibre és polititzar aquest malestar. I quan es polititza veus que darrere hi ha uns interessos, hi ha unes persones que hi guanyen, i unes que hi perden, i al final és la teva vida. Hem renunciat a tenir una vida millor, qui ens ho ha fet creure? 

Intentem tapar el malestar amb psicofàrmacs, però no hi ha cap pastilla al món que doni sentit a la vida

I el llibre també té la part il·lustrada. Per què vau decidir intercalar-ho amb les il·lustracions? 

L. Q.: Volia que el llibre no només pogués arribar des de lectura, sinó també des d'altres sentits, i la il·lustració ho permet. 

Ha sigut difícil il·lustrar el suïcidi?  

Marina Barberà: Sí, ha estat un repte. Volíem donar un aire fresc al llibre a través de les il·lustracions. Vam optar per un to més poètic, per sortir de la representació exacta del text. 

Has tingut algun dilema? 

M. B.: Al final són casos reals. Volíem trobar la manera d'il·lustrar-ho i que no estiguéssim donant idees o contribuint al malestar del lector. Són il·lustracions que tenen un aire més esperançador, activista, en positiu. 

Són il·lustracions que tenen un aire més esperançador, activista, en positiu

Combinen un estil minimalista amb un estil més estrident, no? Això també té una intencionalitat. 

M. B.:  L'elecció dels colors va ser una decisió important perquè vam triar que fossin dues tintes només. El groc, que per una banda és el color que s'atribueix al suïcidi, i el negre, també per jugar amb el que estava representat en groc, que era aquesta llum, o aquesta esperança. I el negre era la foscor. És un diàleg que interactua dins d'aquest simbolisme. 

Treure el tabú d'un problema de salut pública com el suïcidi ajuda a la prevenció? 

L. Q.: Parlar-ne treu l'estigma. Com més informació tens sobre una cosa, més seguretat tens. Està bé que parlem del suïcidi des d'una visió més col·lectiva, i no tan responsabilitzadora o individual. Què hi ha darrere quan una persona decideix morir? Aquesta és la pregunta que ens hem de fer, i donar una resposta col·lectiva.